diumenge, 29 de novembre de 2009

Espectacle depriment.




Les dues primeres imatges que s'incorporen al present reportatge són tal volta les més impactants. Tota una colònia de fongs que amb el temps ha augmentat considerablement el seu volum, recobreix literalment la paramola del llagut Chubasco. Aquests microorganismes actuen sobretot per damunt de les superfícies desproveïdes de pintura o vernís.

Antecedents de fet.
Abans d'abordar aquest espinós tema vos recomanem la lectura dels següents articles: "Un home que traginava barques", publicat per David Oliver Ramon al seu blog (13/08/09), i "Voluntaris", publicat al blog de l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca (26/08/09).
Dins el context d'ambdues entrades espinzellàrem les particularitats del Projecte La Nau, promogut per la junta rectora de l'AAMMM i que bàsicament consistia en acceptar i formalitzar les donacions d'embarcacions efectuades pels seus propietaris per tal de concentrar-les a un espai adient, a l'espera de restaurar-les i destinar-les a diversos projectes de dinamització, com és ara el cas de l'Alzina o el Port Blau.


Per tal de no redundar en el tema, davant la impossibilitat d'estacionar definitivament les embarcacions fins aleshores recepcionades a un espai que presentés les condicions ambientals òptimes, ens veiérem obligats a acceptar l'espai alternatiu que ens oferí l'Ajuntament de Palma. Els contactes que prèviament havíem establert amb d'altres organismes públics, com és ara la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears o l'Autoritat Portuària, senzillament no prosperaren. Tampoc arribaren a bon port les gestions que endegàrem entre el sector privat, motiu pel qual ens veiérem obligats a triar. O acceptàvem la única opció que ens havien ofert o les barques es quedaven al mig del carrer.


Mostra Recollida de barques en un mapa més gran. Es distingeixen els llocs de procedència i els punts on les estacionàrem (la nau agrícola està ubicada a la carretera que uneix S'Horta i Portocolom).


La majoria d'imatges que s'adjunten es corresponen amb l'interior d'una de les coves de la pedrera exempta d'on s'extragué el marès per a construir el Castell de Bellver i el seu fossat, tot i que els tècnics que gestionen aquest dipòsit municipal comenten que amb el material extret podrien construir-se al manco dos o tres castells més.
Aquesta immensa pedrera fou utilitzada durant la guerra civil com a dipòsit de combustible i polvorí. Conservant i ampliant l'entrada primitiva, els militars dividiren el conjunt en dues meitats desiguals i practicaren una segona entrada, fins que l'any 1967 el Ministeri de Defensa la retornà al Consistori de Ciutat, que el feu servir per a dipositar-hi tota mena d'objectes procedents de desnonaments o embargaments: mobles, maquinària, motos, cotxes, etcètera.


En qualsevol cas, fa ja molts anys que l'Ajuntament de Palma netejà les coves, que de llavors ençà romanen buides. Mentrestant, intentarem explicar als lectors la seva peculiar morfologia.
És com si estéssim parlant d'un formiguer gegant o d'una lloriguera. A través de l'entrada principal s'accedeix a una sala enorme i amb el sostre relativament alt, a la dreta de la qual hi localitzarem la galeria principal, un camí descendent més aviat estret i amb el rost molt aspre que la connecta amb les cavitats que s'obrin a un costat i a l'altre.
La que ens assignaren està situada a uns trenta metres de fondària en relació a la superfície, circumstància que ja ens permet avançar que l'excés d'humitat és exageradíssim. Fa poc més o manco vuit anys que uns enginyers practicaren diversos conductes de ventilació per tal de pal·liar la seva elevada condensació, però a pesar que un dels quals convergeix a la nostra cava és obvi que no han servit de res.


Amb l'anterior panoràmica, vistes des de lluny, dóna la impressió que les embarcacions presenten un bon estat de conservació, però si apropem una mica l'objectiu de la cambra fotogràfica podrem observar clarament la proliferació de vertaderes colònies de fongs i les concrecions que s'acumulen per sobre dels diferents elements estructurals.


Ambues fotografies superiors pertanyen al cap de mort del Vírgen de Fátima, un dels primers llaguts que protegírem, procedent de la llista tercera de pesca professional i que tenia el seu port base a la Colònia de Sant Jordi. Mentrestant, disposem d'altres imatges encara més tel·lúriques, ... i no ho direm mai tan ben dit.


L'autor de les fotografies fou Jaume Rosselló Cuní, que s'esforçà de valent per tal de captar els detalls al·ludits.


Aquesta darrera seqüència ens permet observar la condensació de gotes d'aigua que a segons quins indrets arriben fins i tot a cristalitzar-se.


Hem augmentat el tamany de les imatges per tal que pogueu apreciar com una mena de necrosi s'escampa progressivament per tot el pantoc, en aquest cas puntual del llagut Chubasco, també procedent de la llista tercera i construït pel meu pare l'any 1974. És l'única barca que no pertany a l'AAMMM, essent propietat del Servei d'Ordenació Pesquera del Govern de les Illes Balears. Actualment roman inscrita a la llista setena.


