dilluns, 24 de maig del 2010

Calafats. Tercera part.


A diferència del mestre d'aixa, que requereix d'una mínima infrastructura, d'una maquinària més aviat costosa i d'una gran i diversa quantitat d'eines manuals o automàtiques, el calafat només precisa d'una maça i d'un conjunt de ferros que també reben el nom de parelles, la morfologia dels quals s'adapta a unes funcions específiques que analitzarem detingudament dins el context del present post.
Hom pot establir la mateixa comparativa en relació a la matèria primera, car generalment el calafat només s'ha de proveir d'estopa lleugerament impregnada de quitrà per tal d'augmentar la seva impermeabilitat. Una mínima inversió logística que contrasta amb el màxim rendiment que s'obté a curt termini.
Aquestes circumstàncies i la senzillesa del seu aixovar no resten importància a la tasca que desenvolupa. L'èxit del mestre d'aixa depèn en bona part de la destresa del calafat. Són dos oficis que es complementen i que per aquest motiu resulten indissociables. Per això mateix alguns artesans dominen ambdues disciplines.
També cal destacar el riquíssim lèxic emprat pels representants d'aquests col·lectius d'artesans. És per això que abans d'entrar en detall convendrà repassar algunes paraules sense la comprensió de les quals difícilment podran seguir els lectors el fil argumental.


"Calafatar. Ficar estopa i pega dins les juntures de les barques perquè no hi entri l'aigua.", - aquesta és la definició genèrica que recull el Diccionari Català, Valencià i Balear, de mossèn Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, que també inclou referències etimològiques força interessants.

"Segons Meyer Lübke, (l'arrel del mot prové) del grec tardà kalaphatein, però a l'àrab espanyol hi havia la forma kalfata amb el mateix significat i sembla probable que aquest mot sigui el vertader origen de calafatar i del substantiu calafat. Sobre la possible procedència del mot aràbic, vegeu Corominas DECast, I, 583".


I això és precisament el que he fet, consultar el Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana de Joan Corominas (l'entrada és gairebé idèntica a la que enregistra el Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana del mateix autor i només varia l'ordre en que s'exposen alguns conceptes). Transcripció efectuada eliminant les nombroses referències literàries i determinats aspectes fonètics o semàntics:


"Calafatar. Paraula comuna amb els principals idiomes mediterranis medievals - occità, italià, castellà, àrab, grec -, oriünda sens dubte d'un dels dos darrers, probablement de l'àrab qalfat, que a la vegada és d'origen incert, potser procedent del llatí vulgar calefare (calefacere) 'escalfar', per tal com l'operació de fondre i desfer el quitrà per l'acció del foc és una de les més importants que fa el calafat.
Hom sol derivar aquest mot dels substantiu qilf o qilfa, 'escorça', cosa que seria possible si només existís qallaf, però la t de les altres formes no podria explicar-se d'acord amb el sistema de derivació aràbic; (...) a més, la vacil·lació entre la forma qallaf i la derivada qalfat indica l'origen estranger de l'àrab. Tanmateix no és possible partir del grec kalafatein i la seva família perquè no tenen etimologia. En definitiva, és possible que el centre d'expansió es trobi a l'Àfrica del Nord, però que el mot procedeixi en última instància del llatí vulgar calefare (calefacere).
(...) Hi ha en hispanoàrab diversos casos de verbs derivats d'un participi passiu llatí, procediment normal en basc com  se sap.
(...) Des de les llengües mediterrànies el mot es va estendre a tots els idiomes marítims. És possible que el castellà calafatar (testimoniat el 1540) i calafatear (des de mitjan segle XIII i cap al 1300) no siguin arabismes directes, sinó presos a través del català, cosa que explicaria bé les formes calafetar (1525-47, Sánchez de Badajoz) i calafetear (c.1380, López de Ayala, i encara Lope de Vega) com a conseqüència de la pronunciació del català oriental. En tot cas el portuguès calafetar ha de procedir del català per conducte del castellà, i el francès calfeuter ve de l'occità o de l'italià; d'aquí després l'alemany kalfatern i altres formes germàniques.
La moderna catalana calafatejar és derivada del substantiu calafat (igual com el castellà calafatear deriva de calafate), mentre que l'antic calafatar deriva del verb àrab." (Tom II, pp. 404-405).

