dilluns, 11 d’octubre de 2010

Malnoms.

Sovint em demanen el perquè al meu pare se'l coneix pel malnom de Boliquet. Atribuir sobrenoms és un costum ancestral que resulta d'allò més pràctic perquè ens ajuda a distingir als seus destinataris, que algunes vegades comparteixen el mateix nom i ocasionalment els llinatges, que per això s'inventaren, ... per a distingir-nos. Però així i tot no basta.
El mètode és sens dubte infalible.

- "Què has vist al Joan?".
- "Quin Joan?".
- "En Joan es Moix".
- "Guaita, ... ja sé qui em dius".

Mentrestant, anem a veure el que significa la paraula boliquet, diminutiu de bolic. D'entrada existeix una clara correspondència amb el mot castellà hatillo, diminutiu de hato.

"Bolic. m. 1. Conjunt de coses posat dins una peça de roba embolicada en forma més o menys rodonenca. # 3. Conjunt de moltes coses desordenadas."
(Font consultada: Diccionari Alcover-Moll)

Prescindirem de la tercera accepció i centrarem la nostra atenció en la primera. A ca nostra conservo gelosament guardats alguns d'aquests mocadors. Eren de la meva padrineta i al manco a Mallorca presentaven la mateixa estètica i els mateixos colors. Una mena de tapís de formes geomètriques que segons el meu parer guarda una certa similitud, per reminiscent que aquesta sigui, amb els mocadors que porten els palestins i d'altres pobles àrabs, tot i que en sóc conscient que llur finalitat és ben diferent. Ells els empren per a protegir-se de la calor i com a símbol identitari.


A la fotografia superior hom pot observar dos exemplars d'aquests pràctics mocadors, un de més gran en primer plànol, un de més petit a l'esquerre, i al fons de la imatge un mocador palestí (kuffiya) per tal que els pogueu comparar vosaltres mateixos. Mentrestant, a la imatge inferior es mostra la forma de fermar el bolic. S'uneixen cadascun dels dos caires oposats amb un nus pla.



Actualment en desús, un temps s'empraven per a transportar tota mena d'objectes degudament protegits: roba, queviures, llibres, eines, ... el berenar. Un cop fermats els quatre caires, algunes vegades la gent es servia d'un garrot per a dur-lo amb major comoditat, recolzant-lo per sobre de les espatlles.











Alguns personatges famosos del món del còmic solien portar sempre el seu inseparable boliquet, com és ara el cas d'en Carpanta o de n'Angelito, a qui també es coneixia amb el nom de Gu-gú. A més de resultar d'allò més il·lustrativa, que aquesta imatge serveixi d'homenatge al seu autor, el genial Manuel Vázquez Gallego, ... i a Josep Escobar per la part que li correspon al Carpanta, de qui no he pogut localitzar cap dibuix associat.







Posats en antecedents, tot seguit desenterrarem les arrels d'aquest singular malnom i per tal de respectar els cànons etimològics més bàsics ens haurem de situar a les darreries dels anys quaranta. El meu pare era un adolescent i aquell matí ajudava a mestre Nicolau, el Patró Rata, un dels pescadors amb els que solia embarcar-se per tal d'aprendre l'ofici, a treure el seu llagut, el Salva. Ho feien a una plageta situada entre Can Pere Antoni i el Portitxol (Molinar de Llevant), aplicant el mateix mètode de sempre. Clavaven una estaca a la sorra des d'on fixaven dos bossells dobles amb un ganxo a l'altre extrem, que insertaven al gongo de la barca. Aquesta no portava escúes i conservaven l'equilibri subjectant amb fermesa la barra que prèviament havien fermat de través per sobre de la regala. Després disposaven una filera de troncs o de parats untats amb sèu i la força articulada d'un parell de braços forçarruts feien la resta.

Aquest aparell tan simple desmultiplicava la resistència i el meu pare conservava el cap ben tesat, però tot just en aquell precís instant passà per aquell redol na Maria, filla de mestre Andreu de Ca Sa Ferrera, una al·lota d'allò més garrida que anava a costura amb un bolic agafat de la mà. Aleshores el meu mestre desatengué totalment la maniobra i digué espontàniament, víctima d'una pujada de testosterona, - "Marieta, què vols que t'ajudi a dur es boliquet?".

Mentrestant, la resta dels mariners s'esforçaven de valent per tal d'evitar que la barca tornés arrere i visiblement enfadat, el Patró Rata exclamà:

"Boliquet m'has dit?
Ja t'ho diuen a tu es Boliquet !!
Te'n donaré per pa i per sal de Boliquet".

I així fou. Mestre Nicolau aconseguí que el seu vaticini es complís i de llavors ençà a la meva família ens enorgullim d'identificar-nos amb aquest simpàtic malnom.
Per cert, la locució "per pa i per sal", molt comuna a Menorca i Mallorca, significa en gran abundància o amb molta freqüència (pàg. 94 del tom vuitè i pàg. 678 del tom novè del mateix diccionari abans esmentat).
________________________

Trobareu una versió resumida d'aquesta anècdota a l'obra de Joan Palmer Grua, "Cent anys de mestres d'aixa a Mallorca" (Editorial El Tall, Palma, 1994, tom I, pàg.39).
_____________________________________
Antoni Josep Munar Reus

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Navegació tranquil·la en dissabte dematí

El dissabte passat, tot aprofitant la bona previsió del temps, en Tem Tomàs, n'Urko Berioategortua, en Jaume Rosselló i en Biel Rosselló, quatre tripulants habituals de l'Alzina, tal com ho havíem previst, ens trobàrem al Club Nàutic s'Arenal a les nou menys quart del dematí per sortir amb la barca amb la intenció de fer una navegació tranquil·la, tot aprofitant les condicions de mar i vent que ofereix la badia de Palma a primeres hores del matí per tal d'experimentar les sensacions relatades per en David Oliver en una de les darreres entrades titulada "Terrals" del seu blog  "Llaüts i altres barques populars".

