dimecres, 25 de novembre de 2009

Mestre Pep.



Aquesta expressiva imatge captada per Jaume Rosselló, - ensems la resta de les que s'inclouen al reportatge -, d'alguna manera reflecteix la lucidesa de mestre Pep, la força del seu esperit i l'autoritat amb la que ens parlà, producte de la seva dilatada experiència vital.


Josep Pastor Flaquer
Nascut a Capdepera el dia 26 d'abril de 1917


Tot i la seva edat, mestre Pep gaudeix d'una salut de ferro i d'una memòria extraordinària. Recorda totes les experiències viscudes a bord de l'Alzina en una etapa que més valdria oblidar per sempre més. Ho dic sobretot per les austeres i precàries condicions de treball d'un temps. Al manco el seu relat així ho confirma.

Tenia vint-i-vuit anys quan s'embarcà, tot i que ja havia treballat de mariner a d'altres vaixells de pesca. Ho feu tot just després de la fusa de l'Alzina, que fou construït a la drassana de mestre Miquel Rosselló Terrassa, ubicada a l'alçada del número setze de l'antic carrer Miguel Garau. Actualment es diu carrer Llevant i són poc més o manco cent cinquanta els metres que la separaven de la Platja de na Putxa.



No cal que us digui que amb les successives ampliacions que experimentà el moll de Cala Rajada, aquesta platgeta fa ja molts d'anys que deixà d'existir. En qualsevol cas, val la pena que ens deturem un instant a estudiar aquest peculiar i desaparegut topònim que guarda una estreta relació amb el malnom que rebia la família dels primers armadors en la seva forma més arcaica, els putxos ("La forma de plural normal és puigs, però existeix la forma de plural reforçat pujos o putxos", segons el Diccionari Alcover-Moll, tom vuitè, pàg. 968).

Parlant de malnoms, mestre Pep rebé per part de la seva padrina el de Barona, circumstància que curiosament l'entronca amb la meva família, mentre que de part del seu pare rebé el de General. Això és tant com dir que tant a Capdepera com a Cala Rajada és probable que ningú se'n recordi d'en Josep Pastor Flaquer, però si els diem que estem parlant de mestre Pep es General ho relacionaran de seguida.

I encara vos contaré una altra anècdota curiosa, perquè allà cap als anys cinquanta el nostre protagonista es traslladà al Molinar de Llevant, on resideix de llavors ençà. Molt bé, doncs tots els veïns i veïnes el coneixem per un altre malnom: el Tio. Són coses que passen a les nostres illes, on encara ens regim per aquestes classificacions clàniques o totèmiques.

 

A l'any 1945 feia poc temps que s'havia casat amb Isabel Serapio Reus, tot i que encara no havien "comanat" a la seva filla Leonor, que nasqué un any més tard.
En qualsevol cas, havia de resultar molt dur separar-se de la família durant tant de temps, sense mantenir-hi cap tipus de contacte.
Quan partien cap a Menorca s'hi estaven pescant tota una setmana abans de tornar a Cala Rajada. Arribaven a mitjan matí del dissabte, però el diumenge horabaixa tornaven a sortir per fora després d'estibar els queviures: pa, oli, arròs, cebes, alls i tot allò que podien arreplegar, ... que no era molt.

D'altra banda, mestre Pep ens confirma que eren quatre els que anaven embarcats.

Completaven la tripulació el patró major, Bartomeu Alzina Puig, i els seus dos fills, Bartomeu i Joan Alzina Amorós, amb els que mantingué sempre una relació respectuosa i cordial.
Foren quatre els anys en que pescaren plegats (1945-1948). No obstant això, durant els mesos d'hivern es desembarcava, veient-se obligat a cercar feina en terra. En plena postguerra no en quedava d'altra.

Als dies de mal temps, que per aquell redol de la costa de llevant cobra sempre una especial intensitat, s'hi afegien les escasses captures i el seu baix interès comercial, motiu pel qual només sortia per fora mestre Bartomeu Alzina amb els seus fills, i així fins que el temps s'aclaria i tornava a començar la temporada de la llagosta, la principal activitat a la que es dedicaven.


· Patrimoni intangible.

També definit com patrimoni immaterial, ... o patrimoni oral per tal que tothom ens entengui, una mena de tradició masorètica que ha perviscut fins als nostres dies.
Sé que sóc una mica reiteratiu, però sense el testimoni de la gent gran difícilment podrem interpretar i contextualitzar com cal el patrimoni material que hem aconseguit recuperar, i si no recollím aquest llegat ara es perdrà pel camí una part de la nostra essència.