És evident que el microclima d'aquestes coves no és el més adequat. Només ha passat un any i mig d'ençà que les ocupàrem i el grau de deteriorament va en augment, és progressiu. És per això que, considerant aquella màxima que determina que una imatge val més que mil paraules, prescindirem dels comentaris i ens limitarem a il·lustrar aquest depriment panorama, que com ja vaig escriure en certa ocasió és un reflex a escala reduïda d'una situació general encara més preocupant, d'una injustificable actitud passiva manifestada pel sector públic i privat envers la constant destrucció i dispersió del nostre patrimoni marítim.


Motors rovellats i sulfatats. Ens vam passar tot un estiu netejant-los, un Fita, un Cardell, dos Solé-Diesel i un forabord antic de la marca Evinrude. Confeccionàrem unes bancades proveïdes de rodes articulades i les seves corresponents cobertures, protegint abans els motors amb diverses capes de laca antioxidant, però ja veieu els resultats.


Aquests dos gussis, que ensems les pasteres i els bots desproveïts de coberta són les tipologies més amenaçades, són probablement els exemplars més valuosos que conservem, ... o que al manco hem intentat conservar.


El llagut Kiko, que pel fet de romandre a la sala principal presenta un estat de conservació òptim, és a dir, que si contrastem les condicions ambientals d'aquesta zona amb les que predominen a les cavitats inferiors, obtindrem els graus de temperatura i humitat que resulten o no convenients. Per cert, més tard o més d'hora vos haurem de contar la desconcertant història del Kiko i de la seva polèmica inscripció a la llista sisena.

Existeix un cert paral·lelisme entre el cas que ens ocupa i la Pedrera de Robadones (Es Castell, Maó), també exempta, però oberta, en el sentit que bona part de les seves galeries es connecten amb l'exterior, circumstància que possibilita unes condicions higromètriques més o manco estables. Amb tot, els nostres col·legues menorquins també han hagut de superar nombrosos entrebancs, com són ara les deposicions dels coloms que hi nidifiquen, per no parlar de les dificultats implícites o derivades de les precàries condicions d'una pedrera a l'hora d'efectuar tasques de manteniment o de qualsevol altra naturalesa.
Per si això fos poc, als nostres amics també els han instat a abandonar Robadones, motiu pel qual el seu estol també podria canviar d'ubicació. Només espero que tinguin més sort que noltros. Mentrestant, el rerafons és el mateix: la manca d'espais mínimament dignes des d'on podrien consolidar-se els projectes de conservació preventiva fins ara endegats.

Tornant altra vegada a Mallorca, amb els diners gastats en traslladar les barques d'un lloc a l'altre, - i en alguns casos estem parlant de transports molt costosos -, a les administracions públiques els hagués sortit més a compte pagar el lloguer d'una nau industrial, que és tot just el que demanàvem.
Que les coves de Bellver no són el lloc adient ja ho hem comprovat, però a més a més cal considerar que no romanen obertes al públic. Només aquelles persones que sol·liciten autorització prèvia hi poden accedir durant el transcórrer dels matins i de dilluns a divendres.
Mentrestant, si disposéssim d'una nau a qualsevol polígon industrial, - tant si parlem de Palma, Maó. Ciutadella o Eivissa, per citar les ciutats més importants de les illes i sense descartar qualsevol altra zona -, aquelles associacions que es dediquen a preservar el nostre patrimoni flotant hi podrien accedir sense cap dificultat i sense limitacions horàries.
D'altra banda, resultaria més senzill controlar les condicions ambientals de cada indret, així com els nivells higromètrics. En canvi, intentar lluitar contra el microclima de les coves de Bellver és com intentar moure una muntanya, lluitar contra la mare naturalesa que tanmateix segueix el seu curs.

· Conclusions.  
Si no rescatem aquestes barques aviat, a curt termini resultarà inviable llur recuperació. Per començar, si finalment es determina un canvi d'ubicació abans s'haurà de procedir a la neteja dels bastiments amb detergents i a la posterior aplicació de productes fungicides fins a la total eliminació dels microorganismes xilòfags que s'hi han instal·lat, un delicat procés que resultarà molt costós i laboriós.

Finalment, si no sorgeix cap iniciativa i la societat mallorquina no reacciona hom podria optar per a oferir l'estol sencer al Museu Marítim de Barcelona. Només es tracta d'una simple conjetura, d'un somni o utopia, el que vosaltres volgueu, però n'estic convençut que, si acceptessin l'oferiment, totes aquestes barquetes rebrien un tracte exquisit, serien objecte d'estudi i probablement algunes tornarien a navegar.


Després dels esforços que férem per tal d'eludir el desballestament del Chubasco, no crec pas que al meu pare li faci molta gràcia veure com es fa malbé. De fet, contemplar aquesta mena de cementiri resulta frustrant i la llastimosa degradació de les barques que hi romanen enterrades és un espectacle depriment.
Jaume Rosselló Cuní
Gabriel Rosselló Torres
Antoni Josep Munar Reus

27 comentaris:

  1. Realment trist, després de tanta il.lusió i esforç veure en quina mena de via morta està arribant tot plegat.

    Esèrem que aquest post ajudi a desbloquejar-ho per tal de salvagauradar amb eficàcia tot aquest patrimoni per a futures generacions.