Tot just sortírem del port hissàrem la vela mestra i tot aprofitant el lleuger vent de terra ens dirigírem en popa, a l'orsa llarga, al Cap d'Enterrocat.
La navegació era lenta, gairebé ens movíem, féiem mig nuet o menys, amb la mar plana. No hi havia cap balisa que virar, ni ens havíem proposat arribar a una hora determinada, només ens interessava gaudir de la navegació.

Quan arribàrem al Cap Enterrocat giràrem coa, hissàrem la pollacra i tornàrem pel mateix camí, encara que ara hi havia una "micoioneva" més de vent i féiem un poc més de via, uns dos nuets. Per despentinar-se, ... els que tenen pels a la closca és clar.
La conversa entre nosaltres era informal i distesa, vaja, que arreglàrem el món.

A les dotze i mitja entràrem a port amb tots els ormejos arranjats i després cap a la barra del Club a fer una cerveseta per baixar l'estrés després d'una "intensa" navegació.


Conclusions:
-Això s'ha de repetir.
-La intendència s'ha de millorar.
-Hauríem de sortir més prest de port.
-La propera sortida l'hauríem de fer coincidir amb els companys de Cala Gamba i voltants, com en David Oliver, en Xavier Mulet, etc.

Nota: Les fotos les va fer en Jaume amb l'artefacte (telèfon, càmera fotogràfica, etc.) de n'Urko.
Si esteu al facebook vos recomanem el grup "Navegació tranquil·la" que ha engegat en Joan Sol.

dimarts, 7 de setembre de 2010

En Toni "Topa" a bord de l'Alzina.

El cap de setmana passat l'Alzina participà a la XIVena Diada de Vela Llatina de Mallorca organitzada pel Club Nàutic Cala Gamba amb el patrocini del Consell de Mallorca.
El dissabte dematí, en Biel i en Jaume dugueren la barca des de s'Arenal (port base) fins a Cala Gamba, tot gaudint d'una navegació a motor tranquil·la. En arribar, la resta de tripulació esperava per embarcar-se.
Fou un dia especial pels que sortim assiduament amb l'Alzina. En Toni "Topa", mariner del Port de Sóller i acompanyat pel seu fill Tomeu, navegaria amb nosaltres, en principi el dissabte. La resta de la tripulació es completà amb n`Hortènsia i en Joaquim.
En Toni, al timó durant tota la navegació, ens ajudà de valent amb totes les maniobres. Tenguérem la sort i el privilegi d'escoltar els seus consells i les seves anècdotes viscudes amb tants anys d'anar per la mar.
Veure com en Toni es trobava al seu element i com gaudia del contacte amb la mar fou per a la resta de la tripulació una experiència molt enriquidora.

No fa falta dir que quan li proposàrem si podia venir a navegar el dia següent, en Toni no ho dubtà un sol instant. La seva resposta afirmativa fou ràpida i contundent. Així, després d'una bona navegació sense cap entrebanc (no ens ferem mal cap de nosaltres), quedàrem per l'endemà.
A l'hora convinguda, en Toni i el seu fill hi comparegueren amb la mateixa il·lusió del dia anterior. La tripulació la formarien -a més d'ells dos- en Jaume, en Jordi i en Biel. El temps es presentava millor que el dia anterior, i això que el dissabte havia estat molt bo, amb un embat fluixet (vent del sud-est) amb la mar arrissada la qual cosa presagiava una navegació calmada i reposada, per gaudir de l'entorn i de la companyia del nostre convidat tan especial.
En Toni no ens va decebre. Sortírem a la mar per fer el recorregut establert. La barca caminava molt bé amb el govern d'en Toni i ben aviat prenguérem una certa distància a les embarcacions de la nostra divisió (oberta), però el més important fou que ens ho tornarem a passar d'allò més bé.
En arribar a port ens esperava una paella que l'organització de l'esdeveniment oferí a tots els participants a la Diada. Férem rotllada amb en Tomeu Rosselló i en Jaume Amengual, els quals s'encarregaren de donar-li corda al Toni tot repassant un caramull d'anècdotes i coneixaments de pesca.
En Biel i en Tomeu Rosselló s'acomiadaren a correcuita d'en Toni, atès que hagueren de deixar lliure el lloc d'amarrament que ocupà la barca durant la Diada, però ens quedàrem amb ganes de tornar a repetir l'experiència viscuda.
Per tot això, des de l'Alzina, només podem dir: "Gràcies i torna quan vulguis Toni, la barca està a la teva disposició".

dijous, 22 de juliol de 2010

II Trobada de llaüts clàssics. S'Estelella (Llucmajor)

Ja tenim la barca preparada per anar a la trobada. Esperem tenir bon temps i passar unes jornades de navegació, si més no, igual de divertides que l'edició de l'any passat.
Si voleu navegar amb l'Alzina, atraqueu-vos als pantalans del Club Nàutic s'Estanyol. Segur que trobarem un lloc perquè hi pugueu venir a navegar.

