dimecres, 24 de març del 2010

Calafats. Primera part.



Detall del folre d'un llagut en el que hom pot observar l'estopa filada que sobresurt a l'esquerra de la imatge, distingint la part que encara s'ha de calafatar. Dels coments superiors de les taules paralla i sobreparalla només guaita un sol cordó d'estopa, mentre que de la gresa de la sobrequilla on s'hi allotja el cantell inferior de la taula paralla en guaiten dos. Es tracta d'un detall tècnic que la fotografia recull clarament.
_____________  

David Oliver ho explicava prou bé a un dels primers posts que publicà al seu blog. D'altra banda no ens cansem de repetir-ho, la memòria col·lectiva s'està perdent i el mateix passa amb els antics usatges, relegats a la condició de residuals per les noves tecnologies.
Ho comentava mitjançant un exemple que al capdavall resulta fins i tot còmic. Cada vegada que es decideix a armar els rems als escàlems del seu llagut per tal de vogar una estona, sovint s'acosta algun patró amb les millors intencions per a oferir-li un cap. "Que s'ha avariat el motor?. Necessites que et remolquem?".
Això és el primer que et diuen quan et veuen emprar aquest sistema de propulsió que, a més de contribuir a reduir la contaminació acústica i les emissions de CO2, també ens permet fer una mica d'exercici i cremar calories.
Doncs el mateix em passa a mi cada vegada que agafo la maça i els ferros de calafatar. Més tard o més d'hora algun curiós amb cara de sorpresa acaba per exclamar, - "O encara empreu estopa?, ... pensava que de calafats ja no en quedaven". També n'hi ha d'altres que et recriminen pel fet d'emprar mètodes tan primitius i amb un to aquella mica paternalista t'adverteixen que en el mercat existeixen "productes més moderns", com dient, - "... el pobre necessita un reciclatge".

Entre els propietaris de vaixells de fusta també circula una llegenda urbana d'allò més desconcertant: "És normal que a una barca hi entri sempre una mica d'aigua".
En certa ocasió un company que havia tret el seu llagut em feu extensiu aquest mateix comentari mentre esponjava l'aigua que s'acumulava per sota dels pallols, i aleshores vaig dir-li: "A ca teva hi ha goteres?, ... i encara que només n'hi hagués una i fos molt petita no prendries ben aviat mesures per tal d'arreglar-la?".
Doncs el mateix passa amb una barca. Si està ben calafatada no té el perquè entrar-hi ni una sola gota d'aigua, però si se'n declara una via i recorrem a un calafat expert ens resoldrà el problema en un tres i no res. Per paga, amb la contractació dels seus serveis també contribuím de forma directa a preservar el nostre patrimoni marítim, reactivant un sector injustament marginat.

En comptes d'això, són molts els escèptics que dissortadament opten per altres alternatives que tanmateix no resulten tan rendibles i efectives: silicona, epoxi, poliester, cinta americana, ... També són més cares i en alguns casos puntuals fins i tot contraproduents a curt termini.
Cal destacar que en aquest cas estem parlant de productes altament tòxics i contaminants, i així ho demostren les aparatoses advertències que figuren als pertinents envassos, mentre que l'estopa és una matèria primera natural, renovable i biodegradable. És cert que prèviament s'unta amb quitrà per tal d'augmentar la seva impermeabilitat, però no deixa de ser un producte que s'obté del cànem i del lli.


Pel que fa a la massilla que emprem per a protegir els coments, les greses i les embotidures de les tatxes o reblons, gairebé sempre s'aplica el mateix mètode: blanc d'Espanya mesclat amb la deguda proporció amb oli de llinosa, mini i una mica de pintura a l'oli de color blanc.
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana el blanc d'Espanya "és un pigment obtingut per mòlta de la calcita o de la greda, de poder cobrent petit i, per tant, no apte per a pintures a l'oli, però molt emprat com a càrrega per a aquestes (...)".
Es tracta de carbonat càlcic (CaCO3) que es pot trobar en estat natural o fabricar químicament i que també rep els noms de blanc de Meudon, creta i blanc Paris. Quan als seus referentes pictòrics, ja era usat per l'escola holandesa en el segle XVI, així com per d'altres escoles coetànies i posteriors.
El seu grau de toxicitat és totalment nul i ofereix una considerable solidesa a la llum i als gasos atmosfèrics. (tom V, pp. 106-107)

Aporto totes aquestes dades per tal que pogueu comparar-les amb els prospectes i composicions químiques dels "productes moderns" abans al·ludits. Per cert, el mini que actualment es comercialitza i que fem servir per a pastar la mescla ja no porta plom, motiu pel qual resulta menys contaminant.


