dimecres, 17 de març del 2010

Tant de bo ho haguéssim sabut abans.


Tal volta haureu observat que a la biblioteca del noste blog hi hem inclòs la darrera obra de Pere Galiana Veiret titulada "Les Coves de Bellver".
Dins el seu context hi trobareu nombroses referències sobre el peculiar microclima d'aquesta enigmàtica pedrera, de la qual fou extret el marès que s'utilitzà per a construir les parts més bastes del Castell de Bellver i de llur fossat. Un marès de baixa qualitat del que també se'n té constància que serví per a construir l'Esglèsia de Santa Creu, entre d'altres probables edificacions de la Ciutat de Mallorca.


L'adjectiu "enigmàtic" respon principalment a la seva enorme dimensió. Una superfície aproximada de trenta mil metres quadrats d'on s'obtingué material suficient per a construir tres o quatre fortificacions de característiques semblants. D'altra banda, la seva inversemblant disposició laberíntica i la irregular forma de picar el marès descrivint voltes, que no es correspon en absolut a l'aplicada a d'altres pedreres coetànies, ens convida a pensar que també es podria haver concebut com una via escapatòria en cas de setge, tot i que no s'ha localitzat cap poterna que connecti amb el castell. De fet, Pere Galiana ens recorda que "Jaume II, uns vint anys abans de manar construir el Castell de Bellver, havia hagut de fugir del Palau de Perpinyà pel clavegueram en ser assetjat pel seu germà Pere (...)". (pàg. 15)
La referència documentada més antiga sobre l'explotació de la pedrera es remunta al segle XIV (Llibre d'Obres del Castell, 1309) i considerant que fou construït entre els anys 1300 i 1312, o el 1331 si també incloem les valls o el fossat, no existeix cap registre que demostri un ús anterior.
Podria contar altres anècdotes d'allò més interessants, però si resumeixo els continguts del llibre no el comprareu ni el llegireu, i d'altra banda ens hem de centrar en el tema que ens ocupa, que no és un altre que l'excessiva condensació d'humitat i les condicions insalubres de l'interior del recinte.
Les al·lusions de l'autor són constants i més endavant transcriuré les més rellevants. Abans, però, convendrà explicar que després de romandre molts d'anys abandonades, les intervencions practicades pels militars a partir de 1937 agreujaren encara més els problemes de ventilació. Curiosament, també és d'ençà d'aquesta intervenció que utilitzem el plural a l'hora de referir-nos al que fou un únic recinte en els seus origens.


Per qüestions estratègiques i dins el context de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial, l'antiga pedrera fou destinada a l'emmagatzematge de combustible i munició. És per això que construïren un mur de seguretat que de llavors ençà separa la cova de dalt, - on hi dipositaren armament i munició i d'on probablement sortiren algunes de les bombes que l'aviació franquista llançà sobre Barcelona i altres indrets de la península -, de la cova de baix, on arribaren a acumular-hi entorn als 3.750.000 litres de combustible. De fet, tenim constància que "el dia 23 d'agost de 1937 es demanaren 8 camions per transportar benzina d'aviació a l'aeròdrom de Son Sant Joan i a la base d'hidroavions de Pollença" (pàg. 72).

Pere Galiana titula així un dels capítols:
"Problemes causats per la humitat.
Amb motiu de la completa independència de les dues coves de de l'any 1937 i, per tant, amb la supressió de la ventilació que s'establia en estar comunicades, (...) sorgiren  seriosos problemes d'humitat per la contínua condensació d'aquella atmosfera saturada que destruïa tot el que hi havia; segons un informe militar resultava molt perillosa sobretot per als explosius. La primera que en va patir els efectes va ser la instal·lació elèctrica, que en poc temps va tornar inservible i, sobretot, molt perillosa ja que els curtcircuits es repetien sovint i una guspira podia ser fatal, perquè a més de la benzina hi havia els gasos que es desprenien i eren molt més perillosos pel risc de deflagració. En conseqüència, l'1 de setembre de l'any 1944 es va projectar una nova instal·lació completament hermètica en tubs d'acer, caixes de bronze i làmpares estanques (...)". (pàg. 80)

Cal esmentar que l'any 1962 tanmateix fou substituïda a causa de la corrosió i del seu palès deteriorament.

Per tal de pal·liar aquests persistents problemes, l'any 1938 els enginyers de la Comandància d'Obres començaren a construir una galeria de ventilació d'uns 280 m. de llargària a la cova de baix, per on s'efectuaria el subministrament del combustible. També optaren per la ventilació forçada instal·lant un gran extractor que aspirava a través d'una llarga canonada fixada al sostre.

Ràpidament us comentaré que l'any 1966 es donava per finalitzat el desmantellament de les instal·lacions militars i que el dia quatre d'agost de 1967 les coves foren retornades a l'Ajuntament de Palma.

Més endavant l'autor també comenta: "La falta de ventilació ha estat un problema endèmic d'aquestes coves, (...) que es va resoldre durant els anys 2001 i 2002 en què, a més d'altres mesures, es feren tres forats de 40 cm de diàmetre al sòtil perquè actuessin de xemeneia i de forma natural es renovàs l'atmosfera interior: un a la cova de dalt i dos a la cova de baix.
El primer forat que es va perforar fou el de la cova de dalt, es va realitzar l'any 2001 a la cantonada nord de l'aparcament del castell i té 35,5 metres de longitud." (pàg. 137)


Casualment, aquest conducte surt just al costat d'un dels pilars que reforcen l'espai on hi romanen estacionades les barques de l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca, però les imatges incloses al post que publicàrem el 29 de novembre de 2009 demostren que no resulta massa efectiu (Espectacle depriment).

"Aquests tres forats (...), per evitar que les arrels d'arbres els obstruïssin, foren folrats interiorment per una canonada de 30 cm, amb  la qual cosa es va reduir considerablement la seva secció". (pàg. 139)

Probablement el paràgraf més explícit sigui el següent: "Respecte dels efectes de la humitat en temps recents, abans de l'any 2002, quan les dues coves estaven incomunicades i en tenien un valors molt elevats, els fongs proliferaven fàcilment i cridava l'atenció la coberta blanca que cobria moltes de les coses que s'hi emmagatzemaven; semblava una immaculada capa de flocs de neu." (pàg. 81)

No cal incidir més sobre el tema perquè resulta prou evident, ... les barques s'haurien de treure d'aquest entorn el més aviat possible i traslladar-les a un lloc més adient.

Finalment, m'heu de permetre que plantegi la reformulació d'una expressió força popular i d'altra banda força injusta.
"Tens idees de bomber" sol dir-se amb sarcasme i en determinades circumstàncies absurdes o adverses, quan més aviat hauríem de dir "tens idees de militar", perquè si bé és cert que els bombers sovint ens veiem obligats a actuar a la desesperada emprant mètodes poc convencionals, ho fem amb la intenció de solucionar o minimitzar els efectes provocats per qualsevol sinistre, mentre que els militars, ... ajuntant un polvorí amb dipòsits de benzina a escassos metres del castell, ... Déu del cel, s'ha de tenir molt poc seny. Però això és el que passa quan maneges materials explosius, que onsevulla els dipositis representaran sempre un perill.
Pere Galiana ho exposa clarament a l'epíleg del seu interessantíssim llibre, la lectura del qual vos recomano. Per cert, també inclou un ample reportatge gràfic que vos permetrà contemplar els redols més inhòspits i inaccessibles de la pedrera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Lloc on fer els teus comentaris