dimarts, 15 de desembre del 2009

Incongruències de l'Administració Pública.

A compte dels darrers i interessantíssims posts publicats per Joan Sol al seu blog sobre la presentació d'una esmena al Projecte de Llei General de Navegació Marítima, vos contarem un cas d'allò més paradigmàtic alhora que desconcertant.

Amb el relat d'aquesta història verídica, tot i que també una mica surrealista, comprovareu com, sense moure'ns d'un mateix ministeri, l'administració central pot emetre resolucions que es contradiuen amb aquelles que emeten les administracions perifèriques de l'estat que d'ella depenen.

Tot plegat guarda relació amb els expedients que afectaven a dues barques de la llista tercera, l'elusió del desballestament de les quals fou sol·licitada per l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca gairebé de forma simultània (novembre de 2005). Vos estic parlant del llagut Kiko, en base al Port de Sóller (baixa per nova construcció), i del llagut Port Blau, en base al Port de Pollença (baixa definitiva de l'activitat pesquera).

Per tal de concretar la seva baixa de la llista tercera i comptant en tot moment amb el vist-i-plau dels respectius armadors, - als que haurem d'agrair la seva paciència i decidida col·laboració, clarament manifestada en els contractes de donació que prèviament signaren -, sol·licitàrem la seva inscripció a la llista sisena. Abans de prosseguir matisaré que el Reial Decret 1048/2003 sobre l'ordenació del sector pesquer i ajudes estructurals, en aquells supòsits que plantegen l'elusió del desballestament prohibeix la posterior matriculació del vaixell a les llistes setena, tercera o quarta de forma taxativa, mentre que no es pronuncia en relació a la resta d'opcions.

Molt bé, doncs resulta que els expedients de les embarcacions de pesca que presenten una eslora inferior als set metres són tramitats per les administracions autonòmiques i perifèriques, mentre que els de les barques d'eslores superiors són tramitats per l'administració central, és a dir, que són visats a Madrid.


Fins aquí tot resulta correcte i comprensible perquè l'estat té el dret i el deure de fiscalitzar els ajuts que atorga i d'establir-ne les pautes, però el greuge comparatiu del que fórem objecte no s'ajusta a la norma i no és en absolut coherent, ans al contrari, fou bastant injust i inoportú.


Per tal de no martiritzar-vos amb l'exposició de detalls tècnics no per això menys rellevants, us diré que el Servei d'Ordenació Pesquera del Govern de les Illes Balears i la Capitania Marítima de Palma, depenent del Ministeri de Foment, emeteren una resolució unànime i favorable pel que fa a l'expedient del llagut Kiko, que de llavors ençà roman inscrit en el Registre Marítim Espanyol a nom de l'AAMMM i a la llista sisena (6-PM-1-87-06). Estem parlant del mes maig de 2006.
Estàvem eufòrics per aquella merescuda victòria i ens felicitàvem pel fet d'haver trobat una petita escletxa dins el context d'aquesta normativa tan draconiana.

És evident que els juristes que la redactaren pretenien oferir un únic recurs o sortida, la llista vuitena, perquè d'aquesta manera la barca roman tutelada per les institucions públiques. Tanta sort que, arribada l'hora, disposàrem de l'amparament dels Consells Insulars i d'alguns ajuntaments, gràcies a la intervenció dels quals s'han protegit bastiments clàssics com les barques de bou Bartolomé (Consell d'Eivissa i Formentera), Balear i Nuevo Tomàs (Consell de Mallorca), i els llaguts Agustina (Ajuntament d'Alcúdia), Besitos (Consell de Menorca), Polar (Ajuntament de Pollença) i Port Blau (Consell de Mallorca, encara en fase de tramitació).
Tant de bo fossin més els consistoris costaners que s'involucressin en la dinamització del patrimoni flotant. Joan Sol ho exposa encertadament, destacant en els seus comentaris els avantatges d'una correcta projecció d'aquestes barques de cara a la indústria turística i a la diversificació de l'oferta cultural. No obstant això, comencen a observar-se símptomes evidents de saturació i no hem d'oblidar que estem parlant de projectes força costosos, circumstàncies que palesen les limitacions d'aquesta via.
És per això que no acabo d'entendre la innecessària restricció de la llista sisena, perquè precisament tendeix a la descongestió de la tutela administrativa, derivant-la cap a la ciutadania i el sector empresarial. Mentrestant, però, en comptes d'incentivar la seva participació l'Estat Espanyol la penalitza o la restringeix, ... insisteixo, no ho entenc.   


Fotografia cedida per l'armador del Kiko, Josep Joan Mayol Albertí. Està una mica desenfocada, però val la pena observar el llagut en surada i en estat pur.


Amb tot, podria dir-se que només foren quatre els centímetres que evitaren que aquest singular llagut del Port de Sóller, construït l'any 1974 pel mestre d'aixa Joan Vives Cerdà, seguís la mateixa sort del Port Blau, l'eslora del qual és de 9,45 metres. De fet, poques setmanes després rebérem la resolució de la Dirección General de Pesca i del Ministerio de Fomento denegant una sol·licitud que tant pel que fa a la forma com pels continguts era calcada i, per tant, idèntica que l'anteriorment explicitada.



El jurista que redactà l'esmentada resolució argumentà la denegació en el fet que, sempre segons el seu parer, una entitat cultural sense ànim de lucre no pot gestionar una barca inscrita a una llista destinada al desenvolupament d'activitats lucratives com és ara la sisena, obviant d'aquesta forma tan gratuïta que són moltíssimes les fundacions i associacions d'aquesta naturalesa que manegen grans pressuposts i que ingressen uns beneficis sense els quals no podrien subsistir. El que passa és que aquests beneficis no es reparteixen, sinó que es reinverteixen en els projectes impulsats.


Compareu els continguts d'aquesta resolució oficial, emesa pel Cap del Registre Central de Vaixells, amb els que figuren a la carta oficiosa que s'adjunta més endavant, signada pel propi Director General de la Marina Mercant, i observeu també les dates. Només havien transcorregut sis mesos, motiu pel qual cal suposar que l'equip tècnic i el personal responsable eren per força els mateixos.


Aquí el més llosco fa rellotges. Perdoneu-me si estic resultant massa aspre, però aquestes actituds irresponsables a més de causar una tremenda indefensió poden provocar també la destrucció o paralització irreversible d'un bé patrimonial, impossibilitant la seva posterior dinamització. No presentàrem cap recurs per tal de no perjudicar els interessos de l'armador, que massa havia suportat fins aleshores, però si ho haguéssim fet estic convençut que la sentència ens hagués donat la raó.
Finalment optàrem per canviar d'estratègia i hores d'ara s'està tramitant la inscripció del Port Blau a la llista vuitena, gràcies a una nova intervenció del Consell de Mallorca que també el declarà Bé d'Interès Cultural. Actualment, l'Escola Taller de Mestres d'Aixa ja ha iniciat la seva restauració integral.

Però encara vos hem de contar la part més inversemblant d'aquest afer, perquè poc temps després tinguérem accés a una carta que el Director General de la Marina Mercant remeté a la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, mitjançant la qual reconeixia de forma explícita la legitimitat de la nostra sol·licitud. Llegiu-la atentament perquè no té desperdici.