Observeu aquesta altra entrada de la mateixa enciclopèdia:
"Massilla. f 1 OFIC  Màstic compost de blanc d'Espanya i oli de llinosa, emprat pels pintors i els fusters per a tapar foradets i esquerdes i pels vidriers per a subjectar els vidres en els galzes dels muntants."
Que es tracti de la primera accepció palesa l'antiguitat, el grau d'implantació i la popularitat d'aquest mètode, circumstàncies que de forma implícita també demostren la seva fiabilitat. 

Mentrestant, també sol aplicar-se massilla de carrosser que resulta igualment efectiva.
Fàcil d'aplicar i fàcil d'eliminar, perquè és clar, en el supòsit que el calafat hagi de reparar la via d'aigua declarada a qualsevol redol de l'obra viva o de la coberta haurà de buidar prèviament la massilla que recobreix les juntes, emprant un ferro amb una morfologia peculiar que s'adapta a la naturalesa d'aquesta tasca.
Però si en comptes d'emprar aquesta tècnica recorrem a d'altres materials més agressius, complicarem la seva dinàmica de treball innecessàriament.
El màstic de poliester és extremadament dur i mal de rompre, i quan cristalitza s'adhereix a l'estopa i a la pròpia fusta.


El mateix passa amb la silicona, que també s'aferra i tanmateix no dilata amb la mateixa mesura en que ho fan les taules del folre, que no hem d'oblidar que romanen en constant moviment ensems la resta d'elements estructurals. M'estic referint a l'adaptació dinàmica i a les contraccions volumètriques que experimenta la fusta en funció de les diferents condicions higroscòpiques a les quals es veu sotmesa, inflant-se o minvant.
D'altra banda, tant si es tracte de productes compactes com si són relativament elàstics, quan et veus obligat a eliminar-los has d'actuar amb molta cura per tal d'evitar que s'esfileguessin o deteriorin els cantells de les taules.

Finalment i reprenent la llegenda urbana de la que parlàvem abans, sí que és normal que entri aigua a una barca quan aquesta roman avarada més temps del que cal. Tots sabem que és recomanable treure-la de tant en tant per tal que s'eixugui, però si prolonguem en excès els avaraments s'esventarà. Per cert, entre els pescadors i els artesans del nostre gremi el verb "obrir" s'utilitza com a sinònim d'esventar, i el verb "tancar" en sentit contrari.
És per això que heu d'anar en compte quan vos disposeu a polir-la i pintar-la. Si desproveïu la fusta de la pintura o del vernís que la protegeix, heu de renovar el més aviat possible les capes d'imprimació i no heu d'allargar innecessàriament els estacionaments, perquè el bastiment se'n ressentirà. Parlàvem abans de contraccions i heu de saber que les que experimenta el pi blanc o el pi vermell poden arribar a l'onze per cent del seu volum, mentre que l'alzina o el roure s'acosten al quinze per cent. 
Massa temps en surada és dolent, però també hom pot aplicar la mateixa sentència quan el bastiment roman fora de l'aigua. Tot amb la seva justa mesura.

Les mans que sostenen la maça i una parella estreta són d'un extraordinari mestre a qui sempre he professat una gran admiració. Són les mans beneïdes d'un artista, més que no pas d'un artesà.
_____________

A la segona part abordarem aspectes tècnics i lingüístics vinculats a l'ofici, i espero que resultin del vostre interès. Mentrestant, el protagonista de les fotografies que il·lustren aquest post és un dels meus grans gurus, mestre Miquel Lliteres Ramis, excel·lent artesà que a més de transmetre'm llurs coneixements també em regalà totes les seves eines, un gran honor per a qualsevol aprenent.
Vaig filar estopa molts d'anys al seu costat observant llur depurada tècnica i a més del seu enorme bagatge professional, m'agradaria destacar la seva gran calidesa i agrair-li tot el temps que em dedicà. De fet, tot el que sé li dec a ell.