Fou necessària una segona entrevista amb el nostre informador per a matisar algunes qüestions i per tal de no extendre'm innecessàriament, no abusaré de la prosa i a partir d'ara em limitaré a transcriure les seves respostes.

P.- "Tornàveu a Cala Rajada cada setmana. Quant temps trigàveu en efectuar les travessies?".
R.- "Tres o quatre hores si el temps acompanyava. Arribàvem a Cala Rajada a mitjan matí del dissabte i després de repartir les parts cadascú partia cap a ca seva amb el jornal, però el diumenge a migdia ja havíem de començar a estibar tot el que necessitaríem per a passar la setmana i arribar així a Menorca abans que no es fes fosc".


P.- "Pescàveu la llagosta als envoltants d'Algaiarens i donàveu fons a Ses Fontanelles. On amarràveu?. Hi havia cap mollet? Estàveu realment a redòs?."
R.- "Ja ho crec. És una cala força arrasserada i donàvem fons molt aprop de la platja, però aleshores no hi havia cap mollet, ni escars, ... no hi havia res, llevat d'unes coves".


Mestre Pep segurament s'està referint a Sa Cova de sa Figuera o a Sa Cova de sa Font, entre d'altres. Ho vaig consultar al nostre amic Miquel Huguet Pons, mestre d'aixa de Ciutadella i gran coneixedor de la costa menorquina, que també em feu menció d'un altre indret pròxim, Cala Sulla. En qualsevol cas, l'informador no recorda aquests topònims, ... i no li hem de plànyer després de tants anys.


Ses Fontanelles. Cala situada al nordoest de Menorca.

P.- "Com ho fèieu per a saltar a terra?".
R.- "Gairebé sempre anàvem descalços. Senzillament ens arregussàvem els calçons i saltàvem. Hi havia poc fons i no molt lluny de la platja començava el caminoi que portava cap a Ciutadella".

P.- "En què consistia la vostra dieta?. Cuinàveu a bord?".
R.- "Arròs i fideus de peix, aquest era el nostre menú diari. Només despatxàvem la llagosta viva, tot i que sempre en queia alguna dins l'olla, però bàsicament aprofitàvem el peix que quedava esmallat a les xarxes, que després ens menjàvem trempat amb dues gotes d'oli".

Cal afegir que el relat de mestre Pep, que fou més detallat, coincideix amb les anècdotes que em conta sovint el meu pare i que descriuen el sistema que empraven per a cuinar a bord. Que quedi clar que no estem parlant de cuines convencionals, ni dels funcionals fogons de gas butà o propà als que estem acostumats, perquè aleshores no s'estilaven.
Abans de prosseguir advertiré a tots aquells que pensen que fer foc a bord d'una barca pot resultar imprudent o temerari, que si el bastiment és de fusta llurs elements estructurals, - sobretot aquells que romanen per sota de la línia de surada -, estan tan amarats que dificulten la ràpida propagació d'un foc, al manco sense la presència d'un accelerant. En qualsevol cas, els nostres protagonistes adoptaven mesures de precaució que, insistiré una vegada més, no són aplicables a d'altres bastiments construïts amb materials com el poliester o derivats. Vull dir amb això que no proveu de fer-ho a les vostres barques, ... per si de cas.
Aquest és en definitiva el procés que posaven en pràctica: es proveïen d'arena o balastre a les platges dels envoltants i amb la sàssola l'escampaven per sobre dels pallols. Per a aquells que no ho sàpiguen, una sàssola és una "pala un poc corbada, a manera de cullera grossa, de fusta (o de metall), que els mariners de barques petites empren per a evacuar l'aigua de dins l'embarcació"(o per a d'altres finalitats, tal i com insinua el comentari inclòs a la següent entrada del Diccionari Alcover-Moll. Sassolada: Sàssola plena, contingut d'una sàssola. "Hem fet una sassolada de gamba") .
Algunes vegades també disposaven alga entre l'arena i els pallols per tal d'evitar que aquests es socorressin. Després improvisaven el peu per a sostenir l'olla o la graixonera tallant-li el cul a un bidó de metall al que prèviament practicaven uns quants forats.
Pel que fa al combustible, enviaven als al·lots a cercar fusta, preferiblement arrels de mata, tot i que també agafaven branques de pi, sempre que no portessin pinyes. Aquesta preferència respòn al fet que la fusta de la mata no és tan piròfita com la del pi, perquè és clar, tampoc és qüestió de que comencin a saltar espurnes per tot arreu. La seva combustió és més lenta, és també força aromàtica i tal volta per això el fum no resulta tan molest.
Un cop resolt l'apartat logístic només faltaven els ingredients.