Per desgràcia, aquesta circular arribava sis mesos tard i no sé si el senyor Felipe Martínez n'era conscient que estava desautoritzant amb rotunditat als seus propis subordinats.
El que cal preguntar-se és perquè no actuà abans?. Com és possible que es cometin aquestes errades?. Pecarem de malpensats si ho atribuím a la manca de sensibilitat del Govern Central?. En qualsevol cas, hem d'agrair a Josep Vázquez, aleshores president de la federació catalana, que ens facilités una còpia del document.

Mentrestant, els armadors que sol·liciten aquestes ajudes estructurals depenen de les subvencions i estan subjectes al compliment d'uns terminis que la mateixa normativa determina. Això és tant com dir que s'ha d'actuar amb agilitat per tal de no interferir en el procés burocràtic, objectiu que només s'assoleix quan són les administracions autonòmiques i perifèriques les responsables de tramitar els expedients. D'altra banda, cal considerar que la barca és l'instrument sense el qual el pescador no pot exercir la seva activitat i totes aquestes interferències i complicacions artificials el dissuadeixen.
És per això que no són pocs els professionals que, temorosos de perdre els privilegis adquirits i a pesar de l'estimació que li han agafat al bastiment, procuren evitar qualsevol demora.


· Conclusions.

Cal demanar-se a què respon aquesta desconfiança de l'estament polític, clarament palesa en els propis enunciats del reial decret, i trobarem la resposta en els múltiples abusos comesos anys enrere. Entrà en vigor a les darreries dels anys vuitanta i certament es descobriren nombroses irregularitats que foren la causa principal del gradual enduriment de les mesures de control. Malgrat tot, no comparteixo aquest criteri en absolut. Això de que hagin de pagar justs per pecadors no és acceptable. Si un o dos alumnes s'han portat malament el professor no pot castigar a la classe sencera.

Finalment, dels fets abans denunciats hom pot concloure que les administracions autonòmiques i perifèriques, que són les que toquen la feina amb les mans a diari, són més efectives, més accessibles, àgils i sensibles, mentre que l'administració central, al manco pel que fa a l'àmbit marítim, és molt més lenta, inassequible, incoherent i insensible, ... i a les proves em remet.
Quan et mires les coses des de tan enlluny, és normal que no puguis percebre aquells detalls que sens dubte variarien la teva percepció de tot plegat.

Antoni Josep Munar Reus

diumenge, 29 de novembre del 2009

Espectacle depriment.




Les dues primeres imatges que s'incorporen al present reportatge són tal volta les més impactants. Tota una colònia de fongs que amb el temps ha augmentat considerablement el seu volum, recobreix literalment la paramola del llagut Chubasco. Aquests microorganismes actuen sobretot per damunt de les superfícies desproveïdes de pintura o vernís.

Antecedents de fet.
Abans d'abordar aquest espinós tema vos recomanem la lectura dels següents articles: "Un home que traginava barques", publicat per David Oliver Ramon al seu blog (13/08/09), i "Voluntaris", publicat al blog de l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca (26/08/09).
Dins el context d'ambdues entrades espinzellàrem les particularitats del Projecte La Nau, promogut per la junta rectora de l'AAMMM i que bàsicament consistia en acceptar i formalitzar les donacions d'embarcacions efectuades pels seus propietaris per tal de concentrar-les a un espai adient, a l'espera de restaurar-les i destinar-les a diversos projectes de dinamització, com és ara el cas de l'Alzina o el Port Blau.


Per tal de no redundar en el tema, davant la impossibilitat d'estacionar definitivament les embarcacions fins aleshores recepcionades a un espai que presentés les condicions ambientals òptimes, ens veiérem obligats a acceptar l'espai alternatiu que ens oferí l'Ajuntament de Palma. Els contactes que prèviament havíem establert amb d'altres organismes públics, com és ara la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears o l'Autoritat Portuària, senzillament no prosperaren. Tampoc arribaren a bon port les gestions que endegàrem entre el sector privat, motiu pel qual ens veiérem obligats a triar. O acceptàvem la única opció que ens havien ofert o les barques es quedaven al mig del carrer.


Mostra Recollida de barques en un mapa més gran. Es distingeixen els llocs de procedència i els punts on les estacionàrem (la nau agrícola està ubicada a la carretera que uneix S'Horta i Portocolom).


La majoria d'imatges que s'adjunten es corresponen amb l'interior d'una de les coves de la pedrera exempta d'on s'extragué el marès per a construir el Castell de Bellver i el seu fossat, tot i que els tècnics que gestionen aquest dipòsit municipal comenten que amb el material extret podrien construir-se al manco dos o tres castells més.
Aquesta immensa pedrera fou utilitzada durant la guerra civil com a dipòsit de combustible i polvorí. Conservant i ampliant l'entrada primitiva, els militars dividiren el conjunt en dues meitats desiguals i practicaren una segona entrada, fins que l'any 1967 el Ministeri de Defensa la retornà al Consistori de Ciutat, que el feu servir per a dipositar-hi tota mena d'objectes procedents de desnonaments o embargaments: mobles, maquinària, motos, cotxes, etcètera.


En qualsevol cas, fa ja molts anys que l'Ajuntament de Palma netejà les coves, que de llavors ençà romanen buides. Mentrestant, intentarem explicar als lectors la seva peculiar morfologia.
És com si estéssim parlant d'un formiguer gegant o d'una lloriguera. A través de l'entrada principal s'accedeix a una sala enorme i amb el sostre relativament alt, a la dreta de la qual hi localitzarem la galeria principal, un camí descendent més aviat estret i amb el rost molt aspre que la connecta amb les cavitats que s'obrin a un costat i a l'altre.
La que ens assignaren està situada a uns trenta metres de fondària en relació a la superfície, circumstància que ja ens permet avançar que l'excés d'humitat és exageradíssim. Fa poc més o manco vuit anys que uns enginyers practicaren diversos conductes de ventilació per tal de pal·liar la seva elevada condensació, però a pesar que un dels quals convergeix a la nostra cava és obvi que no han servit de res.


Amb l'anterior panoràmica, vistes des de lluny, dóna la impressió que les embarcacions presenten un bon estat de conservació, però si apropem una mica l'objectiu de la cambra fotogràfica podrem observar clarament la proliferació de vertaderes colònies de fongs i les concrecions que s'acumulen per sobre dels diferents elements estructurals.


Ambues fotografies superiors pertanyen al cap de mort del Vírgen de Fátima, un dels primers llaguts que protegírem, procedent de la llista tercera de pesca professional i que tenia el seu port base a la Colònia de Sant Jordi. Mentrestant, disposem d'altres imatges encara més tel·lúriques, ... i no ho direm mai tan ben dit.


L'autor de les fotografies fou Jaume Rosselló Cuní, que s'esforçà de valent per tal de captar els detalls al·ludits.


Aquesta darrera seqüència ens permet observar la condensació de gotes d'aigua que a segons quins indrets arriben fins i tot a cristalitzar-se.


Hem augmentat el tamany de les imatges per tal que pogueu apreciar com una mena de necrosi s'escampa progressivament per tot el pantoc, en aquest cas puntual del llagut Chubasco, també procedent de la llista tercera i construït pel meu pare l'any 1974. És l'única barca que no pertany a l'AAMMM, essent propietat del Servei d'Ordenació Pesquera del Govern de les Illes Balears. Actualment roman inscrita a la llista setena.


