Calafats. Primera part.

Detall del folre d'un llagut en el que hom pot observar l'estopa filada que sobresurt a l'esquerra de la imatge, distingint la part que encara s'ha de calafatar. Dels coments superiors de les taules paralla i sobreparalla només guaita un sol cordó d'estopa, mentre que de la gresa de la sobrequilla on s'hi allotja el cantell inferior de la taula paralla en guaiten dos. Es tracta d'un detall tècnic que la fotografia recull clarament.

_____________  

David Oliver ho explicava prou bé a un dels primers posts que publicà al seu blog. D'altra banda no ens cansem de repetir-ho, la memòria col·lectiva s'està perdent i el mateix passa amb els antics usatges, relegats a la condició de residuals per les noves tecnologies.

Ho comentava mitjançant un exemple que al capdavall resulta fins i tot còmic. Cada vegada que es decideix a armar els rems als escàlems del seu llagut per tal de vogar una estona, sovint s'acosta algun patró amb les millors intencions per a oferir-li un cap. "Que s'ha avariat el motor?. Necessites que et remolquem?".

Això és el primer que et diuen quan et veuen emprar aquest sistema de propulsió que, a més de contribuir a reduir la contaminació acústica i les emissions de CO2, també ens permet fer una mica d'exercici i cremar calories.

Doncs el mateix em passa a mi cada vegada que agafo la maça i els ferros de calafatar. Més tard o més d'hora algun curiós amb cara de sorpresa acaba per exclamar, - "O encara empreu estopa?, ... pensava que de calafats ja no en quedaven". També n'hi ha d'altres que et recriminen pel fet d'emprar mètodes tan primitius i amb un to aquella mica paternalista t'adverteixen que en el mercat existeixen "productes més moderns", com dient, - "... el pobre necessita un reciclatge".

Entre els propietaris de vaixells de fusta també circula una llegenda urbana d'allò més desconcertant: "És normal que a una barca hi entri sempre una mica d'aigua".

En certa ocasió un company que havia tret el seu llagut em feu extensiu aquest mateix comentari mentre esponjava l'aigua que s'acumulava per sota dels pallols, i aleshores vaig dir-li: "A ca teva hi ha goteres?, ... i encara que només n'hi hagués una i fos molt petita no prendries ben aviat mesures per tal d'arreglar-la?".

Doncs el mateix passa amb una barca. Si està ben calafatada no té el perquè entrar-hi ni una sola gota d'aigua, però si se'n declara una via i recorrem a un calafat expert ens resoldrà el problema en un tres i no res. Per paga, amb la contractació dels seus serveis també contribuím de forma directa a preservar el nostre patrimoni marítim, reactivant un sector injustament marginat.

En comptes d'això, són molts els escèptics que dissortadament opten per altres alternatives que tanmateix no resulten tan rendibles i efectives: silicona, epoxi, poliester, cinta americana, ... També són més cares i en alguns casos puntuals fins i tot contraproduents a curt termini.

Cal destacar que en aquest cas estem parlant de productes altament tòxics i contaminants, i així ho demostren les aparatoses advertències que figuren als pertinents envassos, mentre que l'estopa és una matèria primera natural, renovable i biodegradable. És cert que prèviament s'unta amb quitrà per tal d'augmentar la seva impermeabilitat, però no deixa de ser un producte que s'obté del cànem i del lli.

Pel que fa a la massilla que emprem per a protegir els coments, les greses i les embotidures de les tatxes o reblons, gairebé sempre s'aplica el mateix mètode: blanc d'Espanya mesclat amb la deguda proporció amb oli de llinosa, mini i una mica de pintura a l'oli de color blanc.

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana el blanc d'Espanya "és un pigment obtingut per mòlta de la calcita o de la greda, de poder cobrent petit i, per tant, no apte per a pintures a l'oli, però molt emprat com a càrrega per a aquestes (...)".

Es tracta de carbonat càlcic (CaCO3) que es pot trobar en estat natural o fabricar químicament i que també rep els noms de blanc de Meudon, creta i blanc Paris. Quan als seus referentes pictòrics, ja era usat per l'escola holandesa en el segle XVI, així com per d'altres escoles coetànies i posteriors.

