dilluns, 11 d’octubre de 2010

Malnoms.

Sovint em demanen el perquè al meu pare se'l coneix pel malnom de Boliquet. Atribuir sobrenoms és un costum ancestral que resulta d'allò més pràctic perquè ens ajuda a distingir als seus destinataris, que algunes vegades comparteixen el mateix nom i ocasionalment els llinatges, que per això s'inventaren, ... per a distingir-nos. Però així i tot no basta.
El mètode és sens dubte infalible.

- "Què has vist al Joan?".
- "Quin Joan?".
- "En Joan es Moix".
- "Guaita, ... ja sé qui em dius".

Mentrestant, anem a veure el que significa la paraula boliquet, diminutiu de bolic. D'entrada existeix una clara correspondència amb el mot castellà hatillo, diminutiu de hato.

"Bolic. m. 1. Conjunt de coses posat dins una peça de roba embolicada en forma més o menys rodonenca. # 3. Conjunt de moltes coses desordenadas."
(Font consultada: Diccionari Alcover-Moll)

Prescindirem de la tercera accepció i centrarem la nostra atenció en la primera. A ca nostra conservo gelosament guardats alguns d'aquests mocadors. Eren de la meva padrineta i al manco a Mallorca presentaven la mateixa estètica i els mateixos colors. Una mena de tapís de formes geomètriques que segons el meu parer guarda una certa similitud, per reminiscent que aquesta sigui, amb els mocadors que porten els palestins i d'altres pobles àrabs, tot i que en sóc conscient que llur finalitat és ben diferent. Ells els empren per a protegir-se de la calor i com a símbol identitari.


A la fotografia superior hom pot observar dos exemplars d'aquests pràctics mocadors, un de més gran en primer plànol, un de més petit a l'esquerre, i al fons de la imatge un mocador palestí (kuffiya) per tal que els pogueu comparar vosaltres mateixos. Mentrestant, a la imatge inferior es mostra la forma de fermar el bolic. S'uneixen cadascun dels dos caires oposats amb un nus pla.



Actualment en desús, un temps s'empraven per a transportar tota mena d'objectes degudament protegits: roba, queviures, llibres, eines, ... el berenar. Un cop fermats els quatre caires, algunes vegades la gent es servia d'un garrot per a dur-lo amb major comoditat, recolzant-lo per sobre de les espatlles.











Alguns personatges famosos del món del còmic solien portar sempre el seu inseparable boliquet, com és ara el cas d'en Carpanta o de n'Angelito, a qui també es coneixia amb el nom de Gu-gú. A més de resultar d'allò més il·lustrativa, que aquesta imatge serveixi d'homenatge al seu autor, el genial Manuel Vázquez Gallego, ... i a Josep Escobar per la part que li correspon al Carpanta, de qui no he pogut localitzar cap dibuix associat.







Posats en antecedents, tot seguit desenterrarem les arrels d'aquest singular malnom i per tal de respectar els cànons etimològics més bàsics ens haurem de situar a les darreries dels anys quaranta. El meu pare era un adolescent i aquell matí ajudava a mestre Nicolau, el Patró Rata, un dels pescadors amb els que solia embarcar-se per tal d'aprendre l'ofici, a treure el seu llagut, el Salva. Ho feien a una plageta situada entre Can Pere Antoni i el Portitxol (Molinar de Llevant), aplicant el mateix mètode de sempre. Clavaven una estaca a la sorra des d'on fixaven dos bossells dobles amb un ganxo a l'altre extrem, que insertaven al gongo de la barca. Aquesta no portava escúes i conservaven l'equilibri subjectant amb fermesa la barra que prèviament havien fermat de través per sobre de la regala. Després disposaven una filera de troncs o de parats untats amb sèu i la força articulada d'un parell de braços forçarruts feien la resta.

Aquest aparell tan simple desmultiplicava la resistència i el meu pare conservava el cap ben tesat, però tot just en aquell precís instant passà per aquell redol na Maria, filla de mestre Andreu de Ca Sa Ferrera, una al·lota d'allò més garrida que anava a costura amb un bolic agafat de la mà. Aleshores el meu mestre desatengué totalment la maniobra i digué espontàniament, víctima d'una pujada de testosterona, - "Marieta, què vols que t'ajudi a dur es boliquet?".

Mentrestant, la resta dels mariners s'esforçaven de valent per tal d'evitar que la barca tornés arrere i visiblement enfadat, el Patró Rata exclamà:

"Boliquet m'has dit?
Ja t'ho diuen a tu es Boliquet !!
Te'n donaré per pa i per sal de Boliquet".

I així fou. Mestre Nicolau aconseguí que el seu vaticini es complís i de llavors ençà a la meva família ens enorgullim d'identificar-nos amb aquest simpàtic malnom.
Per cert, la locució "per pa i per sal", molt comuna a Menorca i Mallorca, significa en gran abundància o amb molta freqüència (pàg. 94 del tom vuitè i pàg. 678 del tom novè del mateix diccionari abans esmentat).
________________________

Trobareu una versió resumida d'aquesta anècdota a l'obra de Joan Palmer Grua, "Cent anys de mestres d'aixa a Mallorca" (Editorial El Tall, Palma, 1994, tom I, pàg.39).
_____________________________________
Antoni Josep Munar Reus

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Navegació tranquil·la en dissabte dematí

El dissabte passat, tot aprofitant la bona previsió del temps, en Tem Tomàs, n'Urko Berioategortua, en Jaume Rosselló i en Biel Rosselló, quatre tripulants habituals de l'Alzina, tal com ho havíem previst, ens trobàrem al Club Nàutic s'Arenal a les nou menys quart del dematí per sortir amb la barca amb la intenció de fer una navegació tranquil·la, tot aprofitant les condicions de mar i vent que ofereix la badia de Palma a primeres hores del matí per tal d'experimentar les sensacions relatades per en David Oliver en una de les darreres entrades titulada "Terrals" del seu blog  "Llaüts i altres barques populars".

Tot just sortírem del port hissàrem la vela mestra i tot aprofitant el lleuger vent de terra ens dirigírem en popa, a l'orsa llarga, al Cap d'Enterrocat.
La navegació era lenta, gairebé ens movíem, féiem mig nuet o menys, amb la mar plana. No hi havia cap balisa que virar, ni ens havíem proposat arribar a una hora determinada, només ens interessava gaudir de la navegació.

Quan arribàrem al Cap Enterrocat giràrem coa, hissàrem la pollacra i tornàrem pel mateix camí, encara que ara hi havia una "micoioneva" més de vent i féiem un poc més de via, uns dos nuets. Per despentinar-se, ... els que tenen pels a la closca és clar.
La conversa entre nosaltres era informal i distesa, vaja, que arreglàrem el món.

A les dotze i mitja entràrem a port amb tots els ormejos arranjats i després cap a la barra del Club a fer una cerveseta per baixar l'estrés després d'una "intensa" navegació.


Conclusions:
-Això s'ha de repetir.
-La intendència s'ha de millorar.
-Hauríem de sortir més prest de port.
-La propera sortida l'hauríem de fer coincidir amb els companys de Cala Gamba i voltants, com en David Oliver, en Xavier Mulet, etc.

Nota: Les fotos les va fer en Jaume amb l'artefacte (telèfon, càmera fotogràfica, etc.) de n'Urko.
Si esteu al facebook vos recomanem el grup "Navegació tranquil·la" que ha engegat en Joan Sol.