És evident que el microclima d'aquestes coves no és el més adequat. Només ha passat un any i mig d'ençà que les ocupàrem i el grau de deteriorament va en augment, és progressiu. És per això que, considerant aquella màxima que determina que una imatge val més que mil paraules, prescindirem dels comentaris i ens limitarem a il·lustrar aquest depriment panorama, que com ja vaig escriure en certa ocasió és un reflex a escala reduïda d'una situació general encara més preocupant, d'una injustificable actitud passiva manifestada pel sector públic i privat envers la constant destrucció i dispersió del nostre patrimoni marítim.


Motors rovellats i sulfatats. Ens vam passar tot un estiu netejant-los, un Fita, un Cardell, dos Solé-Diesel i un forabord antic de la marca Evinrude. Confeccionàrem unes bancades proveïdes de rodes articulades i les seves corresponents cobertures, protegint abans els motors amb diverses capes de laca antioxidant, però ja veieu els resultats.


Aquests dos gussis, que ensems les pasteres i els bots desproveïts de coberta són les tipologies més amenaçades, són probablement els exemplars més valuosos que conservem, ... o que al manco hem intentat conservar.


El llagut Kiko, que pel fet de romandre a la sala principal presenta un estat de conservació òptim, és a dir, que si contrastem les condicions ambientals d'aquesta zona amb les que predominen a les cavitats inferiors, obtindrem els graus de temperatura i humitat que resulten o no convenients. Per cert, més tard o més d'hora vos haurem de contar la desconcertant història del Kiko i de la seva polèmica inscripció a la llista sisena.

Existeix un cert paral·lelisme entre el cas que ens ocupa i la Pedrera de Robadones (Es Castell, Maó), també exempta, però oberta, en el sentit que bona part de les seves galeries es connecten amb l'exterior, circumstància que possibilita unes condicions higromètriques més o manco estables. Amb tot, els nostres col·legues menorquins també han hagut de superar nombrosos entrebancs, com són ara les deposicions dels coloms que hi nidifiquen, per no parlar de les dificultats implícites o derivades de les precàries condicions d'una pedrera a l'hora d'efectuar tasques de manteniment o de qualsevol altra naturalesa.
Per si això fos poc, als nostres amics també els han instat a abandonar Robadones, motiu pel qual el seu estol també podria canviar d'ubicació. Només espero que tinguin més sort que noltros. Mentrestant, el rerafons és el mateix: la manca d'espais mínimament dignes des d'on podrien consolidar-se els projectes de conservació preventiva fins ara endegats.

Tornant altra vegada a Mallorca, amb els diners gastats en traslladar les barques d'un lloc a l'altre, - i en alguns casos estem parlant de transports molt costosos -, a les administracions públiques els hagués sortit més a compte pagar el lloguer d'una nau industrial, que és tot just el que demanàvem.
Que les coves de Bellver no són el lloc adient ja ho hem comprovat, però a més a més cal considerar que no romanen obertes al públic. Només aquelles persones que sol·liciten autorització prèvia hi poden accedir durant el transcórrer dels matins i de dilluns a divendres.
Mentrestant, si disposéssim d'una nau a qualsevol polígon industrial, - tant si parlem de Palma, Maó. Ciutadella o Eivissa, per citar les ciutats més importants de les illes i sense descartar qualsevol altra zona -, aquelles associacions que es dediquen a preservar el nostre patrimoni flotant hi podrien accedir sense cap dificultat i sense limitacions horàries.
D'altra banda, resultaria més senzill controlar les condicions ambientals de cada indret, així com els nivells higromètrics. En canvi, intentar lluitar contra el microclima de les coves de Bellver és com intentar moure una muntanya, lluitar contra la mare naturalesa que tanmateix segueix el seu curs.

· Conclusions.  
Si no rescatem aquestes barques aviat, a curt termini resultarà inviable llur recuperació. Per començar, si finalment es determina un canvi d'ubicació abans s'haurà de procedir a la neteja dels bastiments amb detergents i a la posterior aplicació de productes fungicides fins a la total eliminació dels microorganismes xilòfags que s'hi han instal·lat, un delicat procés que resultarà molt costós i laboriós.

Finalment, si no sorgeix cap iniciativa i la societat mallorquina no reacciona hom podria optar per a oferir l'estol sencer al Museu Marítim de Barcelona. Només es tracta d'una simple conjetura, d'un somni o utopia, el que vosaltres volgueu, però n'estic convençut que, si acceptessin l'oferiment, totes aquestes barquetes rebrien un tracte exquisit, serien objecte d'estudi i probablement algunes tornarien a navegar.


Després dels esforços que férem per tal d'eludir el desballestament del Chubasco, no crec pas que al meu pare li faci molta gràcia veure com es fa malbé. De fet, contemplar aquesta mena de cementiri resulta frustrant i la llastimosa degradació de les barques que hi romanen enterrades és un espectacle depriment.
Jaume Rosselló Cuní
Gabriel Rosselló Torres
Antoni Josep Munar Reus

dimecres, 25 de novembre del 2009

Mestre Pep.



Aquesta expressiva imatge captada per Jaume Rosselló, - ensems la resta de les que s'inclouen al reportatge -, d'alguna manera reflecteix la lucidesa de mestre Pep, la força del seu esperit i l'autoritat amb la que ens parlà, producte de la seva dilatada experiència vital.


Josep Pastor Flaquer
Nascut a Capdepera el dia 26 d'abril de 1917


Tot i la seva edat, mestre Pep gaudeix d'una salut de ferro i d'una memòria extraordinària. Recorda totes les experiències viscudes a bord de l'Alzina en una etapa que més valdria oblidar per sempre més. Ho dic sobretot per les austeres i precàries condicions de treball d'un temps. Al manco el seu relat així ho confirma.

Tenia vint-i-vuit anys quan s'embarcà, tot i que ja havia treballat de mariner a d'altres vaixells de pesca. Ho feu tot just després de la fusa de l'Alzina, que fou construït a la drassana de mestre Miquel Rosselló Terrassa, ubicada a l'alçada del número setze de l'antic carrer Miguel Garau. Actualment es diu carrer Llevant i són poc més o manco cent cinquanta els metres que la separaven de la Platja de na Putxa.



No cal que us digui que amb les successives ampliacions que experimentà el moll de Cala Rajada, aquesta platgeta fa ja molts d'anys que deixà d'existir. En qualsevol cas, val la pena que ens deturem un instant a estudiar aquest peculiar i desaparegut topònim que guarda una estreta relació amb el malnom que rebia la família dels primers armadors en la seva forma més arcaica, els putxos ("La forma de plural normal és puigs, però existeix la forma de plural reforçat pujos o putxos", segons el Diccionari Alcover-Moll, tom vuitè, pàg. 968).

Parlant de malnoms, mestre Pep rebé per part de la seva padrina el de Barona, circumstància que curiosament l'entronca amb la meva família, mentre que de part del seu pare rebé el de General. Això és tant com dir que tant a Capdepera com a Cala Rajada és probable que ningú se'n recordi d'en Josep Pastor Flaquer, però si els diem que estem parlant de mestre Pep es General ho relacionaran de seguida.

I encara vos contaré una altra anècdota curiosa, perquè allà cap als anys cinquanta el nostre protagonista es traslladà al Molinar de Llevant, on resideix de llavors ençà. Molt bé, doncs tots els veïns i veïnes el coneixem per un altre malnom: el Tio. Són coses que passen a les nostres illes, on encara ens regim per aquestes classificacions clàniques o totèmiques.

