dimarts, 11 de maig de 2010

Calafats. Segona part.

· Aspectes tècnics.

Dins el context dels propers capítols analitzarem la depurada tècnica que utilitza el calafat per a garantir l'estanqueïtat del vaixell, però no només es tracta de protegir els coments o les greses amb estopa prèviament filada, tot i que sigui aquesta la part més vistosa i reconeguda de l'operació.

Existeixen tot un seguici de punts crítics que coincideixen amb l'acoblament de determinats elements estructurals que a causa de la seva disposició propicien l'entrada d'aigua.
M'estic referint a les juntes entre la contraroda i la peça o sobrequilla i entre aquesta i el contracodast, disposades transversalment i a través de les quals, per la pressió exercida pel propi desplaçament de la barca, inevitablement es produiran filtracions. Per tal de solucionar-ho ens convendrà practicar-hi un forat just en el centre, d'entre vuit a deu mil·límetres de diàmetre, que travessi de part a part en perpendicular, fixant posteriorment una clavilla o espitxa.

En el supòsit que els elements estructurals abans al·ludits estiguin constituïts per dues o més peces, també s'instal·laran clavilles a les unions corresponents.
Així ho recull l'anterior imatge. Hom pot observar la juntura entre les dues parts en que està dividit el contracodast a través del forat practicat a la barra de fusta que servirà de guia per a perforar-la amb l'angle adequat.


La galga de fusta que està situada a la part superior de la fotografia i que justament tapa la junta abans esmentada, serveix de guia per a garantir que el forat transversal es practica a escaire. A l'hora d'executar aquesta operació no està de més comptar amb la participació d'un segon operari que des d'una certa distància advertirà a qui forada de qualsevol petit desviament.

Des d'aquesta perspectiva hom pot apreciar el rudimentari enginy prèviament fixat a la quilla per tal d'aliniar el forat de la barra amb la junta.

És així de simple. Per tal d'aturar aquestes potencials vies d'aigua el calafat es serveix d'un mètode força senzill alhora que efectiu. La disposició transversal d'espitxes o clavilles evita que l'aigua penetri més enllà d'on s'han fixat.
Solen confeccionar-se amb fusta d'abet, de pi blanc o de sapí (pi vermell) i quan inflen en contacte amb l'aigua obturen la junta.

Aquesta seria la seqüència a seguir:
A la imatge de la dreta hom pot observar que l'espitxa situada enmig de les dues peces del contracodast d'aquest llagut no actua com caldria. El més recomanable consisteix en instal·lar-ne una de nova.
Han passat més de dotze anys d'ençà que substituïrem la part inferior d'aquest element tan delicat i amb el temps la junta ha experimentat una lleugera dilatació.
Per tal de repartir el nou forat adaptarem una peça de fusta que com ja hem vist abans ens servirà de guia.



El codast, aliniat amb el centre de crugia, ens serveix de base per a fixar degudament a escaire la improvisada peça de fusta que servirà de galga. Un dels extrems està sostallat per tal d'adaptar-se a la forma sinuosa de la popa i prèviament hi hem practicat el forat perpendicular que servirà de guia a la broca.






Que disposis d'una guia no significa que no hagis de tenir pols a l'hora de manejar el filaberquí.














Just al costat del mànec del serjant, gairebé en el centre de la imatge, s'aprecia l'extrem de la broca que sobresurt, confirmant que qui ha practicat el forat gaudeix de bon pols.


Amb una plana o ribot arrodonirem el llistó de sapí que prèviament hem escairat a mida, enfuant lleugerament un dels extrems (forma troncocònica). Com és obvi, per tal que l'espitxa passi ben estreta el seu diàmetre serà una mica més gran que el del forat.


Tot seguit tenim el costum de mullar l'espitxa amb pintura de mini i no és necessari l'ús de cap altre material, com és ara la silicona, perquè en un futur hom pot aprofitar el mateix registre per a fixar una clavilla nova, ... i hem de poder treure abans la vella sense dificultat.


Els cops del martell i la pròpia resistència exercida per l'espitxa ens adverteixen que ja roman prou estreta, a punt d'exercir la seva funció de contenció.


Per una major seguretat, sobretot si es tracta d'un bastiment vell, hom pot optar per calafatar l'extrem de la junta que des de la clavilla convergeix amb la gresa del contracodast.
___________

Abans de finalitzar aquest segon capítol m'agradaria puntualitzar que la fusta no aferra de cap. Vull dir amb això que tanmateix no existeix cap producte que garanteixi la total estanqueïtat d'aquests tipus de juntes i només si aquestes són longitudinals resulten efectius. La cola, la silicona o la massilla no s'adheriran i no aturaran les vies d'aigua en els supòsits exposats anteriorment.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Lloc on fer els teus comentaris