En qualsevol cas i ja que estem parlant d'aspectes lingüístics, caldrà puntualitzar que les juntures a les quals es refereix la definició amb la que hem encetat aquest apartat lexicogràfic tenen noms propis:

"Coment. m. nàut. Junta o interstici entre dues planxes de ferro juxtaposades; castellà: costura. Hi ha el coment de cap, que és entre dues planxes unides per llurs voreres més curtes, i el coment llarg, que és el que formen dues planxes unides per llurs voreres longitudinals."


Em desconcerta una mica aquesta definició, - a diferència de la que s'inclou a la Gran Enciclopèdia Catalana, que és més concisa -, però els conceptes al·ludits són també aplicables a una barca de fusta. En aquest cas haurem de considerar que les juntes entre els extrems de les taules del folre reben el nom de caps de taula, mentre que el nom de coment es reserva per a les juntes longitudinals, com les que figuren a la imatge anterior i que es corresponen amb la coberta del llagut Grumete.

"Gresa. f. 1. Ranura rectangular feta longitudinalment o a la fusta o al ferro per a encaixar-hi les vores de diferents peces, com una porta, una finestra, una post corredissa, etc.; castellà: alefriz. # 2. Escotadura llarga que corre pels costats i al llarg de la quilla, continuant per les rodes de proa i popa fins a la cinta."

Si observeu l'espai buit on s'hi allotja la taula paralla, apreciareu la gresa que transcorre al llarg del cantell superior de la sobrequilla, seguint després el mateix perfil del contracodast. Dins el context del primer capítol d'aquesta trilogia ja us vaig comentar que les greses es protegeixen amb dues filades d'estopa, a diferència dels coments que només en porten una. 


Ambó. Els diccionaris consultats no recullen aquest mot, al manco amb la significació que perseguim, però l'Alcover-Moll es refereix indirectament a les taules d'ambó en dues ocasions (Tom 10è, pàg. 173-174).
Del que estem parlant és dels cantells longitudinals de les taules de la coberta o de la resta del folre, als quals es practica un petit rebaix en oblic mitjançant l'ús d'un ribot o d'un jac (garlopa). Una junta ben escairada impossibilitaria l'entrada de l'estopa i és per això que els esmentats cantells es besen a la part interior, mentre que presenten un petit badall a l'exterior. Curiosament, les taules d'ambó es disposen per sota de la taula bocal tot coincidint amb la zona més còncava del bastiment, circumstància que contribueix a augmentar l'esmentat badall (puntualització prescindible: els artesans identifiquem cada taula del folre amb un nom propi, i les d'ambó es situen entre la sotabocal i la sobreparalla).
També cal destacar l'entrada recollida al Diccionari de l'Art  i dels Oficis de la Construcció, de Miquel Fullana (Editorial Moll, Palma 1974): "Junta mig buida. La que es deixa mig buida i en biaix (...), a l'objecte d'assegurar una bona agafada del material de revestiment" (Tom II, Pàg. 213). En aquest cas es fa referència a la construcció d'una paret, però es tracta del mateix supòsit.



"Ferro. m.11Nom genèric de diferents eines usades en diferents oficis. e) En l'ofici de calafat: Ferro de canal: barreta de ferro semblant a una escarpra, amb un poc de canal a la paleta, que serveix per a ficar l'estopa dins el coment. Ferro de rebatre o de rebotir: espècie d'escarpra amb que acaba de ficar-se i entatxonar-se l'estopa dins les escletxes de les taules d'una embarcació. Ferro de reprendre: escarpreta amb fulla ampla i no gaire afinada, que serveix per a allisar i acabar el calafateig d'una embarcació. Ferro d'obrir: escarpra petita amb que s'obre el coment. Ferro estret: barreta de ferro plana, de poc gruix, aprimada de baix, però sense tall i acabada amb els costats un poc oblics de fora a dins, que serveix per a treure la pasta dels racons."