 

A l'any 1945 feia poc temps que s'havia casat amb Isabel Serapio Reus, tot i que encara no havien "comanat" a la seva filla Leonor, que nasqué un any més tard.
En qualsevol cas, havia de resultar molt dur separar-se de la família durant tant de temps, sense mantenir-hi cap tipus de contacte.
Quan partien cap a Menorca s'hi estaven pescant tota una setmana abans de tornar a Cala Rajada. Arribaven a mitjan matí del dissabte, però el diumenge horabaixa tornaven a sortir per fora després d'estibar els queviures: pa, oli, arròs, cebes, alls i tot allò que podien arreplegar, ... que no era molt.

D'altra banda, mestre Pep ens confirma que eren quatre els que anaven embarcats.

Completaven la tripulació el patró major, Bartomeu Alzina Puig, i els seus dos fills, Bartomeu i Joan Alzina Amorós, amb els que mantingué sempre una relació respectuosa i cordial.
Foren quatre els anys en que pescaren plegats (1945-1948). No obstant això, durant els mesos d'hivern es desembarcava, veient-se obligat a cercar feina en terra. En plena postguerra no en quedava d'altra.

Als dies de mal temps, que per aquell redol de la costa de llevant cobra sempre una especial intensitat, s'hi afegien les escasses captures i el seu baix interès comercial, motiu pel qual només sortia per fora mestre Bartomeu Alzina amb els seus fills, i així fins que el temps s'aclaria i tornava a començar la temporada de la llagosta, la principal activitat a la que es dedicaven.


· Patrimoni intangible.

També definit com patrimoni immaterial, ... o patrimoni oral per tal que tothom ens entengui, una mena de tradició masorètica que ha perviscut fins als nostres dies.
Sé que sóc una mica reiteratiu, però sense el testimoni de la gent gran difícilment podrem interpretar i contextualitzar com cal el patrimoni material que hem aconseguit recuperar, i si no recollím aquest llegat ara es perdrà pel camí una part de la nostra essència.

Fou necessària una segona entrevista amb el nostre informador per a matisar algunes qüestions i per tal de no extendre'm innecessàriament, no abusaré de la prosa i a partir d'ara em limitaré a transcriure les seves respostes.

P.- "Tornàveu a Cala Rajada cada setmana. Quant temps trigàveu en efectuar les travessies?".
R.- "Tres o quatre hores si el temps acompanyava. Arribàvem a Cala Rajada a mitjan matí del dissabte i després de repartir les parts cadascú partia cap a ca seva amb el jornal, però el diumenge a migdia ja havíem de començar a estibar tot el que necessitaríem per a passar la setmana i arribar així a Menorca abans que no es fes fosc".


P.- "Pescàveu la llagosta als envoltants d'Algaiarens i donàveu fons a Ses Fontanelles. On amarràveu?. Hi havia cap mollet? Estàveu realment a redòs?."
R.- "Ja ho crec. És una cala força arrasserada i donàvem fons molt aprop de la platja, però aleshores no hi havia cap mollet, ni escars, ... no hi havia res, llevat d'unes coves".


Mestre Pep segurament s'està referint a Sa Cova de sa Figuera o a Sa Cova de sa Font, entre d'altres. Ho vaig consultar al nostre amic Miquel Huguet Pons, mestre d'aixa de Ciutadella i gran coneixedor de la costa menorquina, que també em feu menció d'un altre indret pròxim, Cala Sulla. En qualsevol cas, l'informador no recorda aquests topònims, ... i no li hem de plànyer després de tants anys.


Ses Fontanelles. Cala situada al nordoest de Menorca.

P.- "Com ho fèieu per a saltar a terra?".
R.- "Gairebé sempre anàvem descalços. Senzillament ens arregussàvem els calçons i saltàvem. Hi havia poc fons i no molt lluny de la platja començava el caminoi que portava cap a Ciutadella".

P.- "En què consistia la vostra dieta?. Cuinàveu a bord?".
R.- "Arròs i fideus de peix, aquest era el nostre menú diari. Només despatxàvem la llagosta viva, tot i que sempre en queia alguna dins l'olla, però bàsicament aprofitàvem el peix que quedava esmallat a les xarxes, que després ens menjàvem trempat amb dues gotes d'oli".

Cal afegir que el relat de mestre Pep, que fou més detallat, coincideix amb les anècdotes que em conta sovint el meu pare i que descriuen el sistema que empraven per a cuinar a bord. Que quedi clar que no estem parlant de cuines convencionals, ni dels funcionals fogons de gas butà o propà als que estem acostumats, perquè aleshores no s'estilaven.
Abans de prosseguir advertiré a tots aquells que pensen que fer foc a bord d'una barca pot resultar imprudent o temerari, que si el bastiment és de fusta llurs elements estructurals, - sobretot aquells que romanen per sota de la línia de surada -, estan tan amarats que dificulten la ràpida propagació d'un foc, al manco sense la presència d'un accelerant. En qualsevol cas, els nostres protagonistes adoptaven mesures de precaució que, insistiré una vegada més, no són aplicables a d'altres bastiments construïts amb materials com el poliester o derivats. Vull dir amb això que no proveu de fer-ho a les vostres barques, ... per si de cas.
Aquest és en definitiva el procés que posaven en pràctica: es proveïen d'arena o balastre a les platges dels envoltants i amb la sàssola l'escampaven per sobre dels pallols. Per a aquells que no ho sàpiguen, una sàssola és una "pala un poc corbada, a manera de cullera grossa, de fusta (o de metall), que els mariners de barques petites empren per a evacuar l'aigua de dins l'embarcació"(o per a d'altres finalitats, tal i com insinua el comentari inclòs a la següent entrada del Diccionari Alcover-Moll. Sassolada: Sàssola plena, contingut d'una sàssola. "Hem fet una sassolada de gamba") .
Algunes vegades també disposaven alga entre l'arena i els pallols per tal d'evitar que aquests es socorressin. Després improvisaven el peu per a sostenir l'olla o la graixonera tallant-li el cul a un bidó de metall al que prèviament practicaven uns quants forats.
Pel que fa al combustible, enviaven als al·lots a cercar fusta, preferiblement arrels de mata, tot i que també agafaven branques de pi, sempre que no portessin pinyes. Aquesta preferència respòn al fet que la fusta de la mata no és tan piròfita com la del pi, perquè és clar, tampoc és qüestió de que comencin a saltar espurnes per tot arreu. La seva combustió és més lenta, és també força aromàtica i tal volta per això el fum no resulta tan molest.
Un cop resolt l'apartat logístic només faltaven els ingredients.



P.- "Què hi havia al rebost de l'Alzina?. Menjàveu carn?".
R.- "Conservàvem l'aigua fresca a l'interior d'un bòtil i al rebost només hi guardàvem la sal, l'oli, una mica de pebre bord, cebes i alls, perquè la verdura o les tomàtigues es feien malbé. Mentrestant, a la carn ni la tastàvem".

P.- "On dormíeu?".
R.- "Dormíem tots a bord, encara que només és un dir (vol significar que només és una manera de parlar, ... ho entendreu de seguida). D'espai n'hi havia abastament i cadascú podia estendre el seu pellet, però mestre Bartomeu roncava molt fort i més de dues vegades els seus fills i jo anàvem a dormir a la platja. Per paga, de poc servia que en Joan li recriminés en pla de broma, tanmateix mestre Bartomeu no hi podia fer res el pobre."