Gràcies de tot cor, mestre Miquel.

dilluns, 22 de març del 2010

Correccions.

Pere Galiana Veiret ens ha remès un correu per tal d'advertir-nos sobre algunes incongruències o incorreccions que de seguida hem procedit a rectificar, tant al darrer post com al que publicàrem el mes de novembre de 2009. En qualsevol cas, no alteren el discurs exposat, sinó que el perfeccionen i el complementen.
Des d'aquí aprofitem l'avinentesa per a agrair-li la seva deferència i amabilitat.

dimecres, 17 de març del 2010

Tant de bo ho haguéssim sabut abans.


Tal volta haureu observat que a la biblioteca del noste blog hi hem inclòs la darrera obra de Pere Galiana Veiret titulada "Les Coves de Bellver".
Dins el seu context hi trobareu nombroses referències sobre el peculiar microclima d'aquesta enigmàtica pedrera, de la qual fou extret el marès que s'utilitzà per a construir les parts més bastes del Castell de Bellver i de llur fossat. Un marès de baixa qualitat del que també se'n té constància que serví per a construir l'Esglèsia de Santa Creu, entre d'altres probables edificacions de la Ciutat de Mallorca.


L'adjectiu "enigmàtic" respon principalment a la seva enorme dimensió. Una superfície aproximada de trenta mil metres quadrats d'on s'obtingué material suficient per a construir tres o quatre fortificacions de característiques semblants. D'altra banda, la seva inversemblant disposició laberíntica i la irregular forma de picar el marès descrivint voltes, que no es correspon en absolut a l'aplicada a d'altres pedreres coetànies, ens convida a pensar que també es podria haver concebut com una via escapatòria en cas de setge, tot i que no s'ha localitzat cap poterna que connecti amb el castell. De fet, Pere Galiana ens recorda que "Jaume II, uns vint anys abans de manar construir el Castell de Bellver, havia hagut de fugir del Palau de Perpinyà pel clavegueram en ser assetjat pel seu germà Pere (...)". (pàg. 15)
La referència documentada més antiga sobre l'explotació de la pedrera es remunta al segle XIV (Llibre d'Obres del Castell, 1309) i considerant que fou construït entre els anys 1300 i 1312, o el 1331 si també incloem les valls o el fossat, no existeix cap registre que demostri un ús anterior.
Podria contar altres anècdotes d'allò més interessants, però si resumeixo els continguts del llibre no el comprareu ni el llegireu, i d'altra banda ens hem de centrar en el tema que ens ocupa, que no és un altre que l'excessiva condensació d'humitat i les condicions insalubres de l'interior del recinte.
Les al·lusions de l'autor són constants i més endavant transcriuré les més rellevants. Abans, però, convendrà explicar que després de romandre molts d'anys abandonades, les intervencions practicades pels militars a partir de 1937 agreujaren encara més els problemes de ventilació. Curiosament, també és d'ençà d'aquesta intervenció que utilitzem el plural a l'hora de referir-nos al que fou un únic recinte en els seus origens.


Per qüestions estratègiques i dins el context de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial, l'antiga pedrera fou destinada a l'emmagatzematge de combustible i munició. És per això que construïren un mur de seguretat que de llavors ençà separa la cova de dalt, - on hi dipositaren armament i munició i d'on probablement sortiren algunes de les bombes que l'aviació franquista llançà sobre Barcelona i altres indrets de la península -, de la cova de baix, on arribaren a acumular-hi entorn als 3.750.000 litres de combustible. De fet, tenim constància que "el dia 23 d'agost de 1937 es demanaren 8 camions per transportar benzina d'aviació a l'aeròdrom de Son Sant Joan i a la base d'hidroavions de Pollença" (pàg. 72).