Aquesta entrada ens aporta molta informació i caldrà desglossar-la i complementar-la. Per paga existeixen nombroses variants dialectals i lexicogràfiques a les que podríem dedicar un capítol sencer, però així i tot analitzarem cada eina per separat. Ho farem a través d'imatges que anirem comentant per tal de definir les particularitats morfològiques i funcionals de cadascuna.
Com és obvi, el seu tamany és proporcional al del vaixell que es pretén intervenir. "Segons s'al·lot sa jugueta", - sol dir el meu mestre quan li formulen aquesta qüestió. És per això que ens limitarem a descriure les eines emprades per a calafatar embarcacions d'eslores no superiors als nou metres (càlcul aproximat, pam envant pam enrere). Són les mateixes que em regalà mestre Miquel Lliteres Ramis.
La morfologia de les paletes de cadascun dels ferros marca la diferència, mentre que les respectives cabotes presenten un diàmetre similar (entre 2,4 i 2,6 cm); el mateix esdevé amb les tiges (entre 10 i 12 mm), tot i que la seva llargària sol variar.
Altres denominadors comuns:
- Procés de confecció: artesà, motiu pel qual les mesures aportades no tenen el perquè avenir-se amb les d'altres instruments semblants, elaborats per altres artesans.
- Material: acer.


El ferro de canal serveix per a introduir l'estopa entre els coments o greses. Amb la mateixa mà amb la que sosté l'eina, el calafat recull l'estopa formant un ris proporcional al tamany de la junta i el subjecta a la cara anterior de la pala abans de percutir amb la maça. Així els rissos s'estrenyen els uns amb els altres formant una mena de sargit.
El tall de la paleta és molt fi, fins al punt d'escantellar la fusta si no s'orienta amb l'angle adequat, i per tal que no s'enredi entre els propis filaments de l'estopa presenta els cantells arrodonits. És per aixó que no s'esmola ni s'afila.
Amplària: 2,5 cm
Gruix del tall: 0,3 mm
Llargària de la tija (des de la cabota fins al començament de la pala): 5 cm
Llargària total (excloent sempre la cabota): 10,8 cm

Faré un breu incís per tal de descriure les principals característiques de la maça que també em regalà el meu estimat mestre. El mànec és de faig, mentre que el cos de la maça és de pal ferro, una de les fustes més denses que existeixen. Està dividit en dues peces reblades, amb els extrems protegits amb anells de ferro per tal d'evitar que s'esquerdin.
_______________________________

Els ferros de rebatre (esquerre) i de reprendre (dreta) són molt semblants. Només es distingeixen pel gruix del tall. Ho podreu comprovar observant la imatge següent.


Els ferros de rebatre presenten una pala més ampla (3,4 cm) i lleugerament més gruixada (1,3 mm). Serveixen per a ficar l'estopa estreta endins del coment, deixant-la a la mateixa alçada i reservant un espai buit que es protegirà posteriorment mitjançant l'aplicació de massilla.
Llargària de la tija: 6,5 cm
Llargària total: 13,5 cm

El tall del ferro de reprendre (dreta) és més gruixat i presenta una superfície acanalada per tal de compondre l'estopa (dos solcs).


Els ferros de reprendre s'utilitzen per a allisar l'estopa i és per això que el tall de la pala és més gruixat i presenta solcs longitudinals.
Amplària: 3,2 cm
Gruix del tall: 2,4 mm (dos solcs)
Llargària de la tija: 7 cm
Llargària total: 12 cm
________________________________


Ferros d'obrir. Probablement els autors de la corresponent entrada del Diccionari Alcover-Moll es referien als ferros que utilitzem per a buidar la massilla i que ocasionalment també s'empren per a obrir els coments massa tancats. No sé si les meves suposicions són encertades, però a l'anterior fotografia podreu veure la peculiar forma que presenta la seva pala, amb el tall oblic. Es treballa amb un considerable grau d'inclinació i els cops de maça s'han d'alternar amb un lleuger moviment del canell que evita que l'eina quedi estreta. D'altra banda, el pronunciat desgast que presenten les cabotes a un dels extrems palesa el sentit en que es percuteix.


Per tal de reconèixer i identificar les seves pròpies eines, els artesans solen marcar-les. En el cas que ens ocupa, els ferros porten tres solcs practicats en oblic a cada costat de la tija.
Amplària de les pales: 3,5 cm
Gruix del tall: 0,4 mm
Llargària de les tiges: 8 cm / 9 cm
Llargària total: 14,5 cm / 17 cm
___________________________________


Ferros estrets. Serveixen per a calafatar els racons del bastiment de difícil accés o per a reforçar ocasionalment  una clavilla, l'embotidura d'una tatxa o un crull.