dilluns, 28 de juny de 2010

Processó marinera de Sant Pere




Dissabte passat, l'Alzina participà a la processó marinera que la confraria de pescadors del moll de Palma organitza cada any per honorar al seu patró.
La tripulació per aquest esdeveniment estava composta per n'Hortènsia, en Joaquim, n'Omaira, en Tomeu, en Jaume i en Biel.
L'Alzina continua amb el seu interès per participar a tots els esdeveniments relacionats amb la mar. La propera cita és la "II Trobada de llaüts clàssics de s'Estelella" (Llucmajor), els dies 24 i 25 de juliol.
Esperam continuar gaudint de la navegació i compartir-ho amb altres amants de la mar que es desplacin a s'Estelella, un lloc meravellós de la costa mallorquina.
Les fotografies de la processó estan fetes per Jaume Rosselló Cuní.

dimarts, 8 de juny de 2010

Puntualitzacions.

Em vaig precipitar una mica quan donava per fet que els diccionaris no recollien el significat de la paraula ambó, al manco amb l'accepció que perseguíem. En certa mesura aquesta asseveració és correcta, perquè no existeix cap enunciat que defineixi de forma concisa el badall que presenten les taules del folre a la part externa, però a l'hora de documentar aquest mot vaig obviar la següent variant lexicogràfica:

"1. Embó. m. nàut. # 3. Peça del buc del llagut que va entre la sotabocal i la sobreparalla, i és on correspon el centre de les bandes del buc.
Etimologia: Incerta. És acceptable la que dóna Coromines: de embornals se formaria per regressió emborns, després embons per simplificació del grup rns, i finalment embó com a singular analògic damunt el plural embons."

El Diccionari Alcover-Moll al·ludeix novament a les taules d'embó amb el mateix significat que ja exposàrem a l'anterior post, però el fet que la Gran Enciclopèdia Catalana també l'inclogui em permet deduir que és aquesta la grafia més correcta.

dilluns, 24 de maig de 2010

Calafats. Tercera part.


A diferència del mestre d'aixa, que requereix d'una mínima infrastructura, d'una maquinària més aviat costosa i d'una gran i diversa quantitat d'eines manuals o automàtiques, el calafat només precisa d'una maça i d'un conjunt de ferros que també reben el nom de parelles, la morfologia dels quals s'adapta a unes funcions específiques que analitzarem detingudament dins el context del present post.
Hom pot establir la mateixa comparativa en relació a la matèria primera, car generalment el calafat només s'ha de proveir d'estopa lleugerament impregnada de quitrà per tal d'augmentar la seva impermeabilitat. Una mínima inversió logística que contrasta amb el màxim rendiment que s'obté a curt termini.
Aquestes circumstàncies i la senzillesa del seu aixovar no resten importància a la tasca que desenvolupa. L'èxit del mestre d'aixa depèn en bona part de la destresa del calafat. Són dos oficis que es complementen i que per aquest motiu resulten indissociables. Per això mateix alguns artesans dominen ambdues disciplines.
També cal destacar el riquíssim lèxic emprat pels representants d'aquests col·lectius d'artesans. És per això que abans d'entrar en detall convendrà repassar algunes paraules sense la comprensió de les quals difícilment podran seguir els lectors el fil argumental.


"Calafatar. Ficar estopa i pega dins les juntures de les barques perquè no hi entri l'aigua.", - aquesta és la definició genèrica que recull el Diccionari Català, Valencià i Balear, de mossèn Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, que també inclou referències etimològiques força interessants.

"Segons Meyer Lübke, (l'arrel del mot prové) del grec tardà kalaphatein, però a l'àrab espanyol hi havia la forma kalfata amb el mateix significat i sembla probable que aquest mot sigui el vertader origen de calafatar i del substantiu calafat. Sobre la possible procedència del mot aràbic, vegeu Corominas DECast, I, 583".


I això és precisament el que he fet, consultar el Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana de Joan Corominas (l'entrada és gairebé idèntica a la que enregistra el Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana del mateix autor i només varia l'ordre en que s'exposen alguns conceptes). Transcripció efectuada eliminant les nombroses referències literàries i determinats aspectes fonètics o semàntics:


"Calafatar. Paraula comuna amb els principals idiomes mediterranis medievals - occità, italià, castellà, àrab, grec -, oriünda sens dubte d'un dels dos darrers, probablement de l'àrab qalfat, que a la vegada és d'origen incert, potser procedent del llatí vulgar calefare (calefacere) 'escalfar', per tal com l'operació de fondre i desfer el quitrà per l'acció del foc és una de les més importants que fa el calafat.
Hom sol derivar aquest mot dels substantiu qilf o qilfa, 'escorça', cosa que seria possible si només existís qallaf, però la t de les altres formes no podria explicar-se d'acord amb el sistema de derivació aràbic; (...) a més, la vacil·lació entre la forma qallaf i la derivada qalfat indica l'origen estranger de l'àrab. Tanmateix no és possible partir del grec kalafatein i la seva família perquè no tenen etimologia. En definitiva, és possible que el centre d'expansió es trobi a l'Àfrica del Nord, però que el mot procedeixi en última instància del llatí vulgar calefare (calefacere).
(...) Hi ha en hispanoàrab diversos casos de verbs derivats d'un participi passiu llatí, procediment normal en basc com  se sap.
(...) Des de les llengües mediterrànies el mot es va estendre a tots els idiomes marítims. És possible que el castellà calafatar (testimoniat el 1540) i calafatear (des de mitjan segle XIII i cap al 1300) no siguin arabismes directes, sinó presos a través del català, cosa que explicaria bé les formes calafetar (1525-47, Sánchez de Badajoz) i calafetear (c.1380, López de Ayala, i encara Lope de Vega) com a conseqüència de la pronunciació del català oriental. En tot cas el portuguès calafetar ha de procedir del català per conducte del castellà, i el francès calfeuter ve de l'occità o de l'italià; d'aquí després l'alemany kalfatern i altres formes germàniques.
La moderna catalana calafatejar és derivada del substantiu calafat (igual com el castellà calafatear deriva de calafate), mentre que l'antic calafatar deriva del verb àrab." (Tom II, pp. 404-405).