    Gràcies pel vostre treball, un cop més, i felicitats per aquesta documentada i assenyada entrada.

    Salutacions des de Tarragona,

    Eduard

    ResponElimina
  2. Benvolgut Eduard, és del tot cert que les imatges que hem decidit compartir amb tots vosaltres no conviden a l'optimisme, ans al contrari.
    Convèncer als polítics responsables no resultarà fàcil i molt menys encara obtenir les partides necessàries per a reconduir la situació. Els Consells Insulars tenen transferides les competències en matèria cultural, tot i que el Govern de les Illes Balears també hauria d'involucrar-se en el projecte de conservació i catalogació d'aquests bens patrimonials, impulsant polítiques comunes que, tot respectant els trets diferencials de cada illa, consolidin les iniciatives fins ara endegades.

    No sé com acabarà aquesta llastimosa història, però vos mantindrem en tot moment informats.

    Salut i gràcies.

    ResponElimina
  3. Veure aquestes imatges escarrufa. I això que hem tengut l'octubre i el novembre més secs des de fa dècades!! No vull pensar que passarà quan comenci a ploure de bon de veres i s'humitat ho amari tot. Alzinaire, creus que això ja és irreversible? Totes les barques estan afectades.
    Tomeu, de la llegendària Pandora

    ResponElimina
  4. Volia dir: totes les barques estan afectades?
    Tomeu

    ResponElimina
  5. Benvolgut Tomeu Homar, llevat del llagut Kiko que roman estacionat a la sala principal i que presenta un bon estat de conservació, la resta de bastiments s'estan deteriorant de forma progressiva.
    Curiosament, és probable que les condicions ambientals resultin més perjudicials a l'estiu que no pas durant l'hivern, perquè el contrast i la xafugor regnants a l'interior de les caves és irrespirable. No sóc un expert en el tema i estem pendents d'efectuar un estudi comparatiu de les fluctuacions higromètriques, però és el que a simple vista hem percebut fins ara.
    No obstant això, encara hi som a temps de recuperar-los, però a més del pertinent canvi d'ubicació se'ls haurà de sotmetre a una cura intensiva per tal d'esterilitzar-los.

    Per cert, molt guapa la seqüència d'imatges del Pandora apropant-se al Nueva Catalina que publicà el nostre amic David Oliver al seu blog. El teu germà Bernat i tu en podeu estar força orgullosos d'haver recuperar aquest singular llagut.

    Salut i gràcies per seguir el nostre blog.

    ResponElimina
  6. Hola a todos!

    no se que impresiona más si el mal estado de los llauts o que se pueda echar a perder el trabajo realizado hasta el momento.

    Diego.

    ResponElimina
  7. Crec que necessitem persones per dur a terme projectes. I vull dir persones noves per a projectes nous. Personalment puc presentar-me com pecador, persona que un dia va acabar desballestant una bot que no podia mantenir i que a manca de recusos va deixar deteriorar fins un punt de no retorn. La lliçó va ser: mantén allò que puguis mantenir, no et dispersis, centrat en un projecte. A les caves de Bellver hi ha el testimoni de molta feina feta prèvia al pas previ a donar una nova vida a unes embarcacions situades en la disjuntiva de continuar vivint una nova vida, diferent a la pròpia dels usos que tingueren. Qui se'n vol fer càrrec? I, sobretot, qui se'n pot fer càrrec? Aquells que mantenim alguna embarcació tradicional sentim un gaudi però també un pes, una responsabilitat. A la mínima que ens dispersem en altres projectes la nostra embarcació se'n ressenteix i, per tant, se'n ressenteix aquella part del patrimoni marítim que és sota la nostra responsabilitat. Tots sabem que a una embarcació se li ha d'estar damunt, se la de cuidar i si, l'entenem, pot ser el vehicle per a propostes de projecció social. A Bellver hi ha una gran feina feta per salvar unes embarcacions, però el panorama actual ens parla, més que de salvar, d'empresonar unes embarcacions. Crec que fa falta una mirada imaginativa per part de qui s'hi pugui dedicar. Hem arribat al punt clau de reconèixer que els que hi som, de moment, no som capaços de tenir cura del patrimoni que tenim. Falten actors en aquesta pel·lícula.

    ResponElimina
  8. Gracias Diego. Puedes creer que ambos conceptos pueden llegar a socavar la moral de cualquiera.
    Salud

    _____________________

    Tens tota la raó del món, David, les caves més aviat semblen una presó, ... un cementiri o l'escenari fastasmagòric d'una obra d'Edgard Allan Poe, qualsevol cosa llevat d'un centre d'acolliment o de conservació preventiva, i ja ho crec que falten uns quants actors, ... i diré més, també ens falta un guió ben redactat que ens permeti reconduir la situació.