Amplària de les pales: 4 mm / 7 mm
Gruix del tall: 1,2 / 1,5 mm (amb els cantells arrodonits)
Llargària de les tiges: 4 cm / 8 cm
Llargària total: 9 cm / 14 cm

Farem ara un altre incís per tal d'explicar una curiositat amb la qual tal volta vos haureu topat qualque vegada, sobretot si procediu a decapar la pintura que protegeix la fusta. Quan aquesta queda al descobert és probable que hàgiu detectat el mateix que es representa al següent dibuix:


Les enormes tensions a les quals es veu sotmesa una taula quan forcem el seu acoblament a les sinuoses formes de les quadernes, tant i més quan llur convexitat o concavitat és molt pronunciada, algunes vegades provoquen l'aparició de petits crulls.
Per naturalesa segueixen el mateix sentit de la veta i per tal d'aturar el seu avenç al llarg de la taula, que podria arribar a esqueixar-la de cap a cap, emprant un ferro de canal el calafat practica dos solcs oberts als seus extrems que trenquen la seva dinàmica, evitant així que es perllonguin (la forma resultant és semblant a la cua d'una fletxa).
________________________

Tal i com vos he explicat abans, aquestes peculiars eines també reben el nom de parelles i a la corresponent definició del mateix diccionari que fins ara ens ha servit de referent hi trobarem la que ens faltava per a completar la col·lecció.

"Parella. f. Eina de calafat consistent en una barreta de ferro amb un poc de cabota a un extrem i un eixamplament a manera de paleta a l'altre, sense tall, que serveix per a ficar l'estopa dins les juntes, cosa que constitueix la primera operació de calafatar. Parella torta: la que té la paleta corbada i serveix per a ficar l'estopa dins les juntes dels escalemots (Palma)."


La parella torta s'utilitza per a calafatar aquells coments que transcorren al costat d'elements disposats en vertical que dificulten l'ús d'un ferro convencional, ja bé sigui aquest de canal o de reprendre. El propi diàmetre de la tija o de la cabota els separa de la junta i ens impediria treballar en perpendicular.


La imatge anterior vos permetrà captar amb major claretat el que explicàvem abans. L'única forma de separar el ferro de l'escalemot, - allunyant la cabota, facilitant així la percussió de la maça i garantint alhora que la paleta introduirà l'estopa amb la inclinació adequada -, consisteix en embiaixar-la formant un angle aproximat d'uns quaranta graus.
Un exemple més a la següent fotografia que recull el calafatament de la junta entre la clau de coberta i la contraroda, el cantell de la qual serveix de guia a la pala per tal que aquesta treballi dreta.


Pel que fa a les parelles tortes, cal distingir les de canal, que s'empren per a estrènyer l'estopa, de les de reprendre, que serveixen per a ficar-la endins i compondre-la, la paleta de les quals és més gruixada i també presenta solcs longitudinals que deixen l'estopa ben llisa. Ho podreu apreciar a la següent fotografia.


Ara que ja hem après a diferenciar els ferros tot just ens manca per exposar un detall força important, sobretot pel que fa als mossos, que són els que normalment s'encarreguen de filar l'estopa. Per cert, ignoro si existeix aquest costum a d'altres contrades, però a Mallorca l'expressió "ves a filar estopa" és equiparable a la de "ves a fer punyetes" o "ves a porgar fum", ... per no esmentar altres sinònims més expeditius. No sé si vos heu trobat mai en aquesta tesitura, però a mi m'hi han enviat en nombrosíssimes ocasions i per això mateix en vaig arribar a aprendre.


L'expressió "filar prim" tal volta guardi també relació amb el nostre ofici, tot i que hauré d'admetre que és aquesta una suposició molt forçada, induïda per defecte professional. Al manco solem emprar-la quan es tracta de calafatar un coment o un crull molt petit o estret, però deixaré de castigar-vos amb les meves dèries sobre refranys, argots i paraules perdudes o en desús.
___________________

Les nítides imatges incloses al present post foren captades pel meu amic Josep Clar López, fotògraf professional, amant de la pesca i armador fins fa ben poc d'un llagut de fusta, a qui agraeixo la seva col·laboració. Mentrestant, Gabriel Rosselló és l'autor dels simpàtics dibuixos amb els que hem acabat d'il·lustrar els enunciats als que al·ludien.

Josep Clar López
Gabriel Rosselló Torres
Antoni Josep Munar Reus

dimarts, 11 de maig del 2010

Calafats. Segona part.

· Aspectes tècnics.

Dins el context dels propers capítols analitzarem la depurada tècnica que utilitza el calafat per a garantir l'estanqueïtat del vaixell, però no només es tracta de protegir els coments o les greses amb estopa prèviament filada, tot i que sigui aquesta la part més vistosa i reconeguda de l'operació.