P.- "Què hi havia al rebost de l'Alzina?. Menjàveu carn?".
R.- "Conservàvem l'aigua fresca a l'interior d'un bòtil i al rebost només hi guardàvem la sal, l'oli, una mica de pebre bord, cebes i alls, perquè la verdura o les tomàtigues es feien malbé. Mentrestant, a la carn ni la tastàvem".

P.- "On dormíeu?".
R.- "Dormíem tots a bord, encara que només és un dir (vol significar que només és una manera de parlar, ... ho entendreu de seguida). D'espai n'hi havia abastament i cadascú podia estendre el seu pellet, però mestre Bartomeu roncava molt fort i més de dues vegades els seus fills i jo anàvem a dormir a la platja. Per paga, de poc servia que en Joan li recriminés en pla de broma, tanmateix mestre Bartomeu no hi podia fer res el pobre."

Aprofitaré l'avinentesa per a complementar la informació que vos oferírem al post publicat al blog de l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca amb el títol de "Document inèdit". Una de les partides del llibre de comptabilitat que analitzàrem es corresponia amb unes espelmes, que en el seu moment intuírem que poguessin servir per a il·luminar l'interior del llagut, però mestre Pep ens comentà que feien servir un fanalet alimentat amb petroli. Tot i que no guarda una relació directa, també ens digué que no disposaven de cap llum d'ancoratge i molt menys de navegació.



Escoltant atentament amb el meu pare el discurs de mestre Pep.



P.- "A trenc d'alba posàveu rumb cap als caladors. Quants toms de xarxes calàveu?."
R.- "Vint o trenta toms. Sempre calàvem o cobràvem per popa, per això mateix els llaguts com l'Alzina la tenen tan reforçada. Aleshores les xarxes eren de cotó i pesaven molt. Tant és així que a l'hora de cobrar-les ens hi havíem d'aferrar de valent tots quatre".


Altra vegada aquesta informació contrasta amb la que oferírem al post abans esmentat, dins el context del qual es constata l'ús de nanses per a capturar la llagosta, així com l'adquisició de diferents partides de canyís que vam interpretar que foren destinades a la seva confecció, quan en realitat no estem en disposició d'afirmar-ho. En qualsevol cas, gairebé és una dècada la que separa ambdós registres i, mentrestant, els testimonis que recollírem l'any 2008 a Cala Rajada corroboren les dues versions.


P.- "On despatxàveu la llagosta?."

R.- "Els patrons llogaren una bicicleta amb la que m'enviaven a Ciutadella. Dotze quilòmetres per anar, que són els mateixos que feia per a tornar, i havia de fer el cap viu perquè si les llagostes no eren vives no els et compraven. Un cop venudes no m'enredava gens i partia tot d'una cap a Ses Fontanelles."
 
El fet que els armadors li confiessin aquesta delicada tasca palesa la confiança que li professaven, així com la seva honestedat. Malgrat tot, mestre Pep cometé en certa ocasió una petita negligència, tot i que l'episodi que em disposo a contar-vos no arriba ni tan sols a la categoria de pecat venial. Fou senzillament un excés d'innocència.

Un bon dia coincidí al Port de Ciutadella amb uns pescadors de Cala Rajada als qui saludà i el convidaren a pujar a bord perquè també es dirigien a Ses Fontenelles. Mestre Pep acceptà la proposta i embarcà la bicicleta, però és clar, circumnavegant la costa el camí és molt més llarg i per si això fos poc, els seus amics calaren abans el seu ormeig.
Mentrestant els armadors passaven pena, acostumats com estaven a la seva puntualitat, fins al punt que mestre Joan, el més jove de la nissaga, es desplaçà a peu fins a Ciutadella on l'informaren que mestre Pep, com de costum, ja els havia lliurat el covo de llagostes. Tornà cap a Ses Fontanelles amb les mans buides i sense resoldre l'enigma que tant els preocupava, fins que el nostre protagonista arribà sa i estalvi, ... i per la mar. L'eixabuc que li foteren fou tremendo i no li quedà més remei que acceptar la responsabilitat i demanar-los disculpes.

Sense atabalar-se per l'allau de preguntes que li formulàrem, mestre Pep les anava responent tranquil·lament i amb autoritat.