    Mentrestant, tots sabem que un percentatge força elevat de les unitats que formen part de la flota tradicional de les nostres illes estan en mans de particulars o d'associacions culturals, que com molt bé assenyalaves prou fan mantenint-les. Aquesta gent fa país, aquesta gent contribueix a conservar viu el nostre patrimoni marítim, ... mentre que els polítics baden, viatgen sempre en el darrer vagó i van a remolc de les iniciatives ciutadanes, que no sempre són ateses.
    Si fóssim un col·lectiu nombrós o es constituís una Federació que representés a totes les entitats culturals d'àmbit marítim que existeixen a les nostres illes, tal volta ens ferien una mica més de cas.

    ResponElimina
  9. En David té molta raó. El problema aquest dels fongs de Bellver no és més que el símptoma d’un problema molt més profund i greu. Els grans dipositaris del patrimoni marítim mallorquí són els ciutadans particulars, a vegades reunits en associacions culturals i/o cíviques amb major o menor fortuna. Però, en definitiva, el nostre patrimoni marítim està en mans del voluntarisme dels ciutadans.
    Segur que estam tots d’acord en que les administracions no han fet res, o han fet molt poc, per la conservació del nostre patrimoni marítim quan, en realitat, haurien de ser les capdavanteres de la seva preservació, ben igual que ho són, o ho tocarien ser, del patrimoni arqueològic o artístic.
    Queixar-nos de la seva manca de sensibilitat mai hi és de més però la veritat és que tampoc esper massa dels polítics. Ho exemplificaré amb un cas que estam vivint al Port des Canonge aquests dies. Demarcació de Costes té un projecte per tomar les alcoves (les alcoves són el que a la resta de Mallorca es coneix com a escars o barraques) que hi ha a la platja, i substituïr-les per una gran rotonda on podran arribar els cotxes, desenganxar els remolcs, avarar les barques dins l’aigua i tornar a pujar.
    Atenció, aquest és un problema molt més complex del que pareix. És un error reduir-lo en termes maniqueus d’una administració malvada i insensible que vol esbucar les alcoves d’uns pobres pescadors. Al Port des Canonge hi ha un vertader problema de pressió i massificació humana. Hi ha prop d’un centenar de persones que volen tenir una barca al Port des Canonge i les administracions no ho permeten perque en realitat no hi ha lloc per a tots. Les barques ja no poden romandre a la platja i, per ara, les administracions fan l’ull gros a la zona de darrera el Fondalet, (un avarador que s’ha fet espontàniament als darrers anys a l’extrem de ponent de la platja).
    Aquí xoquen els interessos dels que volen tenir una barca i gaudir de la mar amb els usuaris de les alcoves. Els primers veuen els segons com uns privilegiats. El silogisme és fàcil: si desapareixen les alcoves i es construeix una rotonda i un bon camí per davallar els remolcs tots ho tendrem més fàcil per tenir una barca.
    El problema és que si aquest projecte es du a terme desapareixarà la fesomia del Port des Canonge com l’hem coneguda fins ara i, molt me tem, que aquestes reformes massificaran encara més un lloc més o manco verge però amb un greu perill de deixar de ser-ho.
    Què feim? Destruim les alcoves i facilitam l’accès a la mar a tothom? O conservam la platja del Port des Canonge més o manco tal com ha estat en els darrers 50 o 60 anys?
    Tot això ho contava per la poca confiança en els polítics. Fins que els polítics no van aficar el nas al Port des Canonge hi havia una convivència més o manco pacifica entre els usuaris de les alcoves, el que avaraven les barques a la platja, els banyistes, els que usaven l’avarador de darrere el Fondalet... i tots més o manco ho dúiem bastant bé. Fins que els polítics ho ha volgut solucionar...
    Tomeu

    ResponElimina
  10. Molt interessant el tema que ha tret en Tomeu. M'ha vingut al cap un treball sobre el patrimoni marítim arquitectònic que en el seu dia es va fer des del Museu Marítim de Palamís per centrar l'atenció sobre uns elements del patrimoni sovint oblidat. Ah, i recordem que a Formentera els varadors tradicionals són Bé d'Interès Cultural sempre i quan compleixin amb les formes primigènies.
    Un pic més, elements que descriuen una relació dels humils amb la mar és amenaçada quan, al manco jo ho veig així, no molesta de cap manera, tot el contrari, són elements atractius que omplen de valor diverses raconades. El nostre litoral compta amb una xarxa de varadors per on llençar les embarcacions a l'aigua, val la pena tomar registres arquitectònics amb una pàtina d'història només perquè volem tirar la barca uns quilòmetres més aquí o més allà? El port des Canonge no és lluny de Sóller, ni de la Marina de Valldemossa, on es poden tirar barques...
    Propòs manifestar el nostre suport a la protecció del patrimoni marítim arquitectònic: alcoves del port des Canonge, de Portocolom, cala Santanyí, Cala Figuera... en el programa de ràdio que férem ahir vàrem entrevistar un advocat especialitzat en la qüestió del desllindament de costes i va ser prou clar en explicar que darrere la destrucció del litoral d'ocupació "popular" i de fesomia sostenible hi acostuma a haver un canvi d'usos que més que afavorir la col·lectivitat i el medi acaba per ser restrictiu. A més, tot i que hi hagi alcoves o escars i que els emprin uns particulars, el port des Canonge no està tancat a ningú, només que hi ha unes persones amb uns antecedents d'us de la zona que s'han guanyat amb els anys. L'aternativa que els ofereixen és conduir-los a un club nàutic o marina perque paguin uns preus indecents.

