dimarts, 15 de desembre del 2009

Incongruències de l'Administració Pública.

A compte dels darrers i interessantíssims posts publicats per Joan Sol al seu blog sobre la presentació d'una esmena al Projecte de Llei General de Navegació Marítima, vos contarem un cas d'allò més paradigmàtic alhora que desconcertant.

Amb el relat d'aquesta història verídica, tot i que també una mica surrealista, comprovareu com, sense moure'ns d'un mateix ministeri, l'administració central pot emetre resolucions que es contradiuen amb aquelles que emeten les administracions perifèriques de l'estat que d'ella depenen.

Tot plegat guarda relació amb els expedients que afectaven a dues barques de la llista tercera, l'elusió del desballestament de les quals fou sol·licitada per l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca gairebé de forma simultània (novembre de 2005). Vos estic parlant del llagut Kiko, en base al Port de Sóller (baixa per nova construcció), i del llagut Port Blau, en base al Port de Pollença (baixa definitiva de l'activitat pesquera).

Per tal de concretar la seva baixa de la llista tercera i comptant en tot moment amb el vist-i-plau dels respectius armadors, - als que haurem d'agrair la seva paciència i decidida col·laboració, clarament manifestada en els contractes de donació que prèviament signaren -, sol·licitàrem la seva inscripció a la llista sisena. Abans de prosseguir matisaré que el Reial Decret 1048/2003 sobre l'ordenació del sector pesquer i ajudes estructurals, en aquells supòsits que plantegen l'elusió del desballestament prohibeix la posterior matriculació del vaixell a les llistes setena, tercera o quarta de forma taxativa, mentre que no es pronuncia en relació a la resta d'opcions.

Molt bé, doncs resulta que els expedients de les embarcacions de pesca que presenten una eslora inferior als set metres són tramitats per les administracions autonòmiques i perifèriques, mentre que els de les barques d'eslores superiors són tramitats per l'administració central, és a dir, que són visats a Madrid.


Fins aquí tot resulta correcte i comprensible perquè l'estat té el dret i el deure de fiscalitzar els ajuts que atorga i d'establir-ne les pautes, però el greuge comparatiu del que fórem objecte no s'ajusta a la norma i no és en absolut coherent, ans al contrari, fou bastant injust i inoportú.


Per tal de no martiritzar-vos amb l'exposició de detalls tècnics no per això menys rellevants, us diré que el Servei d'Ordenació Pesquera del Govern de les Illes Balears i la Capitania Marítima de Palma, depenent del Ministeri de Foment, emeteren una resolució unànime i favorable pel que fa a l'expedient del llagut Kiko, que de llavors ençà roman inscrit en el Registre Marítim Espanyol a nom de l'AAMMM i a la llista sisena (6-PM-1-87-06). Estem parlant del mes maig de 2006.
Estàvem eufòrics per aquella merescuda victòria i ens felicitàvem pel fet d'haver trobat una petita escletxa dins el context d'aquesta normativa tan draconiana.

És evident que els juristes que la redactaren pretenien oferir un únic recurs o sortida, la llista vuitena, perquè d'aquesta manera la barca roman tutelada per les institucions públiques. Tanta sort que, arribada l'hora, disposàrem de l'amparament dels Consells Insulars i d'alguns ajuntaments, gràcies a la intervenció dels quals s'han protegit bastiments clàssics com les barques de bou Bartolomé (Consell d'Eivissa i Formentera), Balear i Nuevo Tomàs (Consell de Mallorca), i els llaguts Agustina (Ajuntament d'Alcúdia), Besitos (Consell de Menorca), Polar (Ajuntament de Pollença) i Port Blau (Consell de Mallorca, encara en fase de tramitació).
Tant de bo fossin més els consistoris costaners que s'involucressin en la dinamització del patrimoni flotant. Joan Sol ho exposa encertadament, destacant en els seus comentaris els avantatges d'una correcta projecció d'aquestes barques de cara a la indústria turística i a la diversificació de l'oferta cultural. No obstant això, comencen a observar-se símptomes evidents de saturació i no hem d'oblidar que estem parlant de projectes força costosos, circumstàncies que palesen les limitacions d'aquesta via.
És per això que no acabo d'entendre la innecessària restricció de la llista sisena, perquè precisament tendeix a la descongestió de la tutela administrativa, derivant-la cap a la ciutadania i el sector empresarial. Mentrestant, però, en comptes d'incentivar la seva participació l'Estat Espanyol la penalitza o la restringeix, ... insisteixo, no ho entenc.   


Fotografia cedida per l'armador del Kiko, Josep Joan Mayol Albertí. Està una mica desenfocada, però val la pena observar el llagut en surada i en estat pur.