En qualsevol cas i ja que estem parlant d'aspectes lingüístics, caldrà puntualitzar que les juntures a les quals es refereix la definició amb la que hem encetat aquest apartat lexicogràfic tenen noms propis:

"Coment. m. nàut. Junta o interstici entre dues planxes de ferro juxtaposades; castellà: costura. Hi ha el coment de cap, que és entre dues planxes unides per llurs voreres més curtes, i el coment llarg, que és el que formen dues planxes unides per llurs voreres longitudinals."


Em desconcerta una mica aquesta definició, - a diferència de la que s'inclou a la Gran Enciclopèdia Catalana, que és més concisa -, però els conceptes al·ludits són també aplicables a una barca de fusta. En aquest cas haurem de considerar que les juntes entre els extrems de les taules del folre reben el nom de caps de taula, mentre que el nom de coment es reserva per a les juntes longitudinals, com les que figuren a la imatge anterior i que es corresponen amb la coberta del llagut Grumete.

"Gresa. f. 1. Ranura rectangular feta longitudinalment o a la fusta o al ferro per a encaixar-hi les vores de diferents peces, com una porta, una finestra, una post corredissa, etc.; castellà: alefriz. # 2. Escotadura llarga que corre pels costats i al llarg de la quilla, continuant per les rodes de proa i popa fins a la cinta."

Si observeu l'espai buit on s'hi allotja la taula paralla, apreciareu la gresa que transcorre al llarg del cantell superior de la sobrequilla, seguint després el mateix perfil del contracodast. Dins el context del primer capítol d'aquesta trilogia ja us vaig comentar que les greses es protegeixen amb dues filades d'estopa, a diferència dels coments que només en porten una. 


Ambó. Els diccionaris consultats no recullen aquest mot, al manco amb la significació que perseguim, però l'Alcover-Moll es refereix indirectament a les taules d'ambó en dues ocasions (Tom 10è, pàg. 173-174).
Del que estem parlant és dels cantells longitudinals de les taules de la coberta o de la resta del folre, als quals es practica un petit rebaix en oblic mitjançant l'ús d'un ribot o d'un jac (garlopa). Una junta ben escairada impossibilitaria l'entrada de l'estopa i és per això que els esmentats cantells es besen a la part interior, mentre que presenten un petit badall a l'exterior. Curiosament, les taules d'ambó es disposen per sota de la taula bocal tot coincidint amb la zona més còncava del bastiment, circumstància que contribueix a augmentar l'esmentat badall (puntualització prescindible: els artesans identifiquem cada taula del folre amb un nom propi, i les d'ambó es situen entre la sotabocal i la sobreparalla).
També cal destacar l'entrada recollida al Diccionari de l'Art  i dels Oficis de la Construcció, de Miquel Fullana (Editorial Moll, Palma 1974): "Junta mig buida. La que es deixa mig buida i en biaix (...), a l'objecte d'assegurar una bona agafada del material de revestiment" (Tom II, Pàg. 213). En aquest cas es fa referència a la construcció d'una paret, però es tracta del mateix supòsit.



"Ferro. m.11Nom genèric de diferents eines usades en diferents oficis. e) En l'ofici de calafat: Ferro de canal: barreta de ferro semblant a una escarpra, amb un poc de canal a la paleta, que serveix per a ficar l'estopa dins el coment. Ferro de rebatre o de rebotir: espècie d'escarpra amb que acaba de ficar-se i entatxonar-se l'estopa dins les escletxes de les taules d'una embarcació. Ferro de reprendre: escarpreta amb fulla ampla i no gaire afinada, que serveix per a allisar i acabar el calafateig d'una embarcació. Ferro d'obrir: escarpra petita amb que s'obre el coment. Ferro estret: barreta de ferro plana, de poc gruix, aprimada de baix, però sense tall i acabada amb els costats un poc oblics de fora a dins, que serveix per a treure la pasta dels racons."

Aquesta entrada ens aporta molta informació i caldrà desglossar-la i complementar-la. Per paga existeixen nombroses variants dialectals i lexicogràfiques a les que podríem dedicar un capítol sencer, però així i tot analitzarem cada eina per separat. Ho farem a través d'imatges que anirem comentant per tal de definir les particularitats morfològiques i funcionals de cadascuna.
Com és obvi, el seu tamany és proporcional al del vaixell que es pretén intervenir. "Segons s'al·lot sa jugueta", - sol dir el meu mestre quan li formulen aquesta qüestió. És per això que ens limitarem a descriure les eines emprades per a calafatar embarcacions d'eslores no superiors als nou metres (càlcul aproximat, pam envant pam enrere). Són les mateixes que em regalà mestre Miquel Lliteres Ramis.
La morfologia de les paletes de cadascun dels ferros marca la diferència, mentre que les respectives cabotes presenten un diàmetre similar (entre 2,4 i 2,6 cm); el mateix esdevé amb les tiges (entre 10 i 12 mm), tot i que la seva llargària sol variar.
Altres denominadors comuns:
- Procés de confecció: artesà, motiu pel qual les mesures aportades no tenen el perquè avenir-se amb les d'altres instruments semblants, elaborats per altres artesans.
- Material: acer.