    ResponElimina
  11. El tema que plantegen Bartomeu Homar i David Oliver és força preocupant.
    El Port des Canonge és un dels redols de la nostra illa que encara conserva el seu encís, amb els escars i els llenegalls antics integrats en el paisatge i que en comptes de distorsionar-lo l'enriqueixen.
    N'estic enamorat d'aquest racó de la Serra de Tramuntana i en Tomeu ho sap prou bé, perquè sempre que puc hi vaig a nedar, a passejar i a gaudir de la tranquil·litat sovint alterada per la presència dels que, com jo mateix, que no sóc esporlerí, així i tot hi acudím amb certa assiduïtat. Malgrat tot, una cosa és que et presentis amb una motxilla i una tovallola, respectant els escars i les terrassetes que els envolten, i l'altra molt diferent que ho fassis amb un tot terreny, amb un remolc i una llanxa.
    Això és el que passà a la costa de migjorn a causa de la pressió exercida per les múltiples urbanitzacions que hi proliferen, des de Son Verí fins a Vallgornera. Els promotors no descansaren fins que no practicaren carreteres d'accés fins a la mateixa vorera i que, a diferència dels devalladors d'un temps, que passen totalment desapercebuts a pesar que superen la vintena, han provocat un impacte paisagístic tremendo, sobretot si te'l mires des del mar. Perquè és clar, no és el mateix un sender, un carrerany o un tirany, que una carretera asfaltada prou ample com per que hi puguin transitar tota mena de vehicles.
    Espero que això no arribi a passar mai a la costa de tramuntana.

    Pel que fa als polítics, hauríem de fixar l'atenció en el partits que promouen o consenten totes aquestes atrocitats i deixar de votar-los, però me'n adono que el que acabo d'escriure resulta bastant ingenu. Per això mateix els partits que sí defensen el territori no medren.

    Gràcies per la vostra aportació.

    ResponElimina
  12. Benvolguts tots

    En primer lloc, gràcies per insistir i retornar amb el tema de Bellver. Heu dit coses molt interessants i crec que el que resulta més important és que no podem deixar de banda la feina ja realitzada i hem de seguir treballant. Hi ha molt a fer en qüestió de patrimoni marítim i és necessari que es faci. No ens podem permetre el luxe de deixar res de banda. No podem perdre aquestes embarcacions. Tampoc podem perdre cap element arquitectònic ni cap element patrimonial d'interès. Des de l'AAMMM m'agradaria poder organitzar una trobada dels agents relacionats i implicats amb el patrimoni marítim. M'agradaria conéixer la vostra opinió. Crec que és un moment prou interessant per a posar sobre la taula una sèrie de propostes. M'agradaria conèixer la vostra impressió.

    Enhorabona pel treball.

    Hortènsia Blanco

    ResponElimina
  13. Hola, Hortènsia. La proposta que llences pot tenir interès sempre i quan es plantegi a partir de bases noves i des de decorats nous, que no acabi per fer-nos perdre el temps, la il·lusió i dispersant els esforços que ja fem. Alguns tenim parella, fills, feina i barca... Tots sabem que la situació que ha conduït aquestes embarcacions a Bellver té a veure amb una manera de plantejar projectes inmadura, a base de projectes inconnexos, passant sempre els mateixos sedasos (la mateixa associació, la mateixa institució,) de declaracions d'intencions, d'un allunyament congènit de la mar. I això és molt important: del patrimoni marítim se n'ha de parlar sabent que és la mar, si no és com si parléssim del patrimoni de la indústria del suro o del que sigui. Estem parlant de LA MAR. Blogs com els nostres estic segur que estan fent més per mobilitzar la gent sensible amb la qüestió que altres accions més formals. Les persones que mantenim patrimoni marítim ens sentim abandonats. Pel moll no vos hi veiem. Tenim embarcacions, naveguem, mirem de conèixer una mica la mar, potser tenim una barca de primera meitat de segle XX, o un company de pantalà amb un llaüt de l'any 1919 (!), una pastera a Cala Gamba que cap administració ni entitat relacionada amb el patrimoni marítim es mira de cara tot i saber que és espècie en extinció. Tenim reculls de testimonis de transmissió oral, tenim llibres a punt de publicar sobre la qüestió, guardem documentació gràfica i escrita, fem accions en els mitjans de comunicació per difondre el patrimoni marítim amb una vocació clara de situar-lo en el present i en el futur estant entre la societat, amb sort desigual, provem de muntar trobades alternatives a les regates per fer més social el patrimoni marítim en surada... Tot això, per compte propi.
    Una reunió? Potser sí. Però perquè aquesta vegada per què no venen, per què no veniu, els d'enterra a prop de la mar? Per què no veniu vosaltres a demanar-nos en que ens podeu ajudar?