El seu grau de toxicitat és totalment nul i ofereix una considerable solidesa a la llum i als gasos atmosfèrics. (tom V, pp. 106-107)

Aporto totes aquestes dades per tal que pogueu comparar-les amb els prospectes i composicions químiques dels "productes moderns" abans al·ludits. Per cert, el mini que actualment es comercialitza i que fem servir per a pastar la mescla ja no porta plom, motiu pel qual resulta menys contaminant.

Observeu aquesta altra entrada de la mateixa enciclopèdia:

"Massilla. f 1 OFIC  Màstic compost de blanc d'Espanya i oli de llinosa, emprat pels pintors i els fusters per a tapar foradets i esquerdes i pels vidriers per a subjectar els vidres en els galzes dels muntants."
Que es tracti de la primera accepció palesa l'antiguitat, el grau d'implantació i la popularitat d'aquest mètode, circumstàncies que de forma implícita també demostren la seva fiabilitat. 

Mentrestant, també sol aplicar-se massilla de carrosser que resulta igualment efectiva.
Fàcil d'aplicar i fàcil d'eliminar, perquè és clar, en el supòsit que el calafat hagi de reparar la via d'aigua declarada a qualsevol redol de l'obra viva o de la coberta haurà de buidar prèviament la massilla que recobreix les juntes, emprant un ferro amb una morfologia peculiar que s'adapta a la naturalesa d'aquesta tasca.
Però si en comptes d'emprar aquesta tècnica recorrem a d'altres materials més agressius, complicarem la seva dinàmica de treball innecessàriament.

El màstic de poliester és extremadament dur i mal de rompre, i quan cristalitza s'adhereix a l'estopa i a la pròpia fusta.

El mateix passa amb la silicona, que també s'aferra i tanmateix no dilata amb la mateixa mesura en que ho fan les taules del folre, que no hem d'oblidar que romanen en constant moviment ensems la resta d'elements estructurals. M'estic referint a l'adaptació dinàmica i a les contraccions volumètriques que experimenta la fusta en funció de les diferents condicions higroscòpiques a les quals es veu sotmesa, inflant-se o minvant.

D'altra banda, tant si es tracte de productes compactes com si són relativament elàstics, quan et veus obligat a eliminar-los has d'actuar amb molta cura per tal d'evitar que s'esfileguessin o deteriorin els cantells de les taules.

Finalment i reprenent la llegenda urbana de la que parlàvem abans, sí que és normal que entri aigua a una barca quan aquesta roman avarada més temps del que cal. Tots sabem que és recomanable treure-la de tant en tant per tal que s'eixugui, però si prolonguem en excès els avaraments s'esventarà. Per cert, entre els pescadors i els artesans del nostre gremi el verb "obrir" s'utilitza com a sinònim d'esventar, i el verb "tancar" en sentit contrari.

És per això que heu d'anar en compte quan vos disposeu a polir-la i pintar-la. Si desproveïu la fusta de la pintura o del vernís que la protegeix, heu de renovar el més aviat possible les capes d'imprimació i no heu d'allargar innecessàriament els estacionaments, perquè el bastiment se'n ressentirà. Parlàvem abans de contraccions i heu de saber que les que experimenta el pi blanc o el pi vermell poden arribar a l'onze per cent del seu volum, mentre que l'alzina o el roure s'acosten al quinze per cent. 

Massa temps en surada és dolent, però també hom pot aplicar la mateixa sentència quan el bastiment roman fora de l'aigua. Tot amb la seva justa mesura.

Les mans que sostenen la maça i una parella estreta són d'un extraordinari mestre a qui sempre he professat una gran admiració. Són les mans beneïdes d'un artista, més que no pas d'un artesà.

_____________

A la segona part abordarem aspectes tècnics i lingüístics vinculats a l'ofici, i espero que resultin del vostre interès. Mentrestant, el protagonista de les fotografies que il·lustren aquest post és un dels meus grans gurus, mestre Miquel Lliteres Ramis, excel·lent artesà que a més de transmetre'm llurs coneixements també em regalà totes les seves eines, un gran honor per a qualsevol aprenent.

Vaig filar estopa molts d'anys al seu costat observant llur depurada tècnica i a més del seu enorme bagatge professional, m'agradaria destacar la seva gran calidesa i agrair-li tot el temps que em dedicà. De fet, tot el que sé li dec a ell.

Gràcies de tot cor, mestre Miquel.