A BORD DE L'ALZINA

L'Alzina al programa "Tiramisú" d'IB3 Televisió

2011-10-27T09:18:00.004+02:00

Dilluns dia 31 d'octubre a les 21,30 h, emisió del programa "Tiramisú" a IB3 Televisió. "El Mar" és el tema que es tractarà, on hi participen entre d'altres, Miquel Huguet, mestre d'aixa de Ciutadella i l'"Alzina".

L'Alzina protagonista del programa d'IB3-TV, "Tiramisú"

2011-09-27T20:40:00.006+02:00

El dimecres passat, dia 21 de setembre, amb unes condicions de mar i temperatura ideals, un equip de gravació de la productora de televisió "Singular" compost per una productora, un presentador, un tècnic de sò i un càmara, feren un enregistrament a bord de l'"Alzina" d'un capítol del programa "Tiramisú" de la nostra televisió autonòmica, IB3.
A l'esmentat programa, molt semblant al "Caçador de paraules" de TV3, es repasa el lèxic emprat en diversos àmbits de la nostra geografia illenca. El tema del capítol gravat tractava de la mar.
Fotografies de l'enregistrament.

L'"Alzina", juntament amb la "Balear", col·labora amb el GOB

2011-08-27T13:14:00.002+02:00

La "Balear" rumb a l'illa de Cabrera

A les nou del dematí ens trobarem tots al Club Nàutic s'Estanyol per embarcar tots els queviures i material necessari per l'estada del grup a l'illa durant una setmana. Quan les dues barques estigueren llestes sortiren cap a Cabrera. Amb bona mar férem la travessia en una hora i escacs. Al arribar al Port de Cabrera ens esperaven personal del Parc Natural per tal de traslladar el material embarcat al barracó que emprarien durant la seva estada a l'illa.

A continuació ens tornàrem a embarcar per anar a fer un capfico i a dinar a l'Olla. Abans de tornar cap el ports base de les dues barques (16,00 h) ens despedirem al Port tot desitjan-los una bona i profitosa estada a l'illa.

La gent de l'Alzina agraeix al GOB l'oportunitat de poder col·laborar amb ells en la preservació dels nostres espais naturals, per la qual cosa esteim oberts a noves experiències con aquesta.
Fotografies de l'anada a i l'estada a Cabrera. GOB1 - GOB2

L'Alzina i el Club Nàutic s'Arenal amb el Projecte Jove.

2011-05-31T09:08:00.033+02:00

Tal i com havíem programat amb els psicòlegs i educadors socials del Projecte Jove, el 18 i el 25 de maig sortírem a navegar a bord de l'Alzina amb un total de dotze alumnes, dividits en dos grups.
Punt de trobada: instal·lacions de l'Escola de Vela del mateix club nàutic.

Hora: 09:30 h

Bon temps. Baixa nuvolositat, temperatures altes, dies assolellats i bon vent.

Acompanyats per n'Úrsula i en Marcos, dos dels terapeutes que dirigeixen el projecte, enfocàrem les jornades des d'una perspectiva pedagògica, aprofitant els primers cinquanta minuts per a explicar als joves assistents les particularitats de la barca i del seu aparell, però també des d'un caire lúdic, car després de navegar durant gairebé dues hores encara disposàrem de temps per a nedar plàcidament just al davant del Cap Orenol, amb el vaixell a la ronsa.

Cal destacar la bona voluntat i excel·lent predisposició dels novells tripulants, que s'involucraren de
valent en l'execució de les maniobres i fins i tot en el govern de la pròpia embarcació, com en Fran o el mateix Marcos. El que més em complau és el fet que alguns d'ells manifestessin la seva intenció de repetir l'experiència.

Ja saben que estan convidats a embarcar-se amb l'Alzina quan vulguin। De fet, n'Albert ho ha fet en nombroses ocasions, és un mariner expert i és un dels membres de la nostra tripulació.

Pel que fa al capítol d'agraïments, menció especial del nostre patró Gabriel Rosselló Torres, sempre disposat a participar de forma altruïsta, i de la sensibilitat manifestada per la junta directiva del club nàutic, que a més de promocionar la vela lleugera i de col·laborar activament en la preservació del nostre patrimoni marítim, també dóna suport a activitats de caire social dirigides a diversos col·lectius que sovint descobreixen per primera vegada el món de la vela i l'agradable experiència de navegar-hi.

_________________ Antoni Josep Munar Reus

III Trofeu Illes Balears

2011-05-28T11:32:00.000+02:00

Aquest cap de setmana estirem navegant per aigües de sa Ràpita tot participant en el III Trofeu Illes Balears. Esperem que faci bon temps i poguem tornar compartir la navegació amb tots els aficionats a la vela llatina

V Trobada d'embarcacions tradicional de vela llatina. Moll d'Alcúdia

2011-04-21T18:48:00.009+02:00

Anant de cenyida amb la tripulació gaudint de la navegació

El segon cap de setmana del mes d'abril (9 i 10) participarem amb l'Alzina a la tradicional trobada del moll d'Alcúdia. Cada edició en la que hem participat (enguany és la tercera) hem pogut gaudir tant de la navegació a la badia d'Alcúdia com de la companyia d'aficionats de la resta de la nostra illa i de la de Menorca.

Navegat en popa a l'orsa llarga.

El dissabte i el diumege tinguerem un temps ideal per a poder navegar tranquil·lament i executar les diferents maniobres d'abord sense cap ensurt. Afortunadament els dos dies la barca va anar plena amb l'assistència de tripulants habituals i de gent que navegaba amb nosaltres per primera vegada, la qual cosa suposa uns dels nostres principals objectius, la difusió d'una part del nostre patrimoni marítim.

Navegant a l'orsa llarga.

Volem agaïr a l'Associació d'Amics de n'Agustina, organitzadors de la trobada, les atencions i facilitats que han tengut amb nosaltres. Per descomptat que l'any que ve tornarem i animem a la gent a participar-hi.
Fotografies realitzades per en Josep Reynés.

L'"Alzina" i el "Riete" del nostre company menorquí Diego Huget navegant de cenyida.

Sortida Torfeu Sant Sebastià

2011-02-09T01:07:00.003+01:00

El diumenge passat, dia 30 de gener, participaren al Trofeu Sant Sebastià a Cala Gamba. Enguany, a més de les divisions de "Regata" i de "Llaüts clàssics", s'inclogué la divisió "Oberta". És una bona manera de potenciar la participació d'embarcacions que no estan preparades per a les regates.
El trofeu es corria durant el cap de setmana. En Jaume Amengual patronejà la barca el dissabte la qual es va suspendre per l'excés de vent.
El diumenge partirem de s'Arenal en Berto, en Jaume, en Jordi, en Tomeu i en Biel de s'Arenal a bord de l'Alzina. El dia prometia, sense vent i amb un bon sol possarem el motor i ens dirigírem cap a Cala Gamba. Pel camí hissarem la vela mestra. Arribarem amb el temps suficient per hissar la pollacra per prendre la sortida. Primer sortiren les embarcacions de les divisions de regta i de llaüts clàssics. El recorregut per a la nostra divisió consistia en virar una boia situada entre la Seu i el Portitxol, i tornar al punt de sortida. Així que amb un ventet suau de sud-oest amb la mar pràcticament plana, col·locarem les veles per anar a virar la boia del primer tram.
Com que es notava que hi havia talent entre la tripulació -eren les dotze passades- ens disposarem a acabar amb el patiment dels estòmacs traient damunt coberta els queviures aportats pels tripulants. Tot això regat amb un bon vinet aportat per en Jordi.

Ja esteiem en regata. Es nota la concentració i la tensió de la tripulació

Tot plegat, una bona navegació, bona teca i millor companya. No es pot demanar més.
El "Marbell" i el "Pepín" eren les altres embarcacionsque participaren en la nostra divisió. Feia temps que no les veiem navegant. Esperem tornar a coincidir amb ells en una altra regata.

Malnoms.