    ResponElimina
  14. Gràcies David per trobar les paraules exactes per dir allò que molts pensam. Crec que és molt necessària una trobada, un encontre, una reunió, un sopar... el que sigui però amb unes premises clares primer fent un anàlisi de la situació real, seguir amb un exercici d'autocrítica (jo el primer), valorar el que vertaderament podem fer i actuar en conseqüència. Al comentari de dia 30 de novembre en David explica el problema que patim alguns armadors: "Aquells que mantenim alguna embarcació tradicional sentim un gaudi però també un pes, una responsabilitat. A la mínima que ens dispersem en altres projectes la nostra embarcació se'n ressenteix i, per tant, se'n ressenteix aquella part del patrimoni marítim que és sota la nostra responsabilitat. Tots sabem que a una embarcació se li ha d'estar damunt, se la de cuidar i si, l'entenem, pot ser el vehicle per a propostes de projecció social."
    Si es tracta de veuren's, parlar de lo malament que estan les coses per aquí, de la poca sensibilitat de les institucions, de lo bé que es fan les coses a la costa atlàntica francesa i de lo desgraciats que som, fer una cervessa i partir cap ca cases cul batut i cara alegre no compteu amb jo. Si es tracta de revisar l'estratègia i actuar (sempre segons les nostres possibilitats) en conseqüència, endavant.
    Tomeu Homar

    ResponElimina
  15. Benvolguts amics, n'estic força satisfet que aquest post hagi suscitat el vostre interès i agraeixo les vostres aportacions.

    És prou evident que les iniciatives que portem a terme per a salvaguardar i dinamitzar el nostre patrimoni marítim haurien de comptar amb una major implicació de les administracions públiques i del sector privat. Ho hem repetit fins a la sacietat.
    Un pont no es construeix amb un sol pilar i les associacions culturals o els particulars implicats en els projectes de recuperació patrimonial, fins ara només han rebut una tímida resposta per part dels agents polítics.
    En qualsevol cas, recordaré que ens presentàrem a un concurs convocat per la Fundació Sa Nostra, sol·licitant l'habilitació d'una o dues naus industrials on poder-hi estacionar les barques que hores d'ara es consumeixen a Bellver, i la proposta fou denegada. No serví de res l'informe que adjuntàrem documentant la vàlua patrimonial dels vaixells, motors i altres objectes que fins aleshores havíem aconseguit reunir.

    Tots aquests fracassos acaben per anul·lar la moral de qualsevol. Una cosa és que t'ofereixis voluntari i l'altra, molt diferent, que et prenguin el pèl, ... perquè és aquesta la sensació que experimentes quan te'n adones que tots els esforços han anat a parar a una paperera o al fons d'un arxivador.

    D'altra banda, les queixes o les lamentacions no aporten res, ans al contrari, i és per això que hauríem de reprendre la iniciativa. Malgrat tot, comparteixo els comentaris d'en Tomeu i en David. Ho dic amb tots els respectes, però totes aquelles reunions que poguem organitzar entre nosaltres acabaran com sempre, amb declaracions d'intencions i poca cosa més.
    Si per paga estéssim organitzats. També hem de ser autocrítics i reconèixer que no hem estat capaços de constituir una Federació que representés a totes les associacions per igual. Ho vam proposar als nostres amics d'Eivissa, d'Alcúdia i Menorca, als que fins i tot lliuràrem l'esborrany dels estatus fundacionals, però ja sabeu com ha acabat aquesta història. Mentrestant, vaig coincidir a Barcelona amb Josep Vázquez, Joan Sol i d'altres amics de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, -que ens ajudaren a redactar els esmentats estatuts i que no entenen com és possible que no ens hàgim posat d'acord -, però a la Mostra de Marina Tradicional a la que vaig assistir també hi estaven representades les federacions gallega i andalusa.
    És només aquí a les nostres illes que estem immersos en una mena de letàrgia crònica, cadascú fent la seva.

    Finalment i a pesar del que s'ha escrit fins ara, també vull recolzar la proposta formulada per Hortènsia Blanco sobre la convocatòria d'una trobada amb els agents implicats amb la preservació del nostre patrimoni marítim, o que al manco s'hi haurien d'implicar, però proposo dues coses: convidar també per escrit als responsables del Govern de les Illes Balears, de l'Ajuntament de Palma i del Consell de Mallorca, amb total independència de si accepten o no la invitació, i efectuar la reunió a les mateixes caves de Bellver, perquè puguin així tocar amb les seves mans el grau de deteriorament de les barques que hi conservem estacionades, ... i si poden assistir-hi els mitjans de comunicació doncs millor, perquè si ens limitem a reunir-nos amb els polítics als seus despatxos i a porta tancada, faran el mateix de sempre, dos copets a l'esquena, moltes promeses buides de continguts i després, ... "si te he visto no me acuerdo".
    Abans, però, hom suposa que prèviament s'hauria de perfilar un guió o una estratègia comuna.