El ferro de canal serveix per a introduir l'estopa entre els coments o greses. Amb la mateixa mà amb la que sosté l'eina, el calafat recull l'estopa formant un ris proporcional al tamany de la junta i el subjecta a la cara anterior de la pala abans de percutir amb la maça. Així els rissos s'estrenyen els uns amb els altres formant una mena de sargit.
El tall de la paleta és molt fi, fins al punt d'escantellar la fusta si no s'orienta amb l'angle adequat, i per tal que no s'enredi entre els propis filaments de l'estopa presenta els cantells arrodonits. És per aixó que no s'esmola ni s'afila.
Amplària: 2,5 cm
Gruix del tall: 0,3 mm
Llargària de la tija (des de la cabota fins al començament de la pala): 5 cm
Llargària total (excloent sempre la cabota): 10,8 cm

Faré un breu incís per tal de descriure les principals característiques de la maça que també em regalà el meu estimat mestre. El mànec és de faig, mentre que el cos de la maça és de pal ferro, una de les fustes més denses que existeixen. Està dividit en dues peces reblades, amb els extrems protegits amb anells de ferro per tal d'evitar que s'esquerdin.
_______________________________

Els ferros de rebatre (esquerre) i de reprendre (dreta) són molt semblants. Només es distingeixen pel gruix del tall. Ho podreu comprovar observant la imatge següent.


Els ferros de rebatre presenten una pala més ampla (3,4 cm) i lleugerament més gruixada (1,3 mm). Serveixen per a ficar l'estopa estreta endins del coment, deixant-la a la mateixa alçada i reservant un espai buit que es protegirà posteriorment mitjançant l'aplicació de massilla.
Llargària de la tija: 6,5 cm
Llargària total: 13,5 cm

El tall del ferro de reprendre (dreta) és més gruixat i presenta una superfície acanalada per tal de compondre l'estopa (dos solcs).


Els ferros de reprendre s'utilitzen per a allisar l'estopa i és per això que el tall de la pala és més gruixat i presenta solcs longitudinals.
Amplària: 3,2 cm
Gruix del tall: 2,4 mm (dos solcs)
Llargària de la tija: 7 cm
Llargària total: 12 cm
________________________________


Ferros d'obrir. Probablement els autors de la corresponent entrada del Diccionari Alcover-Moll es referien als ferros que utilitzem per a buidar la massilla i que ocasionalment també s'empren per a obrir els coments massa tancats. No sé si les meves suposicions són encertades, però a l'anterior fotografia podreu veure la peculiar forma que presenta la seva pala, amb el tall oblic. Es treballa amb un considerable grau d'inclinació i els cops de maça s'han d'alternar amb un lleuger moviment del canell que evita que l'eina quedi estreta. D'altra banda, el pronunciat desgast que presenten les cabotes a un dels extrems palesa el sentit en que es percuteix.


Per tal de reconèixer i identificar les seves pròpies eines, els artesans solen marcar-les. En el cas que ens ocupa, els ferros porten tres solcs practicats en oblic a cada costat de la tija.
Amplària de les pales: 3,5 cm
Gruix del tall: 0,4 mm
Llargària de les tiges: 8 cm / 9 cm
Llargària total: 14,5 cm / 17 cm
___________________________________


Ferros estrets. Serveixen per a calafatar els racons del bastiment de difícil accés o per a reforçar ocasionalment  una clavilla, l'embotidura d'una tatxa o un crull.



Amplària de les pales: 4 mm / 7 mm
Gruix del tall: 1,2 / 1,5 mm (amb els cantells arrodonits)
Llargària de les tiges: 4 cm / 8 cm
Llargària total: 9 cm / 14 cm

Farem ara un altre incís per tal d'explicar una curiositat amb la qual tal volta vos haureu topat qualque vegada, sobretot si procediu a decapar la pintura que protegeix la fusta. Quan aquesta queda al descobert és probable que hàgiu detectat el mateix que es representa al següent dibuix:


Les enormes tensions a les quals es veu sotmesa una taula quan forcem el seu acoblament a les sinuoses formes de les quadernes, tant i més quan llur convexitat o concavitat és molt pronunciada, algunes vegades provoquen l'aparició de petits crulls.
Per naturalesa segueixen el mateix sentit de la veta i per tal d'aturar el seu avenç al llarg de la taula, que podria arribar a esqueixar-la de cap a cap, emprant un ferro de canal el calafat practica dos solcs oberts als seus extrems que trenquen la seva dinàmica, evitant així que es perllonguin (la forma resultant és semblant a la cua d'una fletxa).
________________________

Tal i com vos he explicat abans, aquestes peculiars eines també reben el nom de parelles i a la corresponent definició del mateix diccionari que fins ara ens ha servit de referent hi trobarem la que ens faltava per a completar la col·lecció.