2010-10-11T15:22:00.003+02:00

Sovint em demanen el perquè al meu pare se'l coneix pel malnom de Boliquet. Atribuir sobrenoms és un costum ancestral que resulta d'allò més pràctic perquè ens ajuda a distingir als seus destinataris, que algunes vegades comparteixen el mateix nom i ocasionalment els llinatges, que per això s'inventaren, ... per a distingir-nos. Però així i tot no basta.

El mètode és sens dubte infalible.

- "Què has vist al Joan?".

- "Quin Joan?".

- "En Joan es Moix".

- "Guaita, ... ja sé qui em dius".

Mentrestant, anem a veure el que significa la paraula boliquet, diminutiu de bolic. D'entrada existeix una clara correspondència amb el mot castellà hatillo, diminutiu de hato.

"Bolic. m. 1. Conjunt de coses posat dins una peça de roba embolicada en forma més o menys rodonenca. # 3. Conjunt de moltes coses desordenadas."

(Font consultada: Diccionari Alcover-Moll)

Prescindirem de la tercera accepció i centrarem la nostra atenció en la primera. A ca nostra conservo gelosament guardats alguns d'aquests mocadors. Eren de la meva padrineta i al manco a Mallorca presentaven la mateixa estètica i els mateixos colors. Una mena de tapís de formes geomètriques que segons el meu parer guarda una certa similitud, per reminiscent que aquesta sigui, amb els mocadors que porten els palestins i d'altres pobles àrabs, tot i que en sóc conscient que llur finalitat és ben diferent. Ells els empren per a protegir-se de la calor i com a símbol identitari.

A la fotografia superior hom pot observar dos exemplars d'aquests pràctics mocadors, un de més gran en primer plànol, un de més petit a l'esquerre, i al fons de la imatge un mocador palestí (kuffiya) per tal que els pogueu comparar vosaltres mateixos. Mentrestant, a la imatge inferior es mostra la forma de fermar el bolic. S'uneixen cadascun dels dos caires oposats amb un nus pla.

Actualment en desús, un temps s'empraven per a transportar tota mena d'objectes degudament protegits: roba, queviures, llibres, eines, ... el berenar. Un cop fermats els quatre caires, algunes vegades la gent es servia d'un garrot per a dur-lo amb major comoditat, recolzant-lo per sobre de les espatlles.

Alguns personatges famosos del món del còmic solien portar sempre el seu inseparable boliquet, com és ara el cas d'en Carpanta o de n'Angelito, a qui també es coneixia amb el nom de Gu-gú. A més de resultar d'allò més il·lustrativa, que aquesta imatge serveixi d'homenatge al seu autor, el genial Manuel Vázquez Gallego, ... i a Josep Escobar per la part que li correspon al Carpanta, de qui no he pogut localitzar cap dibuix associat.

Posats en antecedents, tot seguit desenterrarem les arrels d'aquest singular malnom i per tal de respectar els cànons etimològics més bàsics ens haurem de situar a les darreries dels anys quaranta. El meu pare era un adolescent i aquell matí ajudava a mestre Nicolau, el Patró Rata, un dels pescadors amb els que solia embarcar-se per tal d'aprendre l'ofici, a treure el seu llagut, el Salva. Ho feien a una plageta situada entre Can Pere Antoni i el Portitxol (Molinar de Llevant), aplicant el mateix mètode de sempre. Clavaven una estaca a la sorra des d'on fixaven dos bossells dobles amb un ganxo a l'altre extrem, que insertaven al gongo de la barca. Aquesta no portava escúes i conservaven l'equilibri subjectant amb fermesa la barra que prèviament havien fermat de través per sobre de la regala. Després disposaven una filera de troncs o de parats untats amb sèu i la força articulada d'un parell de braços forçarruts feien la resta.

Aquest aparell tan simple desmultiplicava la resistència i el meu pare conservava el cap ben tesat, però tot just en aquell precís instant passà per aquell redol na Maria, filla de mestre Andreu de Ca Sa Ferrera, una al·lota d'allò més garrida que anava a costura amb un bolic agafat de la mà. Aleshores el meu mestre desatengué totalment la maniobra i digué espontàniament, víctima d'una pujada de testosterona, - "Marieta, què vols que t'ajudi a dur es boliquet?".

Mentrestant, la resta dels mariners s'esforçaven de valent per tal d'evitar que la barca tornés arrere i visiblement enfadat, el Patró Rata exclamà:

"Boliquet m'has dit?

Ja t'ho diuen a tu es Boliquet !!

Te'n donaré per pa i per sal de Boliquet".

I així fou. Mestre Nicolau aconseguí que el seu vaticini es complís i de llavors ençà a la meva família ens enorgullim d'identificar-nos amb aquest simpàtic malnom.

Per cert, la locució "per pa i per sal", molt comuna a Menorca i Mallorca, significa en gran abundància o amb molta freqüència (pàg. 94 del tom vuitè i pàg. 678 del tom novè del mateix diccionari abans esmentat).

________________________

Trobareu una versió resumida d'aquesta anècdota a l'obra de Joan Palmer Grua, "Cent anys de mestres d'aixa a Mallorca" (Editorial El Tall, Palma, 1994, tom I, pàg.39).

_____________________________________

Antoni Josep Munar Reus

Navegació tranquil·la en dissabte dematí

2010-10-04T12:38:00.019+02:00

El dissabte passat, tot aprofitant la bona previsió del temps, en Tem Tomàs, n'Urko Berioategortua, en Jaume Rosselló i en Biel Rosselló, quatre tripulants habituals de l'Alzina, tal com ho havíem previst, ens trobàrem al Club Nàutic s'Arenal a les nou menys quart del dematí per sortir amb la barca amb la intenció de fer una navegació tranquil·la, tot aprofitant les condicions de mar i vent que ofereix la badia de Palma a primeres hores del matí per tal d'experimentar les sensacions relatades per en David Oliver en una de les darreres entrades titulada "Terrals" del seu blog "Llaüts i altres barques populars".

Tot just sortírem del port hissàrem la vela mestra i tot aprofitant el lleuger vent de terra ens dirigírem en popa, a l'orsa llarga, al Cap d'Enterrocat.

La navegació era lenta, gairebé ens movíem, féiem mig nuet o menys, amb la mar plana. No hi havia cap balisa que virar, ni ens havíem proposat arribar a una hora determinada, només ens interessava gaudir de la navegació.

Quan arribàrem al Cap Enterrocat giràrem coa, hissàrem la pollacra i tornàrem pel mateix camí, encara que ara hi havia una "micoioneva" més de vent i féiem un poc més de via, uns dos nuets. Per despentinar-se, ... els que tenen pels a la closca és clar.

La conversa entre nosaltres era informal i distesa, vaja, que arreglàrem el món.

A les dotze i mitja entràrem a port amb tots els ormejos arranjats i després cap a la barra del Club a fer una cerveseta per baixar l'estrés després d'una "intensa" navegació.

Conclusions:

-Això s'ha de repetir.

-La intendència s'ha de millorar.

-Hauríem de sortir més prest de port.

-La propera sortida l'hauríem de fer coincidir amb els companys de Cala Gamba i voltants, com en David Oliver, en Xavier Mulet, etc.

Nota: Les fotos les va fer en Jaume amb l'artefacte (telèfon, càmera fotogràfica, etc.) de n'Urko.

Si esteu al facebook vos recomanem el grup "Navegació tranquil·la" que ha engegat en Joan Sol.

En Toni "Topa" a bord de l'Alzina.