P.- "Quants parells de rems portàveu estibats?. Vogàveu sovint?."
R.- "Només duiem un parell de rems i eren més aviat poques les vegades que els fèiem servir. Quan es donava el cas tot just ciàvem o vogàvem amb un sol rem. Eren tan grossos que no et quedava més remei que travar-ne un amb la cama mentre sostenies l'altre amb les dues mans. L'Alzina duia tres escalemeres per banda i les que estaven situades més a popa eren més altes, sobretot la del costat d'estribord, que és on portàvem estibats els pals i les antenes. En qualsevol cas, sempre calàvem les xarxes a motor i per això mateix gairebé no empràvem els rems".

P.- "Quin motor portava instal·lat el llagut?".
R.- "Un SCANDIA (no sé si ho he escrit correctament). Un motor suec de sis cavalls. Una filigrana que no ens donà mai cap problema".

P.- "On carregàveu el combustible?. En portàveu de reserva?".
R.- "Sempre portàvem un parell de bidons de reserva i carregàvem a Ca's Bombo, al mateix Moll de Cala Rajada. Hi havia un assortidor d'aquells tan antics i havies de bombejar el gasoil movent una manuella".

P.- "L'Alzina arborava un pal mestre, un triquet i una mitjana. Navegàveu sovint amb els tres aparells a l'hora?".
R.- "En rumbs oberts i sempre que el vent acompanyés, ... i quan augmentava només navegàvem amb el triquet i la mitjana. També armàvem el floc si convenia".

P.- "Com era l'eixàrcia?".
R.- "Era molt senzilla. El pal major portava una trossa i les estrelleres, però no governàvem el car com ho feu voltros. La paramola no estava tapada i passàvem els davants per una bigota fixada a la roda".

P.- "Desmuntàveu el pal major?. I el triquet o la resta de l'arboradura?".
R.- "Al pal major no el descollàrem mai, però a la resta de l'arboradura sí. Ho desmuntàvem tot i deixàvem el botafora, els pals i les antenes per damunt coberta perquè no portàvem forques, ... ens haguessin fet nosa".

Mestre Pep també ens explicà que acabada la temporada de la llagosta tornaven a Cala Rajada per tal d'armar les llampugueres, amb les que pescaven fins ben entrat el mes d'octubre, fins que arribava l'hivern de ple i el mal temps.

I ens hagués pogut contar moltes altres anècdotes igualment interessants, però fins aquí arriba el seu vincle amb l'Alzina, perquè a l'any 1949 acceptà un contracte de treball a Palma embarcant-se altra vegada de mariner.

Mentrestant, tal i com ja us hem explicat s'instal·là definitivament amb la seva família al Molinar de Llevant, a la barriada del Portitxol, on hi obriren una botigueta d'efectes navals que acabà per convertir-se en un referent en el sector. La venda d'esca viva era un dels principals reclams i hores d'ara són els seus néts els que dirigeixen el negoci:
Bazar Las Palmeras.


Començant per l'esquerre, el meu pare, Antoni Munar Colom, gran amic de mestre Pep Pastor Flaquer, que roman al seu costat, i els responsables d'aquest reportatge, Jaume Rosselló Cuní i un servidor.

________________________

Antoni Josep Munar Reus

Jaume Rosselló Cuní

Gabriel Rosselló Torres

16 comentaris:

  1. Enhorabona per aquesta feina. Mos feis arribar les paraules dels qui realment en saben, mentre nosaltres, "pollastres de pinço", provem de fer veure que també en sabem qualque cosa.
    Per la tirada que hi tenc, m'ha interessat de forma especial allò que comenta mestre Pep de l'aparell de vela. Per la part que em toca quant a com se li ha restituït a l'Alzina, tot i els arguments que vaig poder presentar sobre la forma que havia de tenir, jo faria cas a mestre Pep i posaria els davants de la vela mestra com recorda ell que els duien, deixaria només les dues estrelleres, simplificaria el conjunt eliminant l'amantell i les ostes. Quant allò que comenta de la resta de veles, em plantejaria fer alguna navegada només amb triquet i mitjana per veure com respon l'embarcació. Crec que seria una manera de plasmar sobre el llaüt el testimoni oral que heu recollit, retrobar-se amb l'embarcació que realment era l'Alzina. A més, crec que la intervenció que això suposaria és assequible quant a allò que s'ha de modificar.
    L'aparell actual de l'Alzina és representatiu d'una forma de govern de la vela llatina que te interès perquè presenta registres molt emprats a les Illes Balears, gairebé oblidats, i que és interessant recuperar i experimentar amb ells (especialment la forma dels davants, que actualment només conserva la barca de bou Rafael, amb base a Palamós), però potser la història en aquest cas dicta un altre guió i seria patrimonialment encertat la recerca de l'Alzina tal i com era, si era com la recora mestre Pep.
    Sigui com sigui, és un opinió personal, l'Alzina serà sempre un gran llaüt i el que hi decidiu fer serà sempre enriquidor.