    ResponElimina
  16. Molt bona la idea de Toni Pep d'organitzar aquesta trobada amb els polítics a les caves de Bellver. També estic d'acord amb la necessitat de planificar i guionitzar amb cura l'estratègia a seguir per treure profit de la reunió, i que no torni a ser una més de tantes que es fan i de les que es sol sortir "cul batut i cara alegre" com diu en Tomeu...
    Per una altra banda, però en el mateix tema que ens ocupa, trob que des de les Illes ens hauriem de comprometre d'alguna manera amb la iniciativa que s'està duent a terme des de Catalunya per esmenar el Project de Llei General de Navegació Marítima. En podreu trobar informació al blog de Joan Sol, que tots coneixeu.

    ResponElimina
  17. Estimat Jaume, hem pres bona nota de la teva suggerència i ja ens hem posat en contacte amb Joan Sol que, efectivament, ens facilitarà un formulari o manifest que ens encuidarem d'enviar-li degudament complimentat. Si et sembla bé, entre tots plegats contactarem amb la resta d'associacions de les nostres illes per tal que s'adhereixin a la proposta.

    ResponElimina
  18. Benvolguts companys de dèries, alguns ja sabeu que el tema d'aquestes barques ara varades a Bellver hem toca una mica l'ala del cor, tornar a veure el San Antonio o endivinar la coberta "descobertada" de Famir, m'ha tornar a encendre la sang. Ja heu dit tot el q s'ha de dir, i amb molt més coneixement de causa d'un servidor.
    Tan sols voldria que m'explicasiu a mi i a tots els seguidors d'aquest blog qui és el propietari o responsable final del present i del futur d'aquestes barques. Pot ser a ells els hauriem d'explicar allò que els pagesos mallorquins tenen apres de fa molt temps i m'explic.
    Si voltau per foravila haureu observat que les cases on s'hi du a terme una explotació agrícola solen estar enrevoltades del que cualsevol podria nomenar com a basura a ferralla, ara un somier, ara un caramull d'uralita, tubs, bidons fins i tot un vell 4L. Un que ho veu desde fora, més si ho veu desde un despatx, no enten el per qué el pagès s'enrevolta de tanta cosa inutil. Però si l'hi demenam a ell, segur que ens aclareix l'ús futur que té pensat per cada un del trastos que te guardats, tot té una funció determinada per ara o per un futur i ben alerta va ell d'acumular més del que necesiti. Pot ser el pobre tècnic no ho entendrà mai peró ell be que sap a on farà servir aquell sommier con a barrera. I molt de greu que li sap que es tudin les coses, si ell no les pot emprar o ja en té de demés segur que ho farà saber a un o altre veïnat.

    Amb aquesta casi fabula vull di que pot ser ha arribat l'hora d'aprendre la lliçó, està bé arreplegar però mai aturarse amb aixó. Cada un d'aquets bastiments hauria de tenir un futur pensat, un ús cedit, compartit o un lloc real on estar ben conservat. Pot ser si no en podiem fer res més que allargar la seva agonia, els haviem de deixar allà on estaven o be trobar-lis uns propietaris o amitgers nous. Ah i no hem val q el futur de tots aquests bastiments es el nou Museu Maritim de Mallorca, pq ni tots hi podran ser i pq seria una gran llastima que vaixells que encara poden tenir una llarga vida a la mar, morisin disecats a dins un museu.

    ResponElimina
  19. Benvolgut Antoni Vidal, el teu discurs és tan àcid com les vinyetes del Roto, ... i t'ho agraeixo sincerament. T'ho has d'agafar com una lloança, perquè sóc un admirador d'aquest gran dibuixant. Al capdavall, amb els teus comentaris estàs plantejant una qüestió de capital importància, com és ara la dinamització de les barques.

    Per paga, tots sabem que no resulta gens fàcil trobar a qui se'n vulgui fer càrrec i precisament per això mateix sempre he estat partidari de facilitar la seva sortida.
    Si un particular decideix restaurar alguna d'aquestes barquetes, crec que l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca ho hauria de consentir. Signant prèviament un contracte de cessió mitjançant el qual s'exigeixi al receptor que respecti les formes originals del vaixell i la seva genuïnitat, no hi veig cap inconvenient, ans al contrari, penso que tothom hi surt guanyant.

    No obstant això, hem d'admetre que alguns dels bastiments que decidírem protegir s'haurien de reservar per a exposar-los a un museu, com per exemple la pastera dels bussos o el gussi que ens cedí l'Autoritat Portuària de Balears. Ara bé, mentrestant, el més lògic consistiria en dipositar preventivament tots aquests bens patrimonials a un espai digne, a un lloc on la seva correcta conservació es pogués garantir. Establint un ordre de prioritats, això és el primer que s'hauria de fer.