Amb tot, podria dir-se que només foren quatre els centímetres que evitaren que aquest singular llagut del Port de Sóller, construït l'any 1974 pel mestre d'aixa Joan Vives Cerdà, seguís la mateixa sort del Port Blau, l'eslora del qual és de 9,45 metres. De fet, poques setmanes després rebérem la resolució de la Dirección General de Pesca i del Ministerio de Fomento denegant una sol·licitud que tant pel que fa a la forma com pels continguts era calcada i, per tant, idèntica que l'anteriorment explicitada.



El jurista que redactà l'esmentada resolució argumentà la denegació en el fet que, sempre segons el seu parer, una entitat cultural sense ànim de lucre no pot gestionar una barca inscrita a una llista destinada al desenvolupament d'activitats lucratives com és ara la sisena, obviant d'aquesta forma tan gratuïta que són moltíssimes les fundacions i associacions d'aquesta naturalesa que manegen grans pressuposts i que ingressen uns beneficis sense els quals no podrien subsistir. El que passa és que aquests beneficis no es reparteixen, sinó que es reinverteixen en els projectes impulsats.


Compareu els continguts d'aquesta resolució oficial, emesa pel Cap del Registre Central de Vaixells, amb els que figuren a la carta oficiosa que s'adjunta més endavant, signada pel propi Director General de la Marina Mercant, i observeu també les dates. Només havien transcorregut sis mesos, motiu pel qual cal suposar que l'equip tècnic i el personal responsable eren per força els mateixos.


Aquí el més llosco fa rellotges. Perdoneu-me si estic resultant massa aspre, però aquestes actituds irresponsables a més de causar una tremenda indefensió poden provocar també la destrucció o paralització irreversible d'un bé patrimonial, impossibilitant la seva posterior dinamització. No presentàrem cap recurs per tal de no perjudicar els interessos de l'armador, que massa havia suportat fins aleshores, però si ho haguéssim fet estic convençut que la sentència ens hagués donat la raó.
Finalment optàrem per canviar d'estratègia i hores d'ara s'està tramitant la inscripció del Port Blau a la llista vuitena, gràcies a una nova intervenció del Consell de Mallorca que també el declarà Bé d'Interès Cultural. Actualment, l'Escola Taller de Mestres d'Aixa ja ha iniciat la seva restauració integral.

Però encara vos hem de contar la part més inversemblant d'aquest afer, perquè poc temps després tinguérem accés a una carta que el Director General de la Marina Mercant remeté a la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, mitjançant la qual reconeixia de forma explícita la legitimitat de la nostra sol·licitud. Llegiu-la atentament perquè no té desperdici.




Per desgràcia, aquesta circular arribava sis mesos tard i no sé si el senyor Felipe Martínez n'era conscient que estava desautoritzant amb rotunditat als seus propis subordinats.
El que cal preguntar-se és perquè no actuà abans?. Com és possible que es cometin aquestes errades?. Pecarem de malpensats si ho atribuím a la manca de sensibilitat del Govern Central?. En qualsevol cas, hem d'agrair a Josep Vázquez, aleshores president de la federació catalana, que ens facilités una còpia del document.

Mentrestant, els armadors que sol·liciten aquestes ajudes estructurals depenen de les subvencions i estan subjectes al compliment d'uns terminis que la mateixa normativa determina. Això és tant com dir que s'ha d'actuar amb agilitat per tal de no interferir en el procés burocràtic, objectiu que només s'assoleix quan són les administracions autonòmiques i perifèriques les responsables de tramitar els expedients. D'altra banda, cal considerar que la barca és l'instrument sense el qual el pescador no pot exercir la seva activitat i totes aquestes interferències i complicacions artificials el dissuadeixen.
És per això que no són pocs els professionals que, temorosos de perdre els privilegis adquirits i a pesar de l'estimació que li han agafat al bastiment, procuren evitar qualsevol demora.


· Conclusions.

Cal demanar-se a què respon aquesta desconfiança de l'estament polític, clarament palesa en els propis enunciats del reial decret, i trobarem la resposta en els múltiples abusos comesos anys enrere. Entrà en vigor a les darreries dels anys vuitanta i certament es descobriren nombroses irregularitats que foren la causa principal del gradual enduriment de les mesures de control. Malgrat tot, no comparteixo aquest criteri en absolut. Això de que hagin de pagar justs per pecadors no és acceptable. Si un o dos alumnes s'han portat malament el professor no pot castigar a la classe sencera.

Finalment, dels fets abans denunciats hom pot concloure que les administracions autonòmiques i perifèriques, que són les que toquen la feina amb les mans a diari, són més efectives, més accessibles, àgils i sensibles, mentre que l'administració central, al manco pel que fa a l'àmbit marítim, és molt més lenta, inassequible, incoherent i insensible, ... i a les proves em remet.
Quan et mires les coses des de tan enlluny, és normal que no puguis percebre aquells detalls que sens dubte variarien la teva percepció de tot plegat.

Antoni Josep Munar Reus