2010-09-07T13:48:00.005+02:00

El cap de setmana passat l'Alzina participà a la XIVena Diada de Vela Llatina de Mallorca organitzada pel Club Nàutic Cala Gamba amb el patrocini del Consell de Mallorca.
El dissabte dematí, en Biel i en Jaume dugueren la barca des de s'Arenal (port base) fins a Cala Gamba, tot gaudint d'una navegació a motor tranquil·la. En arribar, la resta de tripulació esperava per embarcar-se.
Fou un dia especial pels que sortim assiduament amb l'Alzina. En Toni "Topa", mariner del Port de Sóller i acompanyat pel seu fill Tomeu, navegaria amb nosaltres, en principi el dissabte. La resta de la tripulació es completà amb n`Hortènsia i en Joaquim.
En Toni, al timó durant tota la navegació, ens ajudà de valent amb totes les maniobres. Tenguérem la sort i el privilegi d'escoltar els seus consells i les seves anècdotes viscudes amb tants anys d'anar per la mar.
Veure com en Toni es trobava al seu element i com gaudia del contacte amb la mar fou per a la resta de la tripulació una experiència molt enriquidora.

No fa falta dir que quan li proposàrem si podia venir a navegar el dia següent, en Toni no ho dubtà un sol instant. La seva resposta afirmativa fou ràpida i contundent. Així, després d'una bona navegació sense cap entrebanc (no ens ferem mal cap de nosaltres), quedàrem per l'endemà.
A l'hora convinguda, en Toni i el seu fill hi comparegueren amb la mateixa il·lusió del dia anterior. La tripulació la formarien -a més d'ells dos- en Jaume, en Jordi i en Biel. El temps es presentava millor que el dia anterior, i això que el dissabte havia estat molt bo, amb un embat fluixet (vent del sud-est) amb la mar arrissada la qual cosa presagiava una navegació calmada i reposada, per gaudir de l'entorn i de la companyia del nostre convidat tan especial.
En Toni no ens va decebre. Sortírem a la mar per fer el recorregut establert. La barca caminava molt bé amb el govern d'en Toni i ben aviat prenguérem una certa distància a les embarcacions de la nostra divisió (oberta), però el més important fou que ens ho tornarem a passar d'allò més bé.
En arribar a port ens esperava una paella que l'organització de l'esdeveniment oferí a tots els participants a la Diada. Férem rotllada amb en Tomeu Rosselló i en Jaume Amengual, els quals s'encarregaren de donar-li corda al Toni tot repassant un caramull d'anècdotes i coneixaments de pesca.
En Biel i en Tomeu Rosselló s'acomiadaren a correcuita d'en Toni, atès que hagueren de deixar lliure el lloc d'amarrament que ocupà la barca durant la Diada, però ens quedàrem amb ganes de tornar a repetir l'experiència viscuda.
Per tot això, des de l'Alzina, només podem dir: "Gràcies i torna quan vulguis Toni, la barca està a la teva disposició".

II Trobada de llaüts clàssics. S'Estelella (Llucmajor)

2010-07-22T11:41:00.005+02:00

Ja tenim la barca preparada per anar a la trobada. Esperem tenir bon temps i passar unes jornades de navegació, si més no, igual de divertides que l'edició de l'any passat.
Si voleu navegar amb l'Alzina, atraqueu-vos als pantalans del Club Nàutic s'Estanyol. Segur que trobarem un lloc perquè hi pugueu venir a navegar.

Processó marinera de Sant Pere

2010-06-28T11:40:00.003+02:00

Dissabte passat, l'Alzina participà a la processó marinera que la confraria de pescadors del moll de Palma organitza cada any per honorar al seu patró.
La tripulació per aquest esdeveniment estava composta per n'Hortènsia, en Joaquim, n'Omaira, en Tomeu, en Jaume i en Biel.
L'Alzina continua amb el seu interès per participar a tots els esdeveniments relacionats amb la mar. La propera cita és la "II Trobada de llaüts clàssics de s'Estelella" (Llucmajor), els dies 24 i 25 de juliol.
Esperam continuar gaudint de la navegació i compartir-ho amb altres amants de la mar que es desplacin a s'Estelella, un lloc meravellós de la costa mallorquina.
Les fotografies de la processó estan fetes per Jaume Rosselló Cuní.

Puntualitzacions.

2010-06-08T10:06:00.000+02:00

Em vaig precipitar una mica quan donava per fet que els diccionaris no recollien el significat de la paraula ambó, al manco amb l'accepció que perseguíem. En certa mesura aquesta asseveració és correcta, perquè no existeix cap enunciat que defineixi de forma concisa el badall que presenten les taules del folre a la part externa, però a l'hora de documentar aquest mot vaig obviar la següent variant lexicogràfica:

"1. Embó. m. nàut. # 3. Peça del buc del llagut que va entre la sotabocal i la sobreparalla, i és on correspon el centre de les bandes del buc.

Etimologia: Incerta. És acceptable la que dóna Coromines: de embornals se formaria per regressió emborns, després embons per simplificació del grup rns, i finalment embó com a singular analògic damunt el plural embons."

El Diccionari Alcover-Moll al·ludeix novament a les taules d'embó amb el mateix significat que ja exposàrem a l'anterior post, però el fet que la Gran Enciclopèdia Catalana també l'inclogui em permet deduir que és aquesta la grafia més correcta.

Calafats. Tercera part.

2010-05-24T14:50:00.008+02:00

A diferència del mestre d'aixa, que requereix d'una mínima infrastructura, d'una maquinària més aviat costosa i d'una gran i diversa quantitat d'eines manuals o automàtiques, el calafat només precisa d'una maça i d'un conjunt de ferros que també reben el nom de parelles, la morfologia dels quals s'adapta a unes funcions específiques que analitzarem detingudament dins el context del present post.
Hom pot establir la mateixa comparativa en relació a la matèria primera, car generalment el calafat només s'ha de proveir d'estopa lleugerament impregnada de quitrà per tal d'augmentar la seva impermeabilitat. Una mínima inversió logística que contrasta amb el màxim rendiment que s'obté a curt termini.
Aquestes circumstàncies i la senzillesa del seu aixovar no resten importància a la tasca que desenvolupa. L'èxit del mestre d'aixa depèn en bona part de la destresa del calafat. Són dos oficis que es complementen i que per aquest motiu resulten indissociables. Per això mateix alguns artesans dominen ambdues disciplines.
També cal destacar el riquíssim lèxic emprat pels representants d'aquests col·lectius d'artesans. És per això que abans d'entrar en detall convendrà repassar algunes paraules sense la comprensió de les quals difícilment podran seguir els lectors el fil argumental.

"Calafatar. Ficar estopa i pega dins les juntures de les barques perquè no hi entri l'aigua.", - aquesta és la definició genèrica que recull el Diccionari Català, Valencià i Balear, de mossèn Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, que també inclou referències etimològiques força interessants.

"Segons Meyer Lübke, (l'arrel del mot prové) del grec tardà kalaphatein, però a l'àrab espanyol hi havia la forma kalfata amb el mateix significat i sembla probable que aquest mot sigui el vertader origen de calafatar i del substantiu calafat. Sobre la possible procedència del mot aràbic, vegeu Corominas DECast, I, 583".

I això és precisament el que he fet, consultar el Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana de Joan Corominas (l'entrada és gairebé idèntica a la que enregistra el Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana del mateix autor i només varia l'ordre en que s'exposen alguns conceptes). Transcripció efectuada eliminant les nombroses referències literàries i determinats aspectes fonètics o semàntics:

"Calafatar. Paraula comuna amb els principals idiomes mediterranis medievals - occità, italià, castellà, àrab, grec -, oriünda sens dubte d'un dels dos darrers, probablement de l'àrab qalfat, que a la vegada és d'origen incert, potser procedent del llatí vulgar calefare (calefacere) 'escalfar', per tal com l'operació de fondre i desfer el quitrà per l'acció del foc és una de les més importants que fa el calafat.
Hom sol derivar aquest mot dels substantiu qilf o qilfa, 'escorça', cosa que seria possible si només existís qallaf, però la t de les altres formes no podria explicar-se d'acord amb el sistema de derivació aràbic; (...) a més, la vacil·lació entre la forma qallaf i la derivada qalfat indica l'origen estranger de l'àrab. Tanmateix no és possible partir del grec kalafatein i la seva família perquè no tenen etimologia. En definitiva, és possible que el centre d'expansió es trobi a l'Àfrica del Nord, però que el mot procedeixi en última instància del llatí vulgar calefare (calefacere).
(...) Hi ha en hispanoàrab diversos casos de verbs derivats d'un participi passiu llatí, procediment normal en basc com se sap.
(...) Des de les llengües mediterrànies el mot es va estendre a tots els idiomes marítims. És possible que el castellà calafatar (testimoniat el 1540) i calafatear (des de mitjan segle XIII i cap al 1300) no siguin arabismes directes, sinó presos a través del català, cosa que explicaria bé les formes calafetar (1525-47, Sánchez de Badajoz) i calafetear (c.1380, López de Ayala, i encara Lope de Vega) com a conseqüència de la pronunciació del català oriental. En tot cas el portuguès calafetar ha de procedir del català per conducte del castellà, i el francès calfeuter ve de l'occità o de l'italià; d'aquí després l'alemany kalfatern i altres formes germàniques.
La moderna catalana calafatejar és derivada del substantiu calafat (igual com el castellà calafatear deriva de calafate), mentre que l'antic calafatar deriva del verb àrab." (Tom II, pp. 404-405).