    ResponElimina
  2. Llegint el teu comentari me'n adono que el reportatge que hem publicat es podria matisar amb major detall. Preocupat per no extendre'm en excés, resten moltes preguntes enlaire que hauríem d'anar concretant.

    En qualsevol cas, és evident que quan definírem l'actual aparell de l'Alzina apostàrem per registres més antics que els al·ludits per mestre Pep. Per paga, ja saps que no sóc un expert en el tema i haig d'admetre que vaig obviar alguns detalls rellevants.
    Farem una cosa, ... anem a parlar amb mestre Pep tots dos plegats. Li agradarà que l'anem a visitar, tant i més si li portem l'obsequi que li hem preparat, una selecció de fotografies del llagut.
    Fent servir un portàtil podrem comentar-li els continguts del que hem publicat fins ara, així com els detalls que ens permetrien aprofundir sobre el tema de l'arboradura, l'eixàrcia i les maniobres de l'Alzina. Tu li sabràs adreçar les preguntes adequades i jo n'aprendré al vostre costat.
    D'altra banda, si aquest proper estiu anem amb el llagut a Fornells hem d'aprofitar l'avinentesa per a recollir informació. En Miquel Huguet ens ajudarà.

    ResponElimina
  3. S'accepta la proposta. Crec que pot ser interessant deixar-nos guiar, tenir la certesa que estem fent la recuperació d'una embarcació a partir de testimonis directes. quan vulguis, quedem.

    ResponElimina
  4. M'apunt a la trobada que pugueu dur a terme amb mestre Pep, només que sigui com a oient. Segur que sempre en podré aprendre alguna cosa. Per altra banda, pens que als responsables de la gestió de l'Alzina els hi convendria fer una mica de cas a les propostes d'en David, que es veu que en sap, una estona llarga, del que parla.

    ResponElimina
  5. Ah, quina enveja, nois! De bona gana m'hi apuntava jo també! Això de poder comptar amb el testimoni directe d'aquests homes de mar és tot un privilegi. Enregistreu tot el que us expliqui mestre Pep i guardeu-ho com un tresor per als que vinguin després. Bona feina!

    Salutacions del "Corb Marí"!

    ResponElimina
  6. Jaume Rosselló, que sàpigues que alguns companys i companyes que han llegit l'entrevista m'han fet arribar la seva enhorabona per les expressives imatges que la vesteixen.
    Que el nostre equip de redacció compti amb un fotògraf professional és tot un luxe.

    ResponElimina
  7. Benvolgut Joan, comptant aquesta vegada amb l'ajuda d'en David Oliver, que sens dubte sabrà reconduir l'entrevista per tal d'obtenir més informació, anirem a visitar per enèssima vegada a mestre Pep.
    Si no ens envia a fer moltes grosses de punyetes, - que ho dubto perquè és el primer que passa gust de conversar amb nosaltres -, ben aviat publicarem una segona part amb els resultats obtinguts, la qual cosa ens permetrà aprofundir sobre l'aparell amb el que navegaven allà cap als anys quaranta i busques.

    Aprofitaré l'avinentesa per a donar-te les gràcies, perquè d'ençà que organitzares la trobada de bloggers vaig tornar a Palma amb les bateries carregades i he recuperat les ganes d'escriure per tal d'omplir de continguts el nostre blog.

    ResponElimina
  8. Aquest post és un petit luxe, amarat de saviesa i d'il·lusió, d'il·lusió per investigar i compartir-ho amb tots nosaltres!

    Aneu postejant les properes trobades i, com heu fet aquí, acompanyant-les d'aquest fotografies que li donen més ànima al post :-)

    Salutacions des de Tarragona,

    Eduard

    ResponElimina
  9. Gràcies Eduard. Els teus comentaris ens animen a publicar una segona part de l'entrevista. Pel que fa a les imatges, ja hauràs pogut comprovar que comptem amb un fotògraf de primera categoria.
    Salut i gràcies de tot cor.