Aprofitaré l'avinentesa per a complementar la informació que vos oferírem al post publicat al blog de l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca amb el títol de "Document inèdit". Una de les partides del llibre de comptabilitat que analitzàrem es corresponia amb unes espelmes, que en el seu moment intuírem que poguessin servir per a il·luminar l'interior del llagut, però mestre Pep ens comentà que feien servir un fanalet alimentat amb petroli. Tot i que no guarda una relació directa, també ens digué que no disposaven de cap llum d'ancoratge i molt menys de navegació.



Escoltant atentament amb el meu pare el discurs de mestre Pep.



P.- "A trenc d'alba posàveu rumb cap als caladors. Quants toms de xarxes calàveu?."
R.- "Vint o trenta toms. Sempre calàvem o cobràvem per popa, per això mateix els llaguts com l'Alzina la tenen tan reforçada. Aleshores les xarxes eren de cotó i pesaven molt. Tant és així que a l'hora de cobrar-les ens hi havíem d'aferrar de valent tots quatre".


Altra vegada aquesta informació contrasta amb la que oferírem al post abans esmentat, dins el context del qual es constata l'ús de nanses per a capturar la llagosta, així com l'adquisició de diferents partides de canyís que vam interpretar que foren destinades a la seva confecció, quan en realitat no estem en disposició d'afirmar-ho. En qualsevol cas, gairebé és una dècada la que separa ambdós registres i, mentrestant, els testimonis que recollírem l'any 2008 a Cala Rajada corroboren les dues versions.


P.- "On despatxàveu la llagosta?."

R.- "Els patrons llogaren una bicicleta amb la que m'enviaven a Ciutadella. Dotze quilòmetres per anar, que són els mateixos que feia per a tornar, i havia de fer el cap viu perquè si les llagostes no eren vives no els et compraven. Un cop venudes no m'enredava gens i partia tot d'una cap a Ses Fontanelles."
 
El fet que els armadors li confiessin aquesta delicada tasca palesa la confiança que li professaven, així com la seva honestedat. Malgrat tot, mestre Pep cometé en certa ocasió una petita negligència, tot i que l'episodi que em disposo a contar-vos no arriba ni tan sols a la categoria de pecat venial. Fou senzillament un excés d'innocència.

Un bon dia coincidí al Port de Ciutadella amb uns pescadors de Cala Rajada als qui saludà i el convidaren a pujar a bord perquè també es dirigien a Ses Fontenelles. Mestre Pep acceptà la proposta i embarcà la bicicleta, però és clar, circumnavegant la costa el camí és molt més llarg i per si això fos poc, els seus amics calaren abans el seu ormeig.
Mentrestant els armadors passaven pena, acostumats com estaven a la seva puntualitat, fins al punt que mestre Joan, el més jove de la nissaga, es desplaçà a peu fins a Ciutadella on l'informaren que mestre Pep, com de costum, ja els havia lliurat el covo de llagostes. Tornà cap a Ses Fontanelles amb les mans buides i sense resoldre l'enigma que tant els preocupava, fins que el nostre protagonista arribà sa i estalvi, ... i per la mar. L'eixabuc que li foteren fou tremendo i no li quedà més remei que acceptar la responsabilitat i demanar-los disculpes.

Sense atabalar-se per l'allau de preguntes que li formulàrem, mestre Pep les anava responent tranquil·lament i amb autoritat.

P.- "Quants parells de rems portàveu estibats?. Vogàveu sovint?."
R.- "Només duiem un parell de rems i eren més aviat poques les vegades que els fèiem servir. Quan es donava el cas tot just ciàvem o vogàvem amb un sol rem. Eren tan grossos que no et quedava més remei que travar-ne un amb la cama mentre sostenies l'altre amb les dues mans. L'Alzina duia tres escalemeres per banda i les que estaven situades més a popa eren més altes, sobretot la del costat d'estribord, que és on portàvem estibats els pals i les antenes. En qualsevol cas, sempre calàvem les xarxes a motor i per això mateix gairebé no empràvem els rems".

P.- "Quin motor portava instal·lat el llagut?".
R.- "Un SCANDIA (no sé si ho he escrit correctament). Un motor suec de sis cavalls. Una filigrana que no ens donà mai cap problema".

P.- "On carregàveu el combustible?. En portàveu de reserva?".
R.- "Sempre portàvem un parell de bidons de reserva i carregàvem a Ca's Bombo, al mateix Moll de Cala Rajada. Hi havia un assortidor d'aquells tan antics i havies de bombejar el gasoil movent una manuella".

P.- "L'Alzina arborava un pal mestre, un triquet i una mitjana. Navegàveu sovint amb els tres aparells a l'hora?".
R.- "En rumbs oberts i sempre que el vent acompanyés, ... i quan augmentava només navegàvem amb el triquet i la mitjana. També armàvem el floc si convenia".

P.- "Com era l'eixàrcia?".
R.- "Era molt senzilla. El pal major portava una trossa i les estrelleres, però no governàvem el car com ho feu voltros. La paramola no estava tapada i passàvem els davants per una bigota fixada a la roda".

P.- "Desmuntàveu el pal major?. I el triquet o la resta de l'arboradura?".
R.- "Al pal major no el descollàrem mai, però a la resta de l'arboradura sí. Ho desmuntàvem tot i deixàvem el botafora, els pals i les antenes per damunt coberta perquè no portàvem forques, ... ens haguessin fet nosa".

Mestre Pep també ens explicà que acabada la temporada de la llagosta tornaven a Cala Rajada per tal d'armar les llampugueres, amb les que pescaven fins ben entrat el mes d'octubre, fins que arribava l'hivern de ple i el mal temps.

I ens hagués pogut contar moltes altres anècdotes igualment interessants, però fins aquí arriba el seu vincle amb l'Alzina, perquè a l'any 1949 acceptà un contracte de treball a Palma embarcant-se altra vegada de mariner.

Mentrestant, tal i com ja us hem explicat s'instal·là definitivament amb la seva família al Molinar de Llevant, a la barriada del Portitxol, on hi obriren una botigueta d'efectes navals que acabà per convertir-se en un referent en el sector. La venda d'esca viva era un dels principals reclams i hores d'ara són els seus néts els que dirigeixen el negoci:
Bazar Las Palmeras.


Començant per l'esquerre, el meu pare, Antoni Munar Colom, gran amic de mestre Pep Pastor Flaquer, que roman al seu costat, i els responsables d'aquest reportatge, Jaume Rosselló Cuní i un servidor.

________________________

Antoni Josep Munar Reus

Jaume Rosselló Cuní

Gabriel Rosselló Torres

divendres, 13 de novembre del 2009

Blogosfera.

Haurem estat els darrers en comentar els continguts de la trobada de bloggers que es celebrà aquest passat diumenge al Saló Nàutic Internacional de Barcelona, dins el context de la quarta edició de l'espai dedicat a la  Marina Tradicional. En certa mesura ja ho vaig advertir al públic assistent, ... a les illes tot plegat transcórrer a un altre ritme, ... ens ho agafem amb més calma i això ens ha permès contrastar les impressions aportades pels participants, així com els comentaris que han penjat als seus respectius blogs.