En qualsevol cas i ja que estem parlant d'aspectes lingüístics, caldrà puntualitzar que les juntures a les quals es refereix la definició amb la que hem encetat aquest apartat lexicogràfic tenen noms propis:

"Coment. m. nàut. Junta o interstici entre dues planxes de ferro juxtaposades; castellà: costura. Hi ha el coment de cap, que és entre dues planxes unides per llurs voreres més curtes, i el coment llarg, que és el que formen dues planxes unides per llurs voreres longitudinals."

Em desconcerta una mica aquesta definició, - a diferència de la que s'inclou a la Gran Enciclopèdia Catalana, que és més concisa -, però els conceptes al·ludits són també aplicables a una barca de fusta. En aquest cas haurem de considerar que les juntes entre els extrems de les taules del folre reben el nom de caps de taula, mentre que el nom de coment es reserva per a les juntes longitudinals, com les que figuren a la imatge anterior i que es corresponen amb la coberta del llagut Grumete.

"Gresa. f. 1. Ranura rectangular feta longitudinalment o a la fusta o al ferro per a encaixar-hi les vores de diferents peces, com una porta, una finestra, una post corredissa, etc.; castellà: alefriz. # 2. Escotadura llarga que corre pels costats i al llarg de la quilla, continuant per les rodes de proa i popa fins a la cinta."

Si observeu l'espai buit on s'hi allotja la taula paralla, apreciareu la gresa que transcorre al llarg del cantell superior de la sobrequilla, seguint després el mateix perfil del contracodast. Dins el context del primer capítol d'aquesta trilogia ja us vaig comentar que les greses es protegeixen amb dues filades d'estopa, a diferència dels coments que només en porten una.

Ambó. Els diccionaris consultats no recullen aquest mot, al manco amb la significació que perseguim, però l'Alcover-Moll es refereix indirectament a les taules d'ambó en dues ocasions (Tom 10è, pàg. 173-174).
Del que estem parlant és dels cantells longitudinals de les taules de la coberta o de la resta del folre, als quals es practica un petit rebaix en oblic mitjançant l'ús d'un ribot o d'un jac (garlopa). Una junta ben escairada impossibilitaria l'entrada de l'estopa i és per això que els esmentats cantells es besen a la part interior, mentre que presenten un petit badall a l'exterior. Curiosament, les taules d'ambó es disposen per sota de la taula bocal tot coincidint amb la zona més còncava del bastiment, circumstància que contribueix a augmentar l'esmentat badall (puntualització prescindible: els artesans identifiquem cada taula del folre amb un nom propi, i les d'ambó es situen entre la sotabocal i la sobreparalla).

També cal destacar l'entrada recollida al Diccionari de l'Art i dels Oficis de la Construcció, de Miquel Fullana (Editorial Moll, Palma 1974): "Junta mig buida. La que es deixa mig buida i en biaix (...), a l'objecte d'assegurar una bona agafada del material de revestiment" (Tom II, Pàg. 213). En aquest cas es fa referència a la construcció d'una paret, però es tracta del mateix supòsit.

"Ferro. m.11. Nom genèric de diferents eines usades en diferents oficis. e) En l'ofici de calafat: Ferro de canal: barreta de ferro semblant a una escarpra, amb un poc de canal a la paleta, que serveix per a ficar l'estopa dins el coment. Ferro de rebatre o de rebotir: espècie d'escarpra amb que acaba de ficar-se i entatxonar-se l'estopa dins les escletxes de les taules d'una embarcació. Ferro de reprendre: escarpreta amb fulla ampla i no gaire afinada, que serveix per a allisar i acabar el calafateig d'una embarcació. Ferro d'obrir: escarpra petita amb que s'obre el coment. Ferro estret: barreta de ferro plana, de poc gruix, aprimada de baix, però sense tall i acabada amb els costats un poc oblics de fora a dins, que serveix per a treure la pasta dels racons."

Aquesta entrada ens aporta molta informació i caldrà desglossar-la i complementar-la. Per paga existeixen nombroses variants dialectals i lexicogràfiques a les que podríem dedicar un capítol sencer, però així i tot analitzarem cada eina per separat. Ho farem a través d'imatges que anirem comentant per tal de definir les particularitats morfològiques i funcionals de cadascuna.

Com és obvi, el seu tamany és proporcional al del vaixell que es pretén intervenir. "Segons s'al·lot sa jugueta", - sol dir el meu mestre quan li formulen aquesta qüestió. És per això que ens limitarem a descriure les eines emprades per a calafatar embarcacions d'eslores no superiors als nou metres (càlcul aproximat, pam envant pam enrere). Són les mateixes que em regalà mestre Miquel Lliteres Ramis.

La morfologia de les paletes de cadascun dels ferros marca la diferència, mentre que les respectives cabotes presenten un diàmetre similar (entre 2,4 i 2,6 cm); el mateix esdevé amb les tiges (entre 10 i 12 mm), tot i que la seva llargària sol variar.

Altres denominadors comuns:

- Procés de confecció: artesà, motiu pel qual les mesures aportades no tenen el perquè avenir-se amb les d'altres instruments semblants, elaborats per altres artesans.

- Material: acer.

El ferro de canal serveix per a introduir l'estopa entre els coments o greses. Amb la mateixa mà amb la que sosté l'eina, el calafat recull l'estopa formant un ris proporcional al tamany de la junta i el subjecta a la cara anterior de la pala abans de percutir amb la maça. Així els rissos s'estrenyen els uns amb els altres formant una mena de sargit.

El tall de la paleta és molt fi, fins al punt d'escantellar la fusta si no s'orienta amb l'angle adequat, i per tal que no s'enredi entre els propis filaments de l'estopa presenta els cantells arrodonits. És per aixó que no s'esmola ni s'afila.

Amplària: 2,5 cm

Gruix del tall: 0,3 mm

Llargària de la tija (des de la cabota fins al començament de la pala): 5 cm

Llargària total (excloent sempre la cabota): 10,8 cm

Faré un breu incís per tal de descriure les principals característiques de la maça que també em regalà el meu estimat mestre. El mànec és de faig, mentre que el cos de la maça és de pal ferro, una de les fustes més denses que existeixen. Està dividit en dues peces reblades, amb els extrems protegits amb anells de ferro per tal d'evitar que s'esquerdin.
_______________________________

Els ferros de rebatre (esquerre) i de reprendre (dreta) són molt semblants. Només es distingeixen pel gruix del tall. Ho podreu comprovar observant la imatge següent.

Els ferros de rebatre presenten una pala més ampla (3,4 cm) i lleugerament més gruixada (1,3 mm). Serveixen per a ficar l'estopa estreta endins del coment, deixant-la a la mateixa alçada i reservant un espai buit que es protegirà posteriorment mitjançant l'aplicació de massilla.

