Les dues primeres imatges que s'incorporen al present reportatge són tal volta les més impactants. Tota una colònia de fongs que amb el temps ha augmentat considerablement el seu volum, recobreix literalment la paramola del llagut Chubasco. Aquests microorganismes actuen sobretot per damunt de les superfícies desproveïdes de pintura o vernís.
Antecedents de fet.
Abans d'abordar aquest espinós tema vos recomanem la lectura dels següents articles: "Un home que traginava barques", publicat per David Oliver Ramon al seu blog (13/08/09), i "Voluntaris", publicat al blog de l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca (26/08/09).
Dins el context d'ambdues entrades espinzellàrem les particularitats del Projecte La Nau, promogut per la junta rectora de l'AAMMM i que bàsicament consistia en acceptar i formalitzar les donacions d'embarcacions efectuades pels seus propietaris per tal de concentrar-les a un espai adient, a l'espera de restaurar-les i destinar-les a diversos projectes de dinamització, com és ara el cas de l'Alzina o el Port Blau.
Per tal de no redundar en el tema, davant la impossibilitat d'estacionar definitivament les embarcacions fins aleshores recepcionades a un espai que presentés les condicions ambientals òptimes, ens veiérem obligats a acceptar l'espai alternatiu que ens oferí l'Ajuntament de Palma. Els contactes que prèviament havíem establert amb d'altres organismes públics, com és ara la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears o l'Autoritat Portuària, senzillament no prosperaren. Tampoc arribaren a bon port les gestions que endegàrem entre el sector privat, motiu pel qual ens veiérem obligats a triar. O acceptàvem la única opció que ens havien ofert o les barques es quedaven al mig del carrer.
La majoria d'imatges que s'adjunten es corresponen amb l'interior d'una de les coves de la pedrera exempta d'on s'extragué el marès per a construir el Castell de Bellver i el seu fossat, tot i que els tècnics que gestionen aquest dipòsit municipal comenten que amb el material extret podrien construir-se al manco dos o tres castells més.
Mostra Recollida de barques en un mapa més gran. Es distingeixen els llocs de procedència i els punts on les estacionàrem (la nau agrícola està ubicada a la carretera que uneix S'Horta i Portocolom).
La majoria d'imatges que s'adjunten es corresponen amb l'interior d'una de les coves de la pedrera exempta d'on s'extragué el marès per a construir el Castell de Bellver i el seu fossat, tot i que els tècnics que gestionen aquest dipòsit municipal comenten que amb el material extret podrien construir-se al manco dos o tres castells més.
Aquesta immensa pedrera fou utilitzada durant la guerra civil com a dipòsit de combustible i polvorí. Conservant i ampliant l'entrada primitiva, els militars dividiren el conjunt en dues meitats desiguals i practicaren una segona entrada, fins que l'any 1967 el Ministeri de Defensa la retornà al Consistori de Ciutat, que el feu servir per a dipositar-hi tota mena d'objectes procedents de desnonaments o embargaments: mobles, maquinària, motos, cotxes, etcètera.
En qualsevol cas, fa ja molts anys que l'Ajuntament de Palma netejà les coves, que de llavors ençà romanen buides. Mentrestant, intentarem explicar als lectors la seva peculiar morfologia.
És com si estéssim parlant d'un formiguer gegant o d'una lloriguera. A través de l'entrada principal s'accedeix a una sala enorme i amb el sostre relativament alt, a la dreta de la qual hi localitzarem la galeria principal, un camí descendent més aviat estret i amb el rost molt aspre que la connecta amb les cavitats que s'obrin a un costat i a l'altre.
És com si estéssim parlant d'un formiguer gegant o d'una lloriguera. A través de l'entrada principal s'accedeix a una sala enorme i amb el sostre relativament alt, a la dreta de la qual hi localitzarem la galeria principal, un camí descendent més aviat estret i amb el rost molt aspre que la connecta amb les cavitats que s'obrin a un costat i a l'altre.
La que ens assignaren està situada a uns trenta metres de fondària en relació a la superfície, circumstància que ja ens permet avançar que l'excés d'humitat és exageradíssim. Fa poc més o manco vuit anys que uns enginyers practicaren diversos conductes de ventilació per tal de pal·liar la seva elevada condensació, però a pesar que un dels quals convergeix a la nostra cava és obvi que no han servit de res.
Amb l'anterior panoràmica, vistes des de lluny, dóna la impressió que les embarcacions presenten un bon estat de conservació, però si apropem una mica l'objectiu de la cambra fotogràfica podrem observar clarament la proliferació de vertaderes colònies de fongs i les concrecions que s'acumulen per sobre dels diferents elements estructurals.
Ambues fotografies superiors pertanyen al cap de mort del Vírgen de Fátima, un dels primers llaguts que protegírem, procedent de la llista tercera de pesca professional i que tenia el seu port base a la Colònia de Sant Jordi. Mentrestant, disposem d'altres imatges encara més tel·lúriques, ... i no ho direm mai tan ben dit.
L'autor de les fotografies fou Jaume Rosselló Cuní, que s'esforçà de valent per tal de captar els detalls al·ludits.
Aquesta darrera seqüència ens permet observar la condensació de gotes d'aigua que a segons quins indrets arriben fins i tot a cristalitzar-se.