Existeixen tot un seguici de punts crítics que coincideixen amb l'acoblament de determinats elements estructurals que a causa de la seva disposició propicien l'entrada d'aigua.
M'estic referint a les juntes entre la contraroda i la peça o sobrequilla i entre aquesta i el contracodast, disposades transversalment i a través de les quals, per la pressió exercida pel propi desplaçament de la barca, inevitablement es produiran filtracions. Per tal de solucionar-ho ens convendrà practicar-hi un forat just en el centre, d'entre vuit a deu mil·límetres de diàmetre, que travessi de part a part en perpendicular, fixant posteriorment una clavilla o espitxa.

En el supòsit que els elements estructurals abans al·ludits estiguin constituïts per dues o més peces, també s'instal·laran clavilles a les unions corresponents.
Així ho recull l'anterior imatge. Hom pot observar la juntura entre les dues parts en que està dividit el contracodast a través del forat practicat a la barra de fusta que servirà de guia per a perforar-la amb l'angle adequat.


La galga de fusta que està situada a la part superior de la fotografia i que justament tapa la junta abans esmentada, serveix de guia per a garantir que el forat transversal es practica a escaire. A l'hora d'executar aquesta operació no està de més comptar amb la participació d'un segon operari que des d'una certa distància advertirà a qui forada de qualsevol petit desviament.

Des d'aquesta perspectiva hom pot apreciar el rudimentari enginy prèviament fixat a la quilla per tal d'aliniar el forat de la barra amb la junta.

És així de simple. Per tal d'aturar aquestes potencials vies d'aigua el calafat es serveix d'un mètode força senzill alhora que efectiu. La disposició transversal d'espitxes o clavilles evita que l'aigua penetri més enllà d'on s'han fixat.
Solen confeccionar-se amb fusta d'abet, de pi blanc o de sapí (pi vermell) i quan inflen en contacte amb l'aigua obturen la junta.

Aquesta seria la seqüència a seguir:
A la imatge de la dreta hom pot observar que l'espitxa situada enmig de les dues peces del contracodast d'aquest llagut no actua com caldria. El més recomanable consisteix en instal·lar-ne una de nova.
Han passat més de dotze anys d'ençà que substituïrem la part inferior d'aquest element tan delicat i amb el temps la junta ha experimentat una lleugera dilatació.
Per tal de repartir el nou forat adaptarem una peça de fusta que com ja hem vist abans ens servirà de guia.



El codast, aliniat amb el centre de crugia, ens serveix de base per a fixar degudament a escaire la improvisada peça de fusta que servirà de galga. Un dels extrems està sostallat per tal d'adaptar-se a la forma sinuosa de la popa i prèviament hi hem practicat el forat perpendicular que servirà de guia a la broca.






Que disposis d'una guia no significa que no hagis de tenir pols a l'hora de manejar el filaberquí.














Just al costat del mànec del serjant, gairebé en el centre de la imatge, s'aprecia l'extrem de la broca que sobresurt, confirmant que qui ha practicat el forat gaudeix de bon pols.


Amb una plana o ribot arrodonirem el llistó de sapí que prèviament hem escairat a mida, enfuant lleugerament un dels extrems (forma troncocònica). Com és obvi, per tal que l'espitxa passi ben estreta el seu diàmetre serà una mica més gran que el del forat.


Tot seguit tenim el costum de mullar l'espitxa amb pintura de mini i no és necessari l'ús de cap altre material, com és ara la silicona, perquè en un futur hom pot aprofitar el mateix registre per a fixar una clavilla nova, ... i hem de poder treure abans la vella sense dificultat.


Els cops del martell i la pròpia resistència exercida per l'espitxa ens adverteixen que ja roman prou estreta, a punt d'exercir la seva funció de contenció.


Per una major seguretat, sobretot si es tracta d'un bastiment vell, hom pot optar per calafatar l'extrem de la junta que des de la clavilla convergeix amb la gresa del contracodast.
___________

Abans de finalitzar aquest segon capítol m'agradaria puntualitzar que la fusta no aferra de cap. Vull dir amb això que tanmateix no existeix cap producte que garanteixi la total estanqueïtat d'aquests tipus de juntes i només si aquestes són longitudinals resulten efectius. La cola, la silicona o la massilla no s'adheriran i no aturaran les vies d'aigua en els supòsits exposats anteriorment.