Sovint em demanen el perquè al meu pare se'l coneix pel malnom de Boliquet. Atribuir sobrenoms és un costum ancestral que resulta d'allò més pràctic perquè ens ajuda a distingir als seus destinataris, que algunes vegades comparteixen el mateix nom i ocasionalment els llinatges, que per això s'inventaren, ... per a distingir-nos. Però així i tot no basta.
El mètode és sens dubte infalible.
- "Què has vist al Joan?".
- "Quin Joan?".
- "En Joan es Moix".
- "Guaita, ... ja sé qui em dius".
Mentrestant, anem a veure el que significa la paraula boliquet, diminutiu de bolic. D'entrada existeix una clara correspondència amb el mot castellà hatillo, diminutiu de hato.
"Bolic. m. 1. Conjunt de coses posat dins una peça de roba embolicada en forma més o menys rodonenca. # 3. Conjunt de moltes coses desordenadas."
(Font consultada: Diccionari Alcover-Moll)
Prescindirem de la tercera accepció i centrarem la nostra atenció en la primera. A ca nostra conservo gelosament guardats alguns d'aquests mocadors. Eren de la meva padrineta i al manco a Mallorca presentaven la mateixa estètica i els mateixos colors. Una mena de tapís de formes geomètriques que segons el meu parer guarda una certa similitud, per reminiscent que aquesta sigui, amb els mocadors que porten els palestins i d'altres pobles àrabs, tot i que en sóc conscient que llur finalitat és ben diferent. Ells els empren per a protegir-se de la calor i com a símbol identitari.
Actualment en desús, un temps s'empraven per a transportar tota mena d'objectes degudament protegits: roba, queviures, llibres, eines, ... el berenar. Un cop fermats els quatre caires, algunes vegades la gent es servia d'un garrot per a dur-lo amb major comoditat, recolzant-lo per sobre de les espatlles.
Alguns personatges famosos del món del còmic solien portar sempre el seu inseparable boliquet, com és ara el cas d'en Carpanta o de n'Angelito, a qui també es coneixia amb el nom de Gu-gú. A més de resultar d'allò més il·lustrativa, que aquesta imatge serveixi d'homenatge al seu autor, el genial Manuel Vázquez Gallego, ... i a Josep Escobar per la part que li correspon al Carpanta, de qui no he pogut localitzar cap dibuix associat.
Posats en antecedents, tot seguit desenterrarem les arrels d'aquest singular malnom i per tal de respectar els cànons etimològics més bàsics ens haurem de situar a les darreries dels anys quaranta. El meu pare era un adolescent i aquell matí ajudava a mestre Nicolau, el Patró Rata, un dels pescadors amb els que solia embarcar-se per tal d'aprendre l'ofici, a treure el seu llagut, el Salva. Ho feien a una plageta situada entre Can Pere Antoni i el Portitxol (Molinar de Llevant), aplicant el mateix mètode de sempre. Clavaven una estaca a la sorra des d'on fixaven dos bossells dobles amb un ganxo a l'altre extrem, que insertaven al gongo de la barca. Aquesta no portava escúes i conservaven l'equilibri subjectant amb fermesa la barra que prèviament havien fermat de través per sobre de la regala. Després disposaven una filera de troncs o de parats untats amb sèu i la força articulada d'un parell de braços forçarruts feien la resta.
Aquest aparell tan simple desmultiplicava la resistència i el meu pare conservava el cap ben tesat, però tot just en aquell precís instant passà per aquell redol na Maria, filla de mestre Andreu de Ca Sa Ferrera, una al·lota d'allò més garrida que anava a costura amb un bolic agafat de la mà. Aleshores el meu mestre desatengué totalment la maniobra i digué espontàniament, víctima d'una pujada de testosterona, - "Marieta, què vols que t'ajudi a dur es boliquet?".
Mentrestant, la resta dels mariners s'esforçaven de valent per tal d'evitar que la barca tornés arrere i visiblement enfadat, el Patró Rata exclamà:
"Boliquet m'has dit?
Ja t'ho diuen a tu es Boliquet !!
Te'n donaré per pa i per sal de Boliquet".
I així fou. Mestre Nicolau aconseguí que el seu vaticini es complís i de llavors ençà a la meva família ens enorgullim d'identificar-nos amb aquest simpàtic malnom.
Per cert, la locució "per pa i per sal", molt comuna a Menorca i Mallorca, significa en gran abundància o amb molta freqüència (pàg. 94 del tom vuitè i pàg. 678 del tom novè del mateix diccionari abans esmentat).
________________________
Trobareu una versió resumida d'aquesta anècdota a l'obra de Joan Palmer Grua, "Cent anys de mestres d'aixa a Mallorca" (Editorial El Tall, Palma, 1994, tom I, pàg.39).
_____________________________________
Antoni Josep Munar Reus