    ResponElimina
  10. Toni Pep: no sé si t'hauré de exigir que em paguis un teclat nou pel meu ordinador, ja que amb tants elogis cap a la meva feina el meu s'ha espatllat de tanta bava que li ha caigut damunt. Gràcies per les teves paraules, "malandro"...!

    ResponElimina
  11. Enhorabona per l'entrada!

    També m'ho he passat molt bé llegit i mirant fotos del vostre magnific reportatge.

    M'han sorprès algunes coses. El tema de fer foc a bord m'ha fet pensar en allò que em va contar el meu amic Gaspar "ratat" sobre el seu padrí, mariner com no podia ser d'altre manera, que li havia contat sa mare i ell em va contar a mi. Em va dir que aquell home el primer pic que va veure una bombona de butà va estar a punt de tallar-la per tal de fer-ne un suport pel fogó, que era el que havia de menester. Això ratifica la manera de fer foc a bord que conta mestre Pep.

    Una cosa que no em cap de creure es que navegassin sempre amb l'arbre mestre hissat, bàsicament per qüestions pràctiques. En cas de que el duguessin hissat devia ser bastant més petit que el que duu l'Alzina ara mateix i no crec que fos més alt que l'eslora de l'embarcació. Estrelleres si en duien cap en devien dur una, això s'adiu més amb la simplificació de la maniobra que aquest home conta de les barques del seu temps.

    Lluny de polemitzar només em mou l'interès perquè en demanu coses i en publiqueu més informació.

    Joan

    ResponElimina
  12. Hola!

    Si voleu veure com es cuina a bord amb foc, mireu aquest vídeo gravat a bord d'una de les emarcacions de l'Escola de Navegació Tradicional de l'illa d'Arousa. Es titula Caideirada na xeiteira.

    A reveure!

    ResponElimina
  13. Benvolgut Joan Darder, consultarem tot allò que ens proposes a mestre Pep i de mica en mica anirem filant. Aquesta vegada m'ajudarà en David Oliver, que sabrà escollir les preguntes més concises.
    En qualsevol cas, els testimonis que fins ara hem recollit no són contradictoris, senzillament els hem de contextualitzar en diferents etapes des d'una perspectiva gradualista, és a dir, que malgrat la incorporació de noves tecnologies tendeix per naturalesa a la dissolució d'antics registres etnològics, aquesta no sol produir-se de forma brusca, restant sempre alguns reticències dels antics costums o usatges.
    Sigui el que sigui, hem encetat una línia d'investigació i cal aprofitar-la al màxim. Mentrestant, us vaig arribar la meva enhorabona per la vostra web i pel blog que hem penjat a la xarxa.

    ResponElimina
  14. Joan Sol, el vídeo que ens has remès és genial. Els nostres amics gallecs no es compliquen gaire i sempre he sentit a dir que la senzillesa és una gran virtut.
    Amb tot, hem de pensar que en aquell temps el menjar escassejava, ho dic perquè en una societat opulenta com la nostra haguéssim afegit més condiments a l'olla, ... i sobretot més tallades, però el mèrit culinari consisteix en això, en extreure el màxim profit d'una alimentació de subsistència.
    Ho saben prou bé tots aquells que visqueren aquella època, i per això mateix amb mitja dotzena de sardines el meu pare et farà uns fideus de peix que tomaran d'esquena.

    Salut i gràcies.

    ResponElimina
  15. Primer de tot, enhorabona per la feina feta. Aquest home és una enciclopèdia i gràcies a voltros la podem llegir. Ja posats a demanar, en tornar a veure-lo, podríeu parlar-li dels pescadors valldemossins, la relació que tenien amb Cala Rajada i també amb Menorca. A Valldemossa i a s'Estaca hi havia els Torres, els Nadals, entre d'altres que es passaven tot l'estiu a Menorca i a la costa de Cala Rajada pescant. Només tornaven un cop, per la festa de la Beata, a finals de juliol. Seria interessant també parlar de les dimensions del pal, l'antena etc. Pel que m'han contat a Valldemossa eren de dimensions molts menors a les que duim ara i amb eixàrcies molt senzilles. Bé, jo només coman feines i no pag. Áixí és que gràcies per tot i enhorabona!!
    Tomeu, de la llegendària Pandora

    ResponElimina
  16. Tomeu Homar, la proposta que formules resulta molt interessant. He escoltat alguns relats que confirmen aquesta connexió històrica entre Cala Rajada i Valldemossa, mentre que a Menorca comptarem amb la col·laboració d'alguns informadors que tal volta ens aportaran una mica de llum.

    ResponElimina

Lloc on fer els teus comentaris