    Finalment i per defecte professional, així com no m'agrada veure un ocell tancat a una gàbia perquè no ha estat mai el seu context natural, també em provoca un cert neguit el fet de contemplar una barca estàtica a l'interior d'un museu, tot i que l'exposició al gran públic d'unitats representatives de les diferents tipologies resulta imprescindible per a documentar l'evolució soferta per la nostra flota i llur diversitat.

    En qualsevol cas, la teva darrera frase és sens dubte la més aspre i contundent, alhora que objectiva. Abans de morir dissecats a un museu, què fem amb els vaixells que podrien tenir una llarga vida a la mar?.

    ResponElimina
  20. Estimat ToniPep, que be tenir-te aquí per racionalitzar el meu discurs àcid i desestructurat. Estic totalment d'acord amb tot el que dius.

    Ara hem de pregar al gran déu (cadescú al seu) que la directiva de l'AAMM segueixi amb la línea de racionalisme, enfrontament amb la realitat i bones intencions que pareix que han encetat i comencin a posar fil a l'agulla pq aquestes barques que encara poden tornar a viure a la mar, surtin d'una vegada del coma irreversible al que les hem condenades.

    Res millor per demostrar la necessitat de guardar "trastos" que en algún moment donar ús a alguns dels que tenim guardats i aprofitar per teixir més espessa la xarxa de micromuseus locals.

    ResponElimina
  21. bon vespre. ciutadans no entenc de que us queixau, si que veig que teniu molt de temps per
    escriure. som soci de l'aamm des de la seva fundació, reb un calendariet o rebia i pag molt
    gustosament cada any. per si de cas, tenc des de fa més de trenta anys, 47 en tenc ara, dos llauts de fust, construïts el 45 i el 74, conec
    una mica els llauts de fusta. la feina i els maldecaps.
    l'aamm no passaria res si desaparegues, en teniu cap dubte, jo no. vist els resultats seria millor la retirada. i per altra banda que cadascú cuidi la seva barqueta i la disfruti i els que no mala sort. bon vennt i barca nova.
    a n'aquest pas no arribarem ni associació de cans
    abandonats. de toquets a l'esquena i bones intencions convé quE obrigeu els ulls. ara és o ha estat competència de um. ja ho val.

    ResponElimina
  22. antoni josep munar reus jo no estic gens d'acord amb tu, jo no estic força satisfet que aquest post hagui sucitat el vostre intetres.

    ADEEEEEEEEEEEEEEU !!!!!!!!!!!!!

    ResponElimina
  23. Benvolgut Antoni Vidal, no crec pas que ens hagis exposat un discurs desestructurat, ans al contrari, és prou clar i contundent, i per això mateix el vaig qualificar d'àcid, al·ludint metafòricament a la capacitat corrossiva d'aquest producte que, aplicat en la seva justa mesura, ens permetrà eliminar el rovell deixant al descobert una superfície neta i ben polida.
    Per això mateix els teus comentaris resulten tan eloqüents i necessaris.

    De la teva darrera aportació em quedo amb dues sentències genials: amb la primera reclames que les barques surtin del coma irreversible en el que estan immergides i puguin tornar a viure a la mar, mentre que amb la segona al·ludeixes a la possibilitat de teixir una espessa xarxa de micromuseus locals.
    D'això se'n diu endevinar la tecla, encertar de ple o "dar en el clavo", com sol dir-se en castellà.
    ______________ Adéu, salut i gràcies.

    ResponElimina
  24. Benvolgut anònim, ... desconec la teva identitat, però has de saber que els col·laboradors que escrivim en aquest blog només formem part de la tripulació de l'Alzina, és a dir, que no som membres de la junta rectora de l'Associació d'Amics del Museu Marítim. Alguns dels tripulants ni tan sols són socis, tot just és gent enamorada de la navegació tradicional.

    Nosaltres no et podem ajudar ni et podem atendre com ens agradaria, motiu pel qual t'aconsello que adrecis els teus comentaris al blog de l'AAMMM, del que et facilitem el pertinent enllaç:
    http://llautalzina.blogspot.com

    ResponElimina
  25. a antoni josep munar.
    possiblement no m'he explicat bé o per altra banda també és possible, no m'has entés el que volia dir.
    no fa falta estar a cap junta rectora d'enlloc,
    per agafar o voler agafar el missatge, no fa falta que m'ajudi ningú. era un comentari llençat al vol que també podeu agafar els de l'alzina. els sentimentalismes i les capelletes
    d'escuts encara no esquinçats, no ens salvaran
    d'aquest món n'hi ens treuran de polleguera.
    la vostra/teva feina em sembla molt lloable, peró també us vull recordar de
    les possibles crítiques o comentaris que no siguin del vostre agrad.

    ResponElimina
  26. Anònim, rei, sigues valent, xerra clar, identificat, dona sa cara... llavors, si vols, podràs dona lliçons.
    Tomeu

    ResponElimina
  27. Perque quedi clar l'anterior comentari. Som en Tomeu Homar, del Pandora.

    ResponElimina

Lloc on fer els teus comentaris