Hem augmentat el tamany de les imatges per tal que pogueu apreciar com una mena de necrosi s'escampa progressivament per tot el pantoc, en aquest cas puntual del llagut Chubasco, també procedent de la llista tercera i construït pel meu pare l'any 1974. És l'única barca que no pertany a l'AAMMM, essent propietat del Servei d'Ordenació Pesquera del Govern de les Illes Balears. Actualment roman inscrita a la llista setena.
És evident que el microclima d'aquestes coves no és el més adequat. Només ha passat un any i mig d'ençà que les ocupàrem i el grau de deteriorament va en augment, és progressiu. És per això que, considerant aquella màxima que determina que una imatge val més que mil paraules, prescindirem dels comentaris i ens limitarem a il·lustrar aquest depriment panorama, que com ja vaig escriure en certa ocasió és un reflex a escala reduïda d'una situació general encara més preocupant, d'una injustificable actitud passiva manifestada pel sector públic i privat envers la constant destrucció i dispersió del nostre patrimoni marítim.
Motors rovellats i sulfatats. Ens vam passar tot un estiu netejant-los, un Fita, un Cardell, dos Solé-Diesel i un forabord antic de la marca Evinrude. Confeccionàrem unes bancades proveïdes de rodes articulades i les seves corresponents cobertures, protegint abans els motors amb diverses capes de laca antioxidant, però ja veieu els resultats.
Aquests dos gussis, que ensems les pasteres i els bots desproveïts de coberta són les tipologies més amenaçades, són probablement els exemplars més valuosos que conservem, ... o que al manco hem intentat conservar.
El llagut Kiko, que pel fet de romandre a la sala principal presenta un estat de conservació òptim, és a dir, que si contrastem les condicions ambientals d'aquesta zona amb les que predominen a les cavitats inferiors, obtindrem els graus de temperatura i humitat que resulten o no convenients. Per cert, més tard o més d'hora vos haurem de contar la desconcertant història del Kiko i de la seva polèmica inscripció a la llista sisena.
Existeix un cert paral·lelisme entre el cas que ens ocupa i la Pedrera de Robadones (Es Castell, Maó), també exempta, però oberta, en el sentit que bona part de les seves galeries es connecten amb l'exterior, circumstància que possibilita unes condicions higromètriques més o manco estables. Amb tot, els nostres col·legues menorquins també han hagut de superar nombrosos entrebancs, com són ara les deposicions dels coloms que hi nidifiquen, per no parlar de les dificultats implícites o derivades de les precàries condicions d'una pedrera a l'hora d'efectuar tasques de manteniment o de qualsevol altra naturalesa.
Per si això fos poc, als nostres amics també els han instat a abandonar Robadones, motiu pel qual el seu estol també podria canviar d'ubicació. Només espero que tinguin més sort que noltros. Mentrestant, el rerafons és el mateix: la manca d'espais mínimament dignes des d'on podrien consolidar-se els projectes de conservació preventiva fins ara endegats.
Tornant altra vegada a Mallorca, amb els diners gastats en traslladar les barques d'un lloc a l'altre, - i en alguns casos estem parlant de transports molt costosos -, a les administracions públiques els hagués sortit més a compte pagar el lloguer d'una nau industrial, que és tot just el que demanàvem.
Que les coves de Bellver no són el lloc adient ja ho hem comprovat, però a més a més cal considerar que no romanen obertes al públic. Només aquelles persones que sol·liciten autorització prèvia hi poden accedir durant el transcórrer dels matins i de dilluns a divendres.
Mentrestant, si disposéssim d'una nau a qualsevol polígon industrial, - tant si parlem de Palma, Maó. Ciutadella o Eivissa, per citar les ciutats més importants de les illes i sense descartar qualsevol altra zona -, aquelles associacions que es dediquen a preservar el nostre patrimoni flotant hi podrien accedir sense cap dificultat i sense limitacions horàries.
D'altra banda, resultaria més senzill controlar les condicions ambientals de cada indret, així com els nivells higromètrics. En canvi, intentar lluitar contra el microclima de les coves de Bellver és com intentar moure una muntanya, lluitar contra la mare naturalesa que tanmateix segueix el seu curs.
· Conclusions.
Si no rescatem aquestes barques aviat, a curt termini resultarà inviable llur recuperació. Per començar, si finalment es determina un canvi d'ubicació abans s'haurà de procedir a la neteja dels bastiments amb detergents i a la posterior aplicació de productes fungicides fins a la total eliminació dels microorganismes xilòfags que s'hi han instal·lat, un delicat procés que resultarà molt costós i laboriós.
Finalment, si no sorgeix cap iniciativa i la societat mallorquina no reacciona hom podria optar per a oferir l'estol sencer al Museu Marítim de Barcelona. Només es tracta d'una simple conjetura, d'un somni o utopia, el que vosaltres volgueu, però n'estic convençut que, si acceptessin l'oferiment, totes aquestes barquetes rebrien un tracte exquisit, serien objecte d'estudi i probablement algunes tornarien a navegar.
Després dels esforços que férem per tal d'eludir el desballestament del Chubasco, no crec pas que al meu pare li faci molta gràcia veure com es fa malbé. De fet, contemplar aquesta mena de cementiri resulta frustrant i la llastimosa degradació de les barques que hi romanen enterrades és un espectacle depriment.
Jaume Rosselló Cuní
Gabriel Rosselló Torres
Antoni Josep Munar Reus