Precisament per això remetrem als nostres lectors a la resta de posts editats pels nostres companys i companyes, entusiastes tots ells de la cultura marítima, i no només ho fem per comoditat, sinó per a solidaritzar-nos amb els continguts dels treballs que hi publiquen. En això consisteix l'esperit que envolta a la blogosfera, una xarxa social que ens permet compartir històries i inquietuds, essent aquest un dels factors que la fan tan atractiva, alhora que accessible i econòmica, un submón en el que hi cap gairebé tot, la navegació, la pesca tradicional, la vela, la literatura, l'etnologia, l'artesania i un llarguíssim etcètera.

Fou el nostre amic Joan Sol qui organitzà l'esdeveniment i si no s'han d'enfadar la resta de bloggers, afegiré que El mar és el camí és sens dubte el blog de referència. De fet, us contaré una anècdota que vindria a resumir el que acabo de comentar.
Durant el transcórrer de la productiva reunió, un senyor d'una certa edat em pregà que li anotés les adreces dels blogs de les persones que fins aleshores havien intervingut, manifestant un notable interès per tot el que havien acabat d'exposar, i en un acte reflex vaig dir-li:
- "Si li sembla bé em limitaré a anotar-li la d'en Joan Sol i així podrà accedir vostè directament a la resta de les altres".
Aquell bon home fou el primer en entendre que tota la informació i les imatges tanmateix procedien d'allà mateix, la qual cosa no resta en absolut interès als altres bloggers, les aportacions dels quals són d'allò més interessants. Comproveu-ho vosaltres mateixos, ... aquesta és la relació d'assistents:

· A high wind in Garraf, de Joan G.
· Bitàcola MMB, de la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona
· El mar és el camí, de Joan Sol
· Escenavegant, de Jordi Salvador
· Far de la banya, d'Eduard Boada
· Naucher, de Javier Moreno i Juan Zamora
· Mar de proa, de Carlos Ramos
· Roses fishing campus, de Xavi i d'altres
· The invisible workshop, de Ben Crawshaw

I també hi participaren els representants d'algunes webs:

· La mar d'amics, de l'Associació per la difusió de la navegació tradicional de Palamós
· Navegar, revista del consell de redacció de la qual en forma part Jordi Salvador.
· Vida marítima, de Vicente Sanahuja

Mentrestant, aprofitarem l'avinentesa per a esmentar a d'altres persones o entitats de les nostres illes que no assistiren a la trobada, però que comparteixen amb tots nosaltres la mateixa sensibilitat:

· Llauts i d'altres barques populars, de David Oliver Ramon, massa ocupat preparant la ponència que impartirà durant el transcórrer de les Jornades Tècniques que es celebraran a partir d'avui mateix al Museu Marítim de Barcelona.
· La goleta mallorquina Miquel Caldentey, de Jaume Rosselló Cuní, fotògraf professional i membre de la tripulació de l'Alzina.
· Navegant amb la Balear. Blog en el que hi participen els joves de la brigada d'obres.
· Associació d'Amics de n'Agustina, pàgina web dels nostres col·legues del Port d'Alcúdia, que també tenen un blog.
· Associació d'Amics de la Mar de Menorca.
· Associació de Vela Llatina de Mallorca
· Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca.

A tots ells els fem arribar la nostra enhorabona pel seu esforç divulgatiu.


Mentrestant, em disposava a contar-vos les anècdotes viscudes, ... però ja està tot dit.
Sé que queda una mica lleig i que dóna la impressió de que em vull desempallegar del tema, però una vegada més vos comminaré a trescar per entre els primers blogs abans esmentats, on hi trobareu informació detallada, sobretot als de Joan Sol, d'Eduard Boada o al de les companyes de la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona, que són els que fins ara he pogut revisar.
També us volia contar que vaig partir de Palma amb en Jaume Amengual Serapio, que s'oferí per a impartir uns tallers de cordam i entalladures a l'estand de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, però altra vegada se'ns ha avançat en Joan Sol.
D'altra banda, el fotògraf de pa amb fonteta al que confiàrem el reportatge gràfic que vos hagués permès constatar les entretingudes activitats portades a terme pel nostre patró Jaume, no fou capaç de captar una sola imatge mínimament presentable. Tanta sort dels nostres col·legues de Tarragona i Barcelona, gràcies als quals podreu gaudir d'informació de primera mà.


Tot plegat demostra que el nostre blog és molt tendre, en el sentit que encara ha de passar per un procés de maduració, ... i precisament per això mateix resulten tan enriquidores aquestes trobades. 


En qualsevol cas, el cap de setmana ens passà volant perquè coincidírem amb alguns amics nostres que feia molt de temps de no vèiem. Per defecte professional i vocacional començaré per esmentar a Miquel Huguet Pons, Francesc Despuig i Salvador Sala, - mestres d'aixa de Ciutadella, Cadaqués i L'Escala, respectivament -, però també vaig poder saludar a Miquel Martí Llambrich, director del Museu de la Pesca de Palamós, a Josep Vázquez, president de la federació catalana, als nostres col·legues de les federacions gallega i andalusa, a Vicente García Delgado, a Jordi Salvador, que ens regalà un parell d'exemplars del seu llibre titulat "Paraules de mar", i al nostre estimat amic Joan Santolaria Sarabia, un dels patrons de la barca de bou Rafael, gran expert en arqueologia subaquàtica amb qui vaig parlar dels treballs que efectuà en el dragat de Portocolom (2005-06), - perquè tenim un amic comú que codirigí la intervenció -, i que em mostrà les imatges que captaren durant la darrera prospecció que efectuaren en aigües de Ciutadella. Tot un privilegi.
Per cert, si vos interessa aquest tema vos recomano la lectura del llibre:


"Arqueologia i Història a Portocolom"
Govern de les Illes Balears. Ports.
Edicions Documenta Balear (2007)
A més de les aportacions d'altres col·laboradors, Joan Santolaria intervingué en la redacció dels capítols quart (pp.19-23), sisè (pp.29-34) i setè (pp. 35-38). Tant de bo es llegeixi el que acabo d'escriure i així es decideixi a compartir amb nosaltres les seves experiències, ... perquè és clar, el fons de la mar amaga grans tresors i ell és dels pocs que, a diferència de nosaltres, també hi sol trescar.
________________


Dit això, tot just em manca per destacar la calidesa amb la que ens acolliren els amfitrions, amb els que hem acordat que quan vinguin a Mallorca ho celebrarem sortint a navegar plegats amb l'Alzina, amb el Brando i amb totes les barques que s'hi apuntin, ... i amb un arròs de peix.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Escola Taller de Mestres d'Aixa.

Pel que fa al capítol d'agraïments, hem parlat en nombroses ocasions de la intervenció efectuada pel Departament de Medi Ambient i Natura del Consell de Mallorca a través de l'Escola Taller de Mestres d'Aixa, que possibilità la restauració integral de l'Alzina i el posterior muntatge del motor i els complements que actualment porta instal·lats a bord.


Instal·lacions de l'Escola de Vela del Club Nàutic S'Arenal. Dividits en grups de cinc, abans de saltar a bord impartírem als alumnes una senzilla classe teòrica sobre les particularitats de l'aparell clàssic de l'Alzina.

· Intercanvis productius.

Amb iniciatives com aquesta en surt beneficiat tothom.