Llargària de la tija: 6,5 cm

Llargària total: 13,5 cm

El tall del ferro de reprendre (dreta) és més gruixat i presenta una superfície acanalada per tal de compondre l'estopa (dos solcs).

Els ferros de reprendre s'utilitzen per a allisar l'estopa i és per això que el tall de la pala és més gruixat i presenta solcs longitudinals.

Amplària: 3,2 cm

Gruix del tall: 2,4 mm (dos solcs)

Llargària de la tija: 7 cm

Llargària total: 12 cm
________________________________

Ferros d'obrir. Probablement els autors de la corresponent entrada del Diccionari Alcover-Moll es referien als ferros que utilitzem per a buidar la massilla i que ocasionalment també s'empren per a obrir els coments massa tancats. No sé si les meves suposicions són encertades, però a l'anterior fotografia podreu veure la peculiar forma que presenta la seva pala, amb el tall oblic. Es treballa amb un considerable grau d'inclinació i els cops de maça s'han d'alternar amb un lleuger moviment del canell que evita que l'eina quedi estreta. D'altra banda, el pronunciat desgast que presenten les cabotes a un dels extrems palesa el sentit en que es percuteix.

Per tal de reconèixer i identificar les seves pròpies eines, els artesans solen marcar-les. En el cas que ens ocupa, els ferros porten tres solcs practicats en oblic a cada costat de la tija.
Amplària de les pales: 3,5 cm

Gruix del tall: 0,4 mm

Llargària de les tiges: 8 cm / 9 cm

Llargària total: 14,5 cm / 17 cm
___________________________________

Ferros estrets. Serveixen per a calafatar els racons del bastiment de difícil accés o per a reforçar ocasionalment una clavilla, l'embotidura d'una tatxa o un crull.

Amplària de les pales: 4 mm / 7 mm

Gruix del tall: 1,2 / 1,5 mm (amb els cantells arrodonits)

Llargària de les tiges: 4 cm / 8 cm

Llargària total: 9 cm / 14 cm

Farem ara un altre incís per tal d'explicar una curiositat amb la qual tal volta vos haureu topat qualque vegada, sobretot si procediu a decapar la pintura que protegeix la fusta. Quan aquesta queda al descobert és probable que hàgiu detectat el mateix que es representa al següent dibuix:

Les enormes tensions a les quals es veu sotmesa una taula quan forcem el seu acoblament a les sinuoses formes de les quadernes, tant i més quan llur convexitat o concavitat és molt pronunciada, algunes vegades provoquen l'aparició de petits crulls.

Per naturalesa segueixen el mateix sentit de la veta i per tal d'aturar el seu avenç al llarg de la taula, que podria arribar a esqueixar-la de cap a cap, emprant un ferro de canal el calafat practica dos solcs oberts als seus extrems que trenquen la seva dinàmica, evitant així que es perllonguin (la forma resultant és semblant a la cua d'una fletxa).

________________________

Tal i com vos he explicat abans, aquestes peculiars eines també reben el nom de parelles i a la corresponent definició del mateix diccionari que fins ara ens ha servit de referent hi trobarem la que ens faltava per a completar la col·lecció.

"Parella. f. Eina de calafat consistent en una barreta de ferro amb un poc de cabota a un extrem i un eixamplament a manera de paleta a l'altre, sense tall, que serveix per a ficar l'estopa dins les juntes, cosa que constitueix la primera operació de calafatar. Parella torta: la que té la paleta corbada i serveix per a ficar l'estopa dins les juntes dels escalemots (Palma)."

La parella torta s'utilitza per a calafatar aquells coments que transcorren al costat d'elements disposats en vertical que dificulten l'ús d'un ferro convencional, ja bé sigui aquest de canal o de reprendre. El propi diàmetre de la tija o de la cabota els separa de la junta i ens impediria treballar en perpendicular.

La imatge anterior vos permetrà captar amb major claretat el que explicàvem abans. L'única forma de separar el ferro de l'escalemot, - allunyant la cabota, facilitant així la percussió de la maça i garantint alhora que la paleta introduirà l'estopa amb la inclinació adequada -, consisteix en embiaixar-la formant un angle aproximat d'uns quaranta graus.

Un exemple més a la següent fotografia que recull el calafatament de la junta entre la clau de coberta i la contraroda, el cantell de la qual serveix de guia a la pala per tal que aquesta treballi dreta.

Pel que fa a les parelles tortes, cal distingir les de canal, que s'empren per a estrènyer l'estopa, de les de reprendre, que serveixen per a ficar-la endins i compondre-la, la paleta de les quals és més gruixada i també presenta solcs longitudinals que deixen l'estopa ben llisa. Ho podreu apreciar a la següent fotografia.

Ara que ja hem après a diferenciar els ferros tot just ens manca per exposar un detall força important, sobretot pel que fa als mossos, que són els que normalment s'encarreguen de filar l'estopa. Per cert, ignoro si existeix aquest costum a d'altres contrades, però a Mallorca l'expressió "ves a filar estopa" és equiparable a la de "ves a fer punyetes" o "ves a porgar fum", ... per no esmentar altres sinònims més expeditius. No sé si vos heu trobat mai en aquesta tesitura, però a mi m'hi han enviat en nombrosíssimes ocasions i per això mateix en vaig arribar a aprendre.

L'expressió "filar prim" tal volta guardi també relació amb el nostre ofici, tot i que hauré d'admetre que és aquesta una suposició molt forçada, induïda per defecte professional. Al manco solem emprar-la quan es tracta de calafatar un coment o un crull molt petit o estret, però deixaré de castigar-vos amb les meves dèries sobre refranys, argots i paraules perdudes o en desús.

___________________

Les nítides imatges incloses al present post foren captades pel meu amic Josep Clar López, fotògraf professional, amant de la pesca i armador fins fa ben poc d'un llagut de fusta, a qui agraeixo la seva col·laboració. Mentrestant, Gabriel Rosselló és l'autor dels simpàtics dibuixos amb els que hem acabat d'il·lustrar els enunciats als que al·ludien.

Josep Clar López

Gabriel Rosselló Torres

Antoni Josep Munar Reus

Calafats. Segona part.

2010-05-11T19:22:00.014+02:00

· Aspectes tècnics.

Dins el context dels propers capítols analitzarem la depurada tècnica que utilitza el calafat per a garantir l'estanqueïtat del vaixell, però no només es tracta de protegir els coments o les greses amb estopa prèviament filada, tot i que sigui aquesta la part més vistosa i reconeguda de l'operació.

Existeixen tot un seguici de punts crítics que coincideixen amb l'acoblament de determinats elements estructurals que a causa de la seva disposició propicien l'entrada d'aigua.

M'estic referint a les juntes entre la contraroda i la peça o sobrequilla i entre aquesta i el contracodast, disposades transversalment i a través de les quals, per la pressió exercida pel propi desplaçament de la barca, inevitablement es produiran filtracions. Per tal de solucionar-ho ens convendrà practicar-hi un forat just en el centre, d'entre vuit a deu mil·límetres de diàmetre, que travessi de part a part en perpendicular, fixant posteriorment una clavilla o espitxa.

En el supòsit que els elements estructurals abans al·ludits estiguin constituïts per dues o més peces, també s'instal·laran clavilles a les unions corresponents.

Així ho recull l'anterior imatge. Hom pot observar la juntura entre les dues parts en que està dividit el contracodast a través del forat practicat a la barra de fusta que servirà de guia per a perforar-la amb l'angle adequat.

La galga de fusta que està situada a la part superior de la fotografia i que justament tapa la junta abans esmentada, serveix de guia per a garantir que el forat transversal es practica a escaire. A l'hora d'executar aquesta operació no està de més comptar amb la participació d'un segon operari que des d'una certa distància advertirà a qui forada de qualsevol petit desviament.

Des d'aquesta perspectiva hom pot apreciar el rudimentari enginy prèviament fixat a la quilla per tal d'aliniar el forat de la barra amb la junta.