"Parella. f. Eina de calafat consistent en una barreta de ferro amb un poc de cabota a un extrem i un eixamplament a manera de paleta a l'altre, sense tall, que serveix per a ficar l'estopa dins les juntes, cosa que constitueix la primera operació de calafatar. Parella torta: la que té la paleta corbada i serveix per a ficar l'estopa dins les juntes dels escalemots (Palma)."


La parella torta s'utilitza per a calafatar aquells coments que transcorren al costat d'elements disposats en vertical que dificulten l'ús d'un ferro convencional, ja bé sigui aquest de canal o de reprendre. El propi diàmetre de la tija o de la cabota els separa de la junta i ens impediria treballar en perpendicular.


La imatge anterior vos permetrà captar amb major claretat el que explicàvem abans. L'única forma de separar el ferro de l'escalemot, - allunyant la cabota, facilitant així la percussió de la maça i garantint alhora que la paleta introduirà l'estopa amb la inclinació adequada -, consisteix en embiaixar-la formant un angle aproximat d'uns quaranta graus.
Un exemple més a la següent fotografia que recull el calafatament de la junta entre la clau de coberta i la contraroda, el cantell de la qual serveix de guia a la pala per tal que aquesta treballi dreta.


Pel que fa a les parelles tortes, cal distingir les de canal, que s'empren per a estrènyer l'estopa, de les de reprendre, que serveixen per a ficar-la endins i compondre-la, la paleta de les quals és més gruixada i també presenta solcs longitudinals que deixen l'estopa ben llisa. Ho podreu apreciar a la següent fotografia.


Ara que ja hem après a diferenciar els ferros tot just ens manca per exposar un detall força important, sobretot pel que fa als mossos, que són els que normalment s'encarreguen de filar l'estopa. Per cert, ignoro si existeix aquest costum a d'altres contrades, però a Mallorca l'expressió "ves a filar estopa" és equiparable a la de "ves a fer punyetes" o "ves a porgar fum", ... per no esmentar altres sinònims més expeditius. No sé si vos heu trobat mai en aquesta tesitura, però a mi m'hi han enviat en nombrosíssimes ocasions i per això mateix en vaig arribar a aprendre.


L'expressió "filar prim" tal volta guardi també relació amb el nostre ofici, tot i que hauré d'admetre que és aquesta una suposició molt forçada, induïda per defecte professional. Al manco solem emprar-la quan es tracta de calafatar un coment o un crull molt petit o estret, però deixaré de castigar-vos amb les meves dèries sobre refranys, argots i paraules perdudes o en desús.
___________________

Les nítides imatges incloses al present post foren captades pel meu amic Josep Clar López, fotògraf professional, amant de la pesca i armador fins fa ben poc d'un llagut de fusta, a qui agraeixo la seva col·laboració. Mentrestant, Gabriel Rosselló és l'autor dels simpàtics dibuixos amb els que hem acabat d'il·lustrar els enunciats als que al·ludien.

Josep Clar López
Gabriel Rosselló Torres
Antoni Josep Munar Reus

dimarts, 11 de maig de 2010

Calafats. Segona part.

· Aspectes tècnics.

Dins el context dels propers capítols analitzarem la depurada tècnica que utilitza el calafat per a garantir l'estanqueïtat del vaixell, però no només es tracta de protegir els coments o les greses amb estopa prèviament filada, tot i que sigui aquesta la part més vistosa i reconeguda de l'operació.

Existeixen tot un seguici de punts crítics que coincideixen amb l'acoblament de determinats elements estructurals que a causa de la seva disposició propicien l'entrada d'aigua.
M'estic referint a les juntes entre la contraroda i la peça o sobrequilla i entre aquesta i el contracodast, disposades transversalment i a través de les quals, per la pressió exercida pel propi desplaçament de la barca, inevitablement es produiran filtracions. Per tal de solucionar-ho ens convendrà practicar-hi un forat just en el centre, d'entre vuit a deu mil·límetres de diàmetre, que travessi de part a part en perpendicular, fixant posteriorment una clavilla o espitxa.

En el supòsit que els elements estructurals abans al·ludits estiguin constituïts per dues o més peces, també s'instal·laran clavilles a les unions corresponents.
Així ho recull l'anterior imatge. Hom pot observar la juntura entre les dues parts en que està dividit el contracodast a través del forat practicat a la barra de fusta que servirà de guia per a perforar-la amb l'angle adequat.


La galga de fusta que està situada a la part superior de la fotografia i que justament tapa la junta abans esmentada, serveix de guia per a garantir que el forat transversal es practica a escaire. A l'hora d'executar aquesta operació no està de més comptar amb la participació d'un segon operari que des d'una certa distància advertirà a qui forada de qualsevol petit desviament.

Des d'aquesta perspectiva hom pot apreciar el rudimentari enginy prèviament fixat a la quilla per tal d'aliniar el forat de la barra amb la junta.

És així de simple. Per tal d'aturar aquestes potencials vies d'aigua el calafat es serveix d'un mètode força senzill alhora que efectiu. La disposició transversal d'espitxes o clavilles evita que l'aigua penetri més enllà d'on s'han fixat.
Solen confeccionar-se amb fusta d'abet, de pi blanc o de sapí (pi vermell) i quan inflen en contacte amb l'aigua obturen la junta.