L'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca disposa d'una barca en perfecte estat d'ús i amb l'avantatge d'haver signat un conveni de col·laboració mitjançant el qual l'Escola Taller de Mestres d'Aixa se'n farà càrrec en un futur de totes quantes intervencions precisi el bastiment, sempre que siguin degudament argumentades. D'aquesta manera es garanteix la integritat i genuïnitat d'una barca que no hem d'oblidar que fou declarada Bé d'Interès Cultural.

D'altra banda, la seva restauració contribuí a generar la càrrega de treball necessària per a justificar la continuïtat d'aquests cursos específics de formació professional, omplint-los de continguts. En aquest sentit, els alumnes disposaren d'un extraordinari banc de proves que els permeté assimilar i posar en pràctica els coneixements teòrics adquirits, ... perquè és clar, no és el mateix construir que restaurar.
En un projecte de nova construcció gairebé tot està previst. Hom suposa que prèviament s'ha procedit a la confecció dels plànols i dels corresponents gàlibs, al disseny de les línies d'aigua i de la taula de quadernes, motiu pel qual  només haurem d'acoblar les peces d'un trencaclosques prèviament concebut, mentre que si es tracta d'una restauració tot plegat resulta més imprevisible. Comences a desballestar els elements estructurals deteriorats i et resulta més difícil esbrinar l'abast de la teva intervenció. Per tal de no deformar l'harmonia del conjunt et veus forçat a actuar amb seny de bístia vella, com sol dir-se en llenguatge vulgar. Això és tant com dir que hauràs d'aguditzar els teus sentits, posant a prova la teva capacitat resolutiva.


Cal també destacar que per primera vegada el sector privat s'ha involucrat en el desenvolupament del projecte. De fet, la seva participació resulta del tot indispensable per a perpetuar aquestes iniciatives, que tanmateix a curt termini reverteixen en benefici de l'economia, de la diversitat i de l'oferta complementària.


Finalment també hi surt guanyant la ciutadania, que pot participar de les activitats socioculturals que es vertebren a través de l'Alzina i que ens permeten difondre els valors històrics, artístics i etnològics del nostre patrimoni marítim.


Dit això, us contarem que són deu els alumnes inscrits al darrer curs impartit per l'Escola Taller, que prossegueix amb la seva tasca de formar als futurs mossets que de mica en mica reforcen les plantilles de les drassanes encara operatives a les nostres illes. Una tasca encomiable sens dubte.
De totes les fornades d'alumnes que han rebut formació en aquest centre, no són pocs els que han trobat feina en el sector o que s'han posat a treballar pel seu compte.
A pesar de la seva curta experiència, estan aportant la saba indispensable per a garantir el forçós relleu generacional que més tard o més d'hora s'haurà de produir.


Amb tot, tenen sort d'haver rebut una formació de primeríssima qualitat, gràcies sobretot a la figura del gran gurú, en Jaume Cifre Bermejo, mestre d'aixa felanitxer amb molts anys d'ofici i que precisament per això gaudeix del respecte que li professen els propis alumnes. I si en Jaume és el mestre d'obres és ben just que facem menció dels arquitectes o enginyers, Aina Maria del Ojo Gómez, directora de l'Escola Taller, i Joan Manel Pons Valens, tècnic de patrimoni marítim, que són els que treballen a diari per a fer possible la continuïtat d'aquesta profitosa empresa.
És per això que ens sentírem en l'obligació moral de convidar-los a tots a una sortida testimonial a bord del llagut per tal de celebrar l'assoliment dels nostres objectius.


9 i 10 de setembre de 2009.


Dividits en dos grups de cinc i abans de saltar a bord, primerament els explicàrem les particularitats de l'aparell de l'Alzina, fent servir els pràctics esquemes i dibuixos que figuren a l'obra titulada "Introducció a la pràctica de la vela llatina", editada pels nostres col·legues de l'Associació d'Amics de la Mar de Menorca. No deixeu de consultar la seva web, des d'on podreu adquirir-la (http://www.amicsdelamar.com/).


Tots els alumnes se'n poden sentir força orgullosos d'aprendre un ofici mil·lenari i de contribuir a la preservació del nostre patrimoni flotant. Al capdavall, són els principals protagonistes d'aquesta història:

Albert Gualda Ripoll
Arnau Hita Ribas
Daniel Bonet Hempel
Gabriel Bover Guardiola
Luís Martínez López
Marc Fuentes Aguiló
Marc Terrassa González
Misael Tucent Ciprian
Salvador Serra Segura
Sebastià Roig Aguiló

Parlant de protagonistes, no ens hem d'oblidar dels joves que treballen a la brigada d'obres del Departament de Medi Ambient i Natura:
Álvaro García-Delgado Agra, Josep Florit Antich, Julià Bejarano García i Martí Simó Deamicis.

També s'embarcaren amb nosaltres Aina Maria i Joan Manel. Com de costum, Biel Rosselló Torres, el nostre patró major, dirigí totes les maniobres en el govern de les quals també s'implicaren tots els mariners embarcats, tal i com haureu pogut observar a les imatges anteriors.
Gaudírem de bon temps i després de navegar plegats un parell d'hores fins i tot disposàrem de temps per a un capfico, ... ja hi tormen a ser amb la parauleta del dimoni bufarell.
No hauria d'emprar aquest llenguatge tan arcaic i m'hauria de servir d'altres locucions més fines, com és ara: "... disposàrem de temps per a nedar una estona ...".

Mentrestant, sabeu el que més em satisfà?, ... doncs el fet que la directora  em comentés l'altra dia de pagès que els mateixos alumnes li havien dit que els agradaria repetir l'experiència, ... i ja ho crec que ho farem, ... i de molt bon grat.
Aquesta vegada els explicarem les tècniques que empraven els pescadors per a situar-se enmig del mar i localitzar així les pesqueres, així com la relació que mantenien amb la costa, estudiant alguns topònims rellevants situats als envoltants del Club Nàutic S'Arenal.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Diada de Mallorca.


Divendres dia quatre de setembre.

A les nou del vespre s'inaugurà al Club Nàutic S'Arenal la tretzena edició del trofeu de vela llatina emmarcat en els actes commemoratius de la Diada de Mallorca.


Els armadors i tripulants de les embarcacions inscrites estaven convidats a una sardinada, però abans David Oliver Ramon ens oferí una conferència sobre els orígens dels aparells llatins, poc més o manco la mateixa que impartí a Cala Rajada durant el transcórrer de les festes de la Mare de Déu del Carme, tot i que aquesta vegada incorporà més ressenyes històriques i etnològiques acompanyades d'imatges que en el seu constant afany de documentar-se, havia recollit de llavors ençà.
A pesar de l'ambient festiu la revetlla no s'allargà gaire perquè l'endemà ens esperava una jornada complicada, sobretot a causa de les previsions meteorològiques. Amb tot, aprofitàrem l'avinentesa per a abordar un dilema força important. Els membres del nucli dur de la tripulació de l'Alzina tenim les nostres pròpies embarcacions que enguany, per tal d'impulsar i consolidar el projecte de dinamització del llagut, la majoria dels dies s'han quedat amarrades a port. Sigui el que sigui, és normal que quan es convoquen esdeveniments culturals o esportius d'aquesta naturalesa hi volguem participar amb les nostres barques, que reclamen d'altra banda la nostra assistència. De fet, David Oliver ho feu amb el Nueva Catalina i en Biel Rosselló amb el Nicator, a bord del qual hi anem embarcats de proers n'Albert Gualda Ripoll i un servidor.