És així de simple. Per tal d'aturar aquestes potencials vies d'aigua el calafat es serveix d'un mètode força senzill alhora que efectiu. La disposició transversal d'espitxes o clavilles evita que l'aigua penetri més enllà d'on s'han fixat.

Solen confeccionar-se amb fusta d'abet, de pi blanc o de sapí (pi vermell) i quan inflen en contacte amb l'aigua obturen la junta.

Aquesta seria la seqüència a seguir:
A la imatge de la dreta hom pot observar que l'espitxa situada enmig de les dues peces del contracodast d'aquest llagut no actua com caldria. El més recomanable consisteix en instal·lar-ne una de nova.
Han passat més de dotze anys d'ençà que substituïrem la part inferior d'aquest element tan delicat i amb el temps la junta ha experimentat una lleugera dilatació.
Per tal de repartir el nou forat adaptarem una peça de fusta que com ja hem vist abans ens servirà de guia.

El codast, aliniat amb el centre de crugia, ens serveix de base per a fixar degudament a escaire la improvisada peça de fusta que servirà de galga. Un dels extrems està sostallat per tal d'adaptar-se a la forma sinuosa de la popa i prèviament hi hem practicat el forat perpendicular que servirà de guia a la broca.

Que disposis d'una guia no significa que no hagis de tenir pols a l'hora de manejar el filaberquí.

Just al costat del mànec del serjant, gairebé en el centre de la imatge, s'aprecia l'extrem de la broca que sobresurt, confirmant que qui ha practicat el forat gaudeix de bon pols.

Amb una plana o ribot arrodonirem el llistó de sapí que prèviament hem escairat a mida, enfuant lleugerament un dels extrems (forma troncocònica). Com és obvi, per tal que l'espitxa passi ben estreta el seu diàmetre serà una mica més gran que el del forat.

Tot seguit tenim el costum de mullar l'espitxa amb pintura de mini i no és necessari l'ús de cap altre material, com és ara la silicona, perquè en un futur hom pot aprofitar el mateix registre per a fixar una clavilla nova, ... i hem de poder treure abans la vella sense dificultat.

Els cops del martell i la pròpia resistència exercida per l'espitxa ens adverteixen que ja roman prou estreta, a punt d'exercir la seva funció de contenció.

Per una major seguretat, sobretot si es tracta d'un bastiment vell, hom pot optar per calafatar l'extrem de la junta que des de la clavilla convergeix amb la gresa del contracodast.

___________

Abans de finalitzar aquest segon capítol m'agradaria puntualitzar que la fusta no aferra de cap. Vull dir amb això que tanmateix no existeix cap producte que garanteixi la total estanqueïtat d'aquests tipus de juntes i només si aquestes són longitudinals resulten efectius. La cola, la silicona o la massilla no s'adheriran i no aturaran les vies d'aigua en els supòsits exposats anteriorment.

Calafats. Primera part.

2010-03-24T15:47:00.005+01:00

Detall del folre d'un llagut en el que hom pot observar l'estopa filada que sobresurt a l'esquerra de la imatge, distingint la part que encara s'ha de calafatar. Dels coments superiors de les taules paralla i sobreparalla només guaita un sol cordó d'estopa, mentre que de la gresa de la sobrequilla on s'hi allotja el cantell inferior de la taula paralla en guaiten dos. Es tracta d'un detall tècnic que la fotografia recull clarament.

_____________

David Oliver ho explicava prou bé a un dels primers posts que publicà al seu blog. D'altra banda no ens cansem de repetir-ho, la memòria col·lectiva s'està perdent i el mateix passa amb els antics usatges, relegats a la condició de residuals per les noves tecnologies.

Ho comentava mitjançant un exemple que al capdavall resulta fins i tot còmic. Cada vegada que es decideix a armar els rems als escàlems del seu llagut per tal de vogar una estona, sovint s'acosta algun patró amb les millors intencions per a oferir-li un cap. "Que s'ha avariat el motor?. Necessites que et remolquem?".

Això és el primer que et diuen quan et veuen emprar aquest sistema de propulsió que, a més de contribuir a reduir la contaminació acústica i les emissions de CO2, també ens permet fer una mica d'exercici i cremar calories.

Doncs el mateix em passa a mi cada vegada que agafo la maça i els ferros de calafatar. Més tard o més d'hora algun curiós amb cara de sorpresa acaba per exclamar, - "O encara empreu estopa?, ... pensava que de calafats ja no en quedaven". També n'hi ha d'altres que et recriminen pel fet d'emprar mètodes tan primitius i amb un to aquella mica paternalista t'adverteixen que en el mercat existeixen "productes més moderns", com dient, - "... el pobre necessita un reciclatge".

Entre els propietaris de vaixells de fusta també circula una llegenda urbana d'allò més desconcertant: "És normal que a una barca hi entri sempre una mica d'aigua".

En certa ocasió un company que havia tret el seu llagut em feu extensiu aquest mateix comentari mentre esponjava l'aigua que s'acumulava per sota dels pallols, i aleshores vaig dir-li: "A ca teva hi ha goteres?, ... i encara que només n'hi hagués una i fos molt petita no prendries ben aviat mesures per tal d'arreglar-la?".

Doncs el mateix passa amb una barca. Si està ben calafatada no té el perquè entrar-hi ni una sola gota d'aigua, però si se'n declara una via i recorrem a un calafat expert ens resoldrà el problema en un tres i no res. Per paga, amb la contractació dels seus serveis també contribuím de forma directa a preservar el nostre patrimoni marítim, reactivant un sector injustament marginat.

En comptes d'això, són molts els escèptics que dissortadament opten per altres alternatives que tanmateix no resulten tan rendibles i efectives: silicona, epoxi, poliester, cinta americana, ... També són més cares i en alguns casos puntuals fins i tot contraproduents a curt termini.

Cal destacar que en aquest cas estem parlant de productes altament tòxics i contaminants, i així ho demostren les aparatoses advertències que figuren als pertinents envassos, mentre que l'estopa és una matèria primera natural, renovable i biodegradable. És cert que prèviament s'unta amb quitrà per tal d'augmentar la seva impermeabilitat, però no deixa de ser un producte que s'obté del cànem i del lli.

Pel que fa a la massilla que emprem per a protegir els coments, les greses i les embotidures de les tatxes o reblons, gairebé sempre s'aplica el mateix mètode: blanc d'Espanya mesclat amb la deguda proporció amb oli de llinosa, mini i una mica de pintura a l'oli de color blanc.

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana el blanc d'Espanya "és un pigment obtingut per mòlta de la calcita o de la greda, de poder cobrent petit i, per tant, no apte per a pintures a l'oli, però molt emprat com a càrrega per a aquestes (...)".

Es tracta de carbonat càlcic (CaCO3) que es pot trobar en estat natural o fabricar químicament i que també rep els noms de blanc de Meudon, creta i blanc Paris. Quan als seus referentes pictòrics, ja era usat per l'escola holandesa en el segle XVI, així com per d'altres escoles coetànies i posteriors.

El seu grau de toxicitat és totalment nul i ofereix una considerable solidesa a la llum i als gasos atmosfèrics. (tom V, pp. 106-107)

Aporto totes aquestes dades per tal que pogueu comparar-les amb els prospectes i composicions químiques dels "productes moderns" abans al·ludits. Per cert, el mini que actualment es comercialitza i que fem servir per a pastar la mescla ja no porta plom, motiu pel qual resulta menys contaminant.

Observeu aquesta altra entrada de la mateixa enciclopèdia:

"Massilla. f 1 OFIC Màstic compost de blanc d'Espanya i oli de llinosa, emprat pels pintors i els fusters per a tapar foradets i esquerdes i pels vidriers per a subjectar els vidres en els galzes dels muntants."
Que es tracti de la primera accepció palesa l'antiguitat, el grau d'implantació i la popularitat d'aquest mètode, circumstàncies que de forma implícita també demostren la seva fiabilitat.