Pere Galiana titula així un dels capítols:
"Problemes causats per la humitat.
Amb motiu de la completa independència de les dues coves de de l'any 1937 i, per tant, amb la supressió de la ventilació que s'establia en estar comunicades, (...) sorgiren  seriosos problemes d'humitat per la contínua condensació d'aquella atmosfera saturada que destruïa tot el que hi havia; segons un informe militar resultava molt perillosa sobretot per als explosius. La primera que en va patir els efectes va ser la instal·lació elèctrica, que en poc temps va tornar inservible i, sobretot, molt perillosa ja que els curtcircuits es repetien sovint i una guspira podia ser fatal, perquè a més de la benzina hi havia els gasos que es desprenien i eren molt més perillosos pel risc de deflagració. En conseqüència, l'1 de setembre de l'any 1944 es va projectar una nova instal·lació completament hermètica en tubs d'acer, caixes de bronze i làmpares estanques (...)". (pàg. 80)

Cal esmentar que l'any 1962 tanmateix fou substituïda a causa de la corrosió i del seu palès deteriorament.

Per tal de pal·liar aquests persistents problemes, l'any 1938 els enginyers de la Comandància d'Obres començaren a construir una galeria de ventilació d'uns 280 m. de llargària a la cova de baix, per on s'efectuaria el subministrament del combustible. També optaren per la ventilació forçada instal·lant un gran extractor que aspirava a través d'una llarga canonada fixada al sostre.

Ràpidament us comentaré que l'any 1966 es donava per finalitzat el desmantellament de les instal·lacions militars i que el dia quatre d'agost de 1967 les coves foren retornades a l'Ajuntament de Palma.

Més endavant l'autor també comenta: "La falta de ventilació ha estat un problema endèmic d'aquestes coves, (...) que es va resoldre durant els anys 2001 i 2002 en què, a més d'altres mesures, es feren tres forats de 40 cm de diàmetre al sòtil perquè actuessin de xemeneia i de forma natural es renovàs l'atmosfera interior: un a la cova de dalt i dos a la cova de baix.
El primer forat que es va perforar fou el de la cova de dalt, es va realitzar l'any 2001 a la cantonada nord de l'aparcament del castell i té 35,5 metres de longitud." (pàg. 137)


Casualment, aquest conducte surt just al costat d'un dels pilars que reforcen l'espai on hi romanen estacionades les barques de l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca, però les imatges incloses al post que publicàrem el 29 de novembre de 2009 demostren que no resulta massa efectiu (Espectacle depriment).

"Aquests tres forats (...), per evitar que les arrels d'arbres els obstruïssin, foren folrats interiorment per una canonada de 30 cm, amb  la qual cosa es va reduir considerablement la seva secció". (pàg. 139)

Probablement el paràgraf més explícit sigui el següent: "Respecte dels efectes de la humitat en temps recents, abans de l'any 2002, quan les dues coves estaven incomunicades i en tenien un valors molt elevats, els fongs proliferaven fàcilment i cridava l'atenció la coberta blanca que cobria moltes de les coses que s'hi emmagatzemaven; semblava una immaculada capa de flocs de neu." (pàg. 81)

No cal incidir més sobre el tema perquè resulta prou evident, ... les barques s'haurien de treure d'aquest entorn el més aviat possible i traslladar-les a un lloc més adient.

Finalment, m'heu de permetre que plantegi la reformulació d'una expressió força popular i d'altra banda força injusta.
"Tens idees de bomber" sol dir-se amb sarcasme i en determinades circumstàncies absurdes o adverses, quan més aviat hauríem de dir "tens idees de militar", perquè si bé és cert que els bombers sovint ens veiem obligats a actuar a la desesperada emprant mètodes poc convencionals, ho fem amb la intenció de solucionar o minimitzar els efectes provocats per qualsevol sinistre, mentre que els militars, ... ajuntant un polvorí amb dipòsits de benzina a escassos metres del castell, ... Déu del cel, s'ha de tenir molt poc seny. Però això és el que passa quan maneges materials explosius, que onsevulla els dipositis representaran sempre un perill.
Pere Galiana ho exposa clarament a l'epíleg del seu interessantíssim llibre, la lectura del qual vos recomano. Per cert, també inclou un ample reportatge gràfic que vos permetrà contemplar els redols més inhòspits i inaccessibles de la pedrera.