Aquesta seria la seqüència a seguir:
A la imatge de la dreta hom pot observar que l'espitxa situada enmig de les dues peces del contracodast d'aquest llagut no actua com caldria. El més recomanable consisteix en instal·lar-ne una de nova.
Han passat més de dotze anys d'ençà que substituïrem la part inferior d'aquest element tan delicat i amb el temps la junta ha experimentat una lleugera dilatació.
Per tal de repartir el nou forat adaptarem una peça de fusta que com ja hem vist abans ens servirà de guia.



El codast, aliniat amb el centre de crugia, ens serveix de base per a fixar degudament a escaire la improvisada peça de fusta que servirà de galga. Un dels extrems està sostallat per tal d'adaptar-se a la forma sinuosa de la popa i prèviament hi hem practicat el forat perpendicular que servirà de guia a la broca.






Que disposis d'una guia no significa que no hagis de tenir pols a l'hora de manejar el filaberquí.














Just al costat del mànec del serjant, gairebé en el centre de la imatge, s'aprecia l'extrem de la broca que sobresurt, confirmant que qui ha practicat el forat gaudeix de bon pols.


Amb una plana o ribot arrodonirem el llistó de sapí que prèviament hem escairat a mida, enfuant lleugerament un dels extrems (forma troncocònica). Com és obvi, per tal que l'espitxa passi ben estreta el seu diàmetre serà una mica més gran que el del forat.


Tot seguit tenim el costum de mullar l'espitxa amb pintura de mini i no és necessari l'ús de cap altre material, com és ara la silicona, perquè en un futur hom pot aprofitar el mateix registre per a fixar una clavilla nova, ... i hem de poder treure abans la vella sense dificultat.


Els cops del martell i la pròpia resistència exercida per l'espitxa ens adverteixen que ja roman prou estreta, a punt d'exercir la seva funció de contenció.


Per una major seguretat, sobretot si es tracta d'un bastiment vell, hom pot optar per calafatar l'extrem de la junta que des de la clavilla convergeix amb la gresa del contracodast.
___________

Abans de finalitzar aquest segon capítol m'agradaria puntualitzar que la fusta no aferra de cap. Vull dir amb això que tanmateix no existeix cap producte que garanteixi la total estanqueïtat d'aquests tipus de juntes i només si aquestes són longitudinals resulten efectius. La cola, la silicona o la massilla no s'adheriran i no aturaran les vies d'aigua en els supòsits exposats anteriorment.  

dimecres, 24 de març de 2010

Calafats. Primera part.



Detall del folre d'un llagut en el que hom pot observar l'estopa filada que sobresurt a l'esquerra de la imatge, distingint la part que encara s'ha de calafatar. Dels coments superiors de les taules paralla i sobreparalla només guaita un sol cordó d'estopa, mentre que de la gresa de la sobrequilla on s'hi allotja el cantell inferior de la taula paralla en guaiten dos. Es tracta d'un detall tècnic que la fotografia recull clarament.
_____________  

David Oliver ho explicava prou bé a un dels primers posts que publicà al seu blog. D'altra banda no ens cansem de repetir-ho, la memòria col·lectiva s'està perdent i el mateix passa amb els antics usatges, relegats a la condició de residuals per les noves tecnologies.
Ho comentava mitjançant un exemple que al capdavall resulta fins i tot còmic. Cada vegada que es decideix a armar els rems als escàlems del seu llagut per tal de vogar una estona, sovint s'acosta algun patró amb les millors intencions per a oferir-li un cap. "Que s'ha avariat el motor?. Necessites que et remolquem?".
Això és el primer que et diuen quan et veuen emprar aquest sistema de propulsió que, a més de contribuir a reduir la contaminació acústica i les emissions de CO2, també ens permet fer una mica d'exercici i cremar calories.
Doncs el mateix em passa a mi cada vegada que agafo la maça i els ferros de calafatar. Més tard o més d'hora algun curiós amb cara de sorpresa acaba per exclamar, - "O encara empreu estopa?, ... pensava que de calafats ja no en quedaven". També n'hi ha d'altres que et recriminen pel fet d'emprar mètodes tan primitius i amb un to aquella mica paternalista t'adverteixen que en el mercat existeixen "productes més moderns", com dient, - "... el pobre necessita un reciclatge".

Entre els propietaris de vaixells de fusta també circula una llegenda urbana d'allò més desconcertant: "És normal que a una barca hi entri sempre una mica d'aigua".
En certa ocasió un company que havia tret el seu llagut em feu extensiu aquest mateix comentari mentre esponjava l'aigua que s'acumulava per sota dels pallols, i aleshores vaig dir-li: "A ca teva hi ha goteres?, ... i encara que només n'hi hagués una i fos molt petita no prendries ben aviat mesures per tal d'arreglar-la?".
Doncs el mateix passa amb una barca. Si està ben calafatada no té el perquè entrar-hi ni una sola gota d'aigua, però si se'n declara una via i recorrem a un calafat expert ens resoldrà el problema en un tres i no res. Per paga, amb la contractació dels seus serveis també contribuím de forma directa a preservar el nostre patrimoni marítim, reactivant un sector injustament marginat.

En comptes d'això, són molts els escèptics que dissortadament opten per altres alternatives que tanmateix no resulten tan rendibles i efectives: silicona, epoxi, poliester, cinta americana, ... També són més cares i en alguns casos puntuals fins i tot contraproduents a curt termini.
Cal destacar que en aquest cas estem parlant de productes altament tòxics i contaminants, i així ho demostren les aparatoses advertències que figuren als pertinents envassos, mentre que l'estopa és una matèria primera natural, renovable i biodegradable. És cert que prèviament s'unta amb quitrà per tal d'augmentar la seva impermeabilitat, però no deixa de ser un producte que s'obté del cànem i del lli.