Mentrestant, també sol aplicar-se massilla de carrosser que resulta igualment efectiva.
Fàcil d'aplicar i fàcil d'eliminar, perquè és clar, en el supòsit que el calafat hagi de reparar la via d'aigua declarada a qualsevol redol de l'obra viva o de la coberta haurà de buidar prèviament la massilla que recobreix les juntes, emprant un ferro amb una morfologia peculiar que s'adapta a la naturalesa d'aquesta tasca.
Però si en comptes d'emprar aquesta tècnica recorrem a d'altres materials més agressius, complicarem la seva dinàmica de treball innecessàriament.

El màstic de poliester és extremadament dur i mal de rompre, i quan cristalitza s'adhereix a l'estopa i a la pròpia fusta.

El mateix passa amb la silicona, que també s'aferra i tanmateix no dilata amb la mateixa mesura en que ho fan les taules del folre, que no hem d'oblidar que romanen en constant moviment ensems la resta d'elements estructurals. M'estic referint a l'adaptació dinàmica i a les contraccions volumètriques que experimenta la fusta en funció de les diferents condicions higroscòpiques a les quals es veu sotmesa, inflant-se o minvant.

D'altra banda, tant si es tracte de productes compactes com si són relativament elàstics, quan et veus obligat a eliminar-los has d'actuar amb molta cura per tal d'evitar que s'esfileguessin o deteriorin els cantells de les taules.

Finalment i reprenent la llegenda urbana de la que parlàvem abans, sí que és normal que entri aigua a una barca quan aquesta roman avarada més temps del que cal. Tots sabem que és recomanable treure-la de tant en tant per tal que s'eixugui, però si prolonguem en excès els avaraments s'esventarà. Per cert, entre els pescadors i els artesans del nostre gremi el verb "obrir" s'utilitza com a sinònim d'esventar, i el verb "tancar" en sentit contrari.

És per això que heu d'anar en compte quan vos disposeu a polir-la i pintar-la. Si desproveïu la fusta de la pintura o del vernís que la protegeix, heu de renovar el més aviat possible les capes d'imprimació i no heu d'allargar innecessàriament els estacionaments, perquè el bastiment se'n ressentirà. Parlàvem abans de contraccions i heu de saber que les que experimenta el pi blanc o el pi vermell poden arribar a l'onze per cent del seu volum, mentre que l'alzina o el roure s'acosten al quinze per cent.

Massa temps en surada és dolent, però també hom pot aplicar la mateixa sentència quan el bastiment roman fora de l'aigua. Tot amb la seva justa mesura.

Les mans que sostenen la maça i una parella estreta són d'un extraordinari mestre a qui sempre he professat una gran admiració. Són les mans beneïdes d'un artista, més que no pas d'un artesà.

_____________

A la segona part abordarem aspectes tècnics i lingüístics vinculats a l'ofici, i espero que resultin del vostre interès. Mentrestant, el protagonista de les fotografies que il·lustren aquest post és un dels meus grans gurus, mestre Miquel Lliteres Ramis, excel·lent artesà que a més de transmetre'm llurs coneixements també em regalà totes les seves eines, un gran honor per a qualsevol aprenent.

Vaig filar estopa molts d'anys al seu costat observant llur depurada tècnica i a més del seu enorme bagatge professional, m'agradaria destacar la seva gran calidesa i agrair-li tot el temps que em dedicà. De fet, tot el que sé li dec a ell.

Gràcies de tot cor, mestre Miquel.

Correccions.

2010-03-22T15:17:00.004+01:00

Pere Galiana Veiret ens ha remès un correu per tal d'advertir-nos sobre algunes incongruències o incorreccions que de seguida hem procedit a rectificar, tant al darrer post com al que publicàrem el mes de novembre de 2009. En qualsevol cas, no alteren el discurs exposat, sinó que el perfeccionen i el complementen.

Des d'aquí aprofitem l'avinentesa per a agrair-li la seva deferència i amabilitat.

Tant de bo ho haguéssim sabut abans.

2010-03-17T21:01:00.009+01:00

Tal volta haureu observat que a la biblioteca del noste blog hi hem inclòs la darrera obra de Pere Galiana Veiret titulada "Les Coves de Bellver".

Dins el seu context hi trobareu nombroses referències sobre el peculiar microclima d'aquesta enigmàtica pedrera, de la qual fou extret el marès que s'utilitzà per a construir les parts més bastes del Castell de Bellver i de llur fossat. Un marès de baixa qualitat del que també se'n té constància que serví per a construir l'Esglèsia de Santa Creu, entre d'altres probables edificacions de la Ciutat de Mallorca.

L'adjectiu "enigmàtic" respon principalment a la seva enorme dimensió. Una superfície aproximada de trenta mil metres quadrats d'on s'obtingué material suficient per a construir tres o quatre fortificacions de característiques semblants. D'altra banda, la seva inversemblant disposició laberíntica i la irregular forma de picar el marès descrivint voltes, que no es correspon en absolut a l'aplicada a d'altres pedreres coetànies, ens convida a pensar que també es podria haver concebut com una via escapatòria en cas de setge, tot i que no s'ha localitzat cap poterna que connecti amb el castell. De fet, Pere Galiana ens recorda que "Jaume II, uns vint anys abans de manar construir el Castell de Bellver, havia hagut de fugir del Palau de Perpinyà pel clavegueram en ser assetjat pel seu germà Pere (...)". (pàg. 15)

La referència documentada més antiga sobre l'explotació de la pedrera es remunta al segle XIV (Llibre d'Obres del Castell, 1309) i considerant que fou construït entre els anys 1300 i 1312, o el 1331 si també incloem les valls o el fossat, no existeix cap registre que demostri un ús anterior.

Podria contar altres anècdotes d'allò més interessants, però si resumeixo els continguts del llibre no el comprareu ni el llegireu, i d'altra banda ens hem de centrar en el tema que ens ocupa, que no és un altre que l'excessiva condensació d'humitat i les condicions insalubres de l'interior del recinte.
Les al·lusions de l'autor són constants i més endavant transcriuré les més rellevants. Abans, però, convendrà explicar que després de romandre molts d'anys abandonades, les intervencions practicades pels militars a partir de 1937 agreujaren encara més els problemes de ventilació. Curiosament, també és d'ençà d'aquesta intervenció que utilitzem el plural a l'hora de referir-nos al que fou un únic recinte en els seus origens.

Per qüestions estratègiques i dins el context de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial, l'antiga pedrera fou destinada a l'emmagatzematge de combustible i munició. És per això que construïren un mur de seguretat que de llavors ençà separa la cova de dalt, - on hi dipositaren armament i munició i d'on probablement sortiren algunes de les bombes que l'aviació franquista llançà sobre Barcelona i altres indrets de la península -, de la cova de baix, on arribaren a acumular-hi entorn als 3.750.000 litres de combustible. De fet, tenim constància que "el dia 23 d'agost de 1937 es demanaren 8 camions per transportar benzina d'aviació a l'aeròdrom de Son Sant Joan i a la base d'hidroavions de Pollença" (pàg. 72).

Pere Galiana titula així un dels capítols:
"Problemes causats per la humitat.
Amb motiu de la completa independència de les dues coves de de l'any 1937 i, per tant, amb la supressió de la ventilació que s'establia en estar comunicades, (...) sorgiren seriosos problemes d'humitat per la contínua condensació d'aquella atmosfera saturada que destruïa tot el que hi havia; segons un informe militar resultava molt perillosa sobretot per als explosius. La primera que en va patir els efectes va ser la instal·lació elèctrica, que en poc temps va tornar inservible i, sobretot, molt perillosa ja que els curtcircuits es repetien sovint i una guspira podia ser fatal, perquè a més de la benzina hi havia els gasos que es desprenien i eren molt més perillosos pel risc de deflagració. En conseqüència, l'1 de setembre de l'any 1944 es va projectar una nova instal·lació completament hermètica en tubs d'acer, caixes de bronze i làmpares estanques (...)". (pàg. 80)

Cal esmentar que l'any 1962 tanmateix fou substituïda a causa de la corrosió i del seu palès deteriorament.