Malgrat tot, una vegada més en Jaume Amengual Serapio ens ajudà a resoldre el problema. Ell també havia inscrit el seu llagut, però el comparteix amb un altre armador, Cèsar Barberà, que s'oferí per a sortir pel seu compte amb el Brandó per tal que en Jaume pogués patronejar l'Alzina.

El comentari que us acabo de fer no és gratuït ni del tot casual, sinó que em serveix d'excusa per a plantejar una qüestió que afecta a la immensa majoria d'armadors de la nostra flota: la mancança de tripulants o, si més no, la dificultat de cohesionar tripulacions mínimament experimentades.
Que estem al davant d'un problema de disponibilitat no cal dubtar-ho i entre tots plegats hauríem de cercar fórmules que engresquin al públic en general, però sobretot a la gent jove, que estimulin la seva participació i de retruc, que els poguem ensenyar així a valorar i estimar el nostre patrimoni marítim. De fet, a la web de l'Associació de Vela Llatina de Mallorca hi ha un apartat reservat exclusivament a la captació de voluntaris, però dissortadament no ha tingut massa transcendència (
http://www.associaciovelallatinamallorca.cat/).


Un major esforç divulgatiu tal volta ens ajudaria a pal·liar aquestes mancances i l'organització de tallers de marina tradicional, - efectuant sortides guiades amb determinats vaixells per tal que aquelles persones que s'hi embarquin puguin assimilar els conceptes bàsics que els permetrien assolir el grau d'experiència necessari -, contribuiria a solventar l'aspecte formatiu. Una mica de saba nova no ens aniria gens malament.

Dit això i reprenent el relat on l'havíem deixat, vos confessaré que escollírem el pitjor dia per a improvisar canvis.

Totes les imatges incloses al present article foren captades per Bartomeu Bibiloni. A la web de l'Associació de Vela Llatina de Mallorca hi trobareu un ample reportatge gràfic, així com la classificació general.


Dissabte dia 5.

A causa del fort vent, entre divuit i vint nusos de component nordest, el comitè de regates es veiè obligat a anunciar un aplaçament. Eren les dotze del migdia i una hora més tard el vent només havia mancat una mica, però així i tot la flota sortí per fora.

Les ratxes eren molt fortes i el recorregut del camp de regata era llarg i complicat, motiu pel qual en Jaume Amengual decidí arriar de pla a l'alçada del Carnatge. Per un moment especulà amb la possibilitat d'arrissar, però en Jaume Rosselló era l'únic tripulant experimentat a bord de l'Alzina, mentre que la resta dels convidats no havien navegat mai amb un aparell com el nostre. Amb molt bon criteri plegaren la major, engegaren el motor i feren un seguiment de la regata que la resta d'embarcacions finalment completaren, ... no sense conseqüències, al manco pel que fa al Nicator, perquè a causa de la tensió suportada per l'eixàrcia cedí el cadenot que subjecta la burda de babord i a pesar que poguérem traspassar la línia d'arribada, l'endemà ja no ens presentàrem a la segona convocatòria.

Un cop amarrada la flota ens esperava un dinar multitudinari exquisidament organitzat pel Club Nàutic S'Arenal gràcies al patrocini del Consell de Mallorca, i així poguérem comentar les múltiples anècdotes viscudes a bord.

Diumenge dia 6.

Un cop més el comitè de regates decidí aplaçar la sortida, però aquesta vegada per manca de vent.
Capricis de la mare naturalesa. Lluïa un sol tremendo i a l'espera que entrés l'embat no fórem pocs els que aprofitàrem l'avinentesa per a pegar-nos un capfico. Guaita, ... quina paraula més guapa ens acaba de comparèixer. Sempre m'ha caigut simpàtica i m'heu de permetre que faci un incís per tal de comentar-la breument. No cal que us digui que la font consultada és el Diccionari Alcover-Moll, ... i afegiré que és una vertadera llàstima que la Gran Enciclopèdia Catalana no reculli aquesta singular accepció.

- Capfico o capficó: Acte de capficar dins l'aigua (Mallorca); en castellà, zambullida, chapuzón.
Etimologia: derivat postverbal de capficar.
També sol dir-se capxifo, sobretot a la zona de Palma i Campos.

(...Ja ho sé. Teniu raó. M'hauria de fer mirar aquesta dèria persecutòria).

(...)

Per paga, si el dissabte anàvem escassos de mariners, ... amb la inesperada baixa del Nicator ara en sobraven. N'Albert Gualda Ripoll decidí embarcar-se amb els seus amics de l'escola de mestres d'aixa a bord de la Balear, mentre que un servidor es reincorporà a la tripulació de l'Alzina. En qualsevol cas, espero que el nostre estimat amic Jaume Rosselló no s'enfadi amb mi, perquè a continuació afusellaré un dels darrers comentaris que penjàrem a la seva web (recordau, http://miquelcaldentey.balearweb.net/)

La tripulació més jove.

Si voleu obtenir més informació sobre el desenvolupament de la regata vos recomano la lectura de l'esmentat article, dins el context del qual s'especifica el nombre i la identitat dels tripulants, però no se'n fa menció de la seva edat:
-"Érem a bord en Jaume (Amengual Serapio), na Sara, n'Aitana i na Caterina (Borràs Barberà), en Sebastià i na Mariona (Amengual Obrador), en Toni Pep, en Toni Puig, - nova incorporació-, i un servidor", - és a dir, en Jaume Rosselló Cuní.
Més endavant també escriu, -"S'han produït estampes d'una estètica fantàstica"-, ... referint-se sens dubte a la presència de canalla a bord.

És per això que em vaig veure obligat a afegir: "Els lectors haurien de saber que en Tià només té dotze anys, que na Mariona en té nou, que n'Aitana en té tres i que na Caterina tot just té un anyet i mig. Haurieu d'haver vist a les més menudones, que quan s'han cansat de jugar amb l'aigua que entrava pels embornals han dormit plàcidament a l'interior de la cossia. Han estat en tot moment pendents d'elles la seva mare, Sara Borràs Camarassa, i na Mariona, amb la qual cosa han estat més entretingudes que la resta de mariners, que ens limitàvem a complir les ordres del patró major.
Mentrestant, de tots els tripulants que han passat per l'Alzina probablement en Tià Amengual és dels més avantatjats, ... i no estic exagerant. Es coneix que els seus pares l'han alliçonat prou bé i si del que es tracta és de posar nota, més aviat li atorgaria un 10.
Pel que fa al nostre amic Antoni Puig, conec la seva faceta d'arqueòleg expert i estic acostumat a veure'l treballar a l'àmbit que domina, però desconeixia la seva habilitat a bord d'una barca. Nota: un vuit i mig, però si ens facilita algunes de les imatges que captà amb la seva cambra li donarem mig punt més."


És tot un goix que els infants s'involucrin en el govern de les maniobres a tan curta edat i el mateix podem dir de la tripulació de la Balear, la mitjana de la qual és també molt baixa. I és que es tracta precisament d'això, d'engrescar a la gent jove, ... ja ho hem espinzellat abans.

Cloenda.
Finalment i després de servir-nos a tots els participants una fideuà que tomava d'esquena, es lliuraren els trofeus als tres primers classificats de cada categoria, finalitzant així la tretzena edició d'un trofeu que enguany aconseguí reunir a més de vint unitats de la nostra flota.
Na Mariona i en Tià recollint un trofeu de mans d'en Biel Rosselló.