Pel que fa a la massilla que emprem per a protegir els coments, les greses i les embotidures de les tatxes o reblons, gairebé sempre s'aplica el mateix mètode: blanc d'Espanya mesclat amb la deguda proporció amb oli de llinosa, mini i una mica de pintura a l'oli de color blanc.
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana el blanc d'Espanya "és un pigment obtingut per mòlta de la calcita o de la greda, de poder cobrent petit i, per tant, no apte per a pintures a l'oli, però molt emprat com a càrrega per a aquestes (...)".
Es tracta de carbonat càlcic (CaCO3) que es pot trobar en estat natural o fabricar químicament i que també rep els noms de blanc de Meudon, creta i blanc Paris. Quan als seus referentes pictòrics, ja era usat per l'escola holandesa en el segle XVI, així com per d'altres escoles coetànies i posteriors.
El seu grau de toxicitat és totalment nul i ofereix una considerable solidesa a la llum i als gasos atmosfèrics. (tom V, pp. 106-107)

Aporto totes aquestes dades per tal que pogueu comparar-les amb els prospectes i composicions químiques dels "productes moderns" abans al·ludits. Per cert, el mini que actualment es comercialitza i que fem servir per a pastar la mescla ja no porta plom, motiu pel qual resulta menys contaminant.


Observeu aquesta altra entrada de la mateixa enciclopèdia:
"Massilla. f 1 OFIC  Màstic compost de blanc d'Espanya i oli de llinosa, emprat pels pintors i els fusters per a tapar foradets i esquerdes i pels vidriers per a subjectar els vidres en els galzes dels muntants."
Que es tracti de la primera accepció palesa l'antiguitat, el grau d'implantació i la popularitat d'aquest mètode, circumstàncies que de forma implícita també demostren la seva fiabilitat. 

Mentrestant, també sol aplicar-se massilla de carrosser que resulta igualment efectiva.
Fàcil d'aplicar i fàcil d'eliminar, perquè és clar, en el supòsit que el calafat hagi de reparar la via d'aigua declarada a qualsevol redol de l'obra viva o de la coberta haurà de buidar prèviament la massilla que recobreix les juntes, emprant un ferro amb una morfologia peculiar que s'adapta a la naturalesa d'aquesta tasca.
Però si en comptes d'emprar aquesta tècnica recorrem a d'altres materials més agressius, complicarem la seva dinàmica de treball innecessàriament.
El màstic de poliester és extremadament dur i mal de rompre, i quan cristalitza s'adhereix a l'estopa i a la pròpia fusta.


El mateix passa amb la silicona, que també s'aferra i tanmateix no dilata amb la mateixa mesura en que ho fan les taules del folre, que no hem d'oblidar que romanen en constant moviment ensems la resta d'elements estructurals. M'estic referint a l'adaptació dinàmica i a les contraccions volumètriques que experimenta la fusta en funció de les diferents condicions higroscòpiques a les quals es veu sotmesa, inflant-se o minvant.
D'altra banda, tant si es tracte de productes compactes com si són relativament elàstics, quan et veus obligat a eliminar-los has d'actuar amb molta cura per tal d'evitar que s'esfileguessin o deteriorin els cantells de les taules.

Finalment i reprenent la llegenda urbana de la que parlàvem abans, sí que és normal que entri aigua a una barca quan aquesta roman avarada més temps del que cal. Tots sabem que és recomanable treure-la de tant en tant per tal que s'eixugui, però si prolonguem en excès els avaraments s'esventarà. Per cert, entre els pescadors i els artesans del nostre gremi el verb "obrir" s'utilitza com a sinònim d'esventar, i el verb "tancar" en sentit contrari.
És per això que heu d'anar en compte quan vos disposeu a polir-la i pintar-la. Si desproveïu la fusta de la pintura o del vernís que la protegeix, heu de renovar el més aviat possible les capes d'imprimació i no heu d'allargar innecessàriament els estacionaments, perquè el bastiment se'n ressentirà. Parlàvem abans de contraccions i heu de saber que les que experimenta el pi blanc o el pi vermell poden arribar a l'onze per cent del seu volum, mentre que l'alzina o el roure s'acosten al quinze per cent. 
Massa temps en surada és dolent, però també hom pot aplicar la mateixa sentència quan el bastiment roman fora de l'aigua. Tot amb la seva justa mesura.

Les mans que sostenen la maça i una parella estreta són d'un extraordinari mestre a qui sempre he professat una gran admiració. Són les mans beneïdes d'un artista, més que no pas d'un artesà.
_____________

A la segona part abordarem aspectes tècnics i lingüístics vinculats a l'ofici, i espero que resultin del vostre interès. Mentrestant, el protagonista de les fotografies que il·lustren aquest post és un dels meus grans gurus, mestre Miquel Lliteres Ramis, excel·lent artesà que a més de transmetre'm llurs coneixements també em regalà totes les seves eines, un gran honor per a qualsevol aprenent.
Vaig filar estopa molts d'anys al seu costat observant llur depurada tècnica i a més del seu enorme bagatge professional, m'agradaria destacar la seva gran calidesa i agrair-li tot el temps que em dedicà. De fet, tot el que sé li dec a ell.

Gràcies de tot cor, mestre Miquel.