Per tal de pal·liar aquests persistents problemes, l'any 1938 els enginyers de la Comandància d'Obres començaren a construir una galeria de ventilació d'uns 280 m. de llargària a la cova de baix, per on s'efectuaria el subministrament del combustible. També optaren per la ventilació forçada instal·lant un gran extractor que aspirava a través d'una llarga canonada fixada al sostre.

Ràpidament us comentaré que l'any 1966 es donava per finalitzat el desmantellament de les instal·lacions militars i que el dia quatre d'agost de 1967 les coves foren retornades a l'Ajuntament de Palma.

Més endavant l'autor també comenta: "La falta de ventilació ha estat un problema endèmic d'aquestes coves, (...) que es va resoldre durant els anys 2001 i 2002 en què, a més d'altres mesures, es feren tres forats de 40 cm de diàmetre al sòtil perquè actuessin de xemeneia i de forma natural es renovàs l'atmosfera interior: un a la cova de dalt i dos a la cova de baix.
El primer forat que es va perforar fou el de la cova de dalt, es va realitzar l'any 2001 a la cantonada nord de l'aparcament del castell i té 35,5 metres de longitud." (pàg. 137)

Casualment, aquest conducte surt just al costat d'un dels pilars que reforcen l'espai on hi romanen estacionades les barques de l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca, però les imatges incloses al post que publicàrem el 29 de novembre de 2009 demostren que no resulta massa efectiu (Espectacle depriment).

"Aquests tres forats (...), per evitar que les arrels d'arbres els obstruïssin, foren folrats interiorment per una canonada de 30 cm, amb la qual cosa es va reduir considerablement la seva secció". (pàg. 139)

Probablement el paràgraf més explícit sigui el següent: "Respecte dels efectes de la humitat en temps recents, abans de l'any 2002, quan les dues coves estaven incomunicades i en tenien un valors molt elevats, els fongs proliferaven fàcilment i cridava l'atenció la coberta blanca que cobria moltes de les coses que s'hi emmagatzemaven; semblava una immaculada capa de flocs de neu." (pàg. 81)

No cal incidir més sobre el tema perquè resulta prou evident, ... les barques s'haurien de treure d'aquest entorn el més aviat possible i traslladar-les a un lloc més adient.

Finalment, m'heu de permetre que plantegi la reformulació d'una expressió força popular i d'altra banda força injusta.
"Tens idees de bomber" sol dir-se amb sarcasme i en determinades circumstàncies absurdes o adverses, quan més aviat hauríem de dir "tens idees de militar", perquè si bé és cert que els bombers sovint ens veiem obligats a actuar a la desesperada emprant mètodes poc convencionals, ho fem amb la intenció de solucionar o minimitzar els efectes provocats per qualsevol sinistre, mentre que els militars, ... ajuntant un polvorí amb dipòsits de benzina a escassos metres del castell, ... Déu del cel, s'ha de tenir molt poc seny. Però això és el que passa quan maneges materials explosius, que onsevulla els dipositis representaran sempre un perill.
Pere Galiana ho exposa clarament a l'epíleg del seu interessantíssim llibre, la lectura del qual vos recomano. Per cert, també inclou un ample reportatge gràfic que vos permetrà contemplar els redols més inhòspits i inaccessibles de la pedrera.

Més greuges comparatius.

2010-01-27T22:45:00.002+01:00

Amb aquest títol un tant agressiu m'estic referint a totes aquelles qüestions legals que podrien considerar-se absurdes, incoherents, desmesurades, obsoletes, mancades de sentit i en certa mesura injustes.

Tenim l'exemple del Reial Decret 1434/1999 de dia 10 de setembre, que estableix els reconeixements i inspeccions de les embarcacions d'esbarjo per tal de garantir la seguretat de la vida humana a la mar. Aquest és l'esperit amb el que fou redactat, però com de costum la norma obvia la singularitat de la flota de barques clàssiques i en aquest cas fins i tot la penalitza.

El seu àmbit d'aplicació afecta a tots els vaixells inscrits a les llistes sisena i setena, però no de la mateixa forma en funció del material amb el que estiguin construïts.

Per tal d'estalviar-vos la seva tediosa lectura, bastarà que centreu la vostra atenció en l'enunciat de l'apartat C de l'article tercer:

"Reconeixements intermedis. A més del que disposa l'apartat anterior (...), estaran obligades a realitzar un reconeixement intermedi en sec entre el segon i el tercer any del període establert (cinc anys), per a comprovar l'estat de manteniment de l'equip i del bastiment, les embarcacions registrades a la llista sisena d'eslora major o igual a sis metres, i les embarcacions registrades a la llista setena d'eslora major o igual a quinze metres.

Estaran també obligades les embarcacions inscrites a la llista setena d'eslora major o igual a sis metres, sempre que el bastiment sigui de fusta."

Això vol dir que l'Alzina (8,45 metres d'eslora), que passà la seva primera inspecció el dia 4 d'agost de 2008, s'haurà de sotmetre a una nova revisió el 4 de febrer de 2011, mentre que la resta de barques de la mateixa eslora construïdes amb d'altres materials diferents a la fusta no ho hauran de fer fins el 2013.

A la tarifa cobrada per l'entitat que efectua la inspecció, s'hi han de sumar les despeses generades per l'avarament, i és per això que us parlava abans de penalitzacions absurdes. Són molts els armadors que es veuen afectats per aquesta circumstància, que sens dubte dissuadeix també als potencials compradors. És un gravamen addicional injustificat i un tractament diferencial envers el qual tal volta el col·lectiu de mestres d'aixa és el que més hi té a dir. Al cap i a la fi la norma gairebé qüestiona la seva vàlua professional.

D'altra banda, en base a quins arguments o criteris discriminen els legisladors la fusta de la resta de materials?. O és més aviat el nostre ofici i els nostres mètodes artesans el que posen en dubte?. Són preguntes que no paro de formular-me i m'agradaria que em donessin una explicació prou sòlida, perquè si no és així, no existeix cap motiu per a discriminar d'aquesta forma tan gratuïta a tot un col·lectiu que contribueix de forma anònima en el manteniment del nostre patrimoni flotant. Estem parlant del sector privat que posseeix el noranta per cent d'unitats de la flota, i el nombre d'aquelles que superen els sis metres d'eslora i que no arriben als quinze ja he escrit abans que és força elevat.

Ignoro quina és la via més adequada per a abordar aquest contenciós, tot i que la intueixo i no és precisament fàcil, ... ni àgil, motiu pel qual no ens en queda d'altra que menjar morena. En qualsevol cas, resultaria interessant adreçar consultes a les administracions responsables, tot just per escoltar o llegir el que són capaços d'argumentar.

Pensareu que sóc un il·lús, però n'estic convençut que guanyaríem el plet si ens assessorés un bon equip de missers.

Antoni Josep Munar Reus

Sortides per Sant Sebastià

2010-01-27T20:15:00.002+01:00

El dissabte passat, dia 23, dins el programa d'esdeveniments de les festes de Sant Sebastià, patró de Palma, l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca i el Club Nàutic s'Arenal organitzaren unes sortides curtes a bord de l'Alzina pel port de Palma. L'experència fou molt positiva tant per la resposta de la gent a la convocatòria - no es pogueren atendre totes les sol·licituds- com pel grau de satisfacció assolit dels que al final es pogueren embarcar.
Esperam repetir aquest tipus de sortides per tal d'apropar la gent a les embarcacions tradicionals.

Fotos: Jaume Rosselló Cuní

Incongruències de l'Administració Pública.

2009-12-15T14:45:00.006+01:00

A compte dels darrers i interessantíssims posts publicats per Joan Sol al seu blog sobre la presentació d'una esmena al Projecte de Llei General de Navegació Marítima, vos contarem un cas d'allò més paradigmàtic alhora que desconcertant.

Amb el relat d'aquesta història verídica, tot i que també una mica surrealista, comprovareu com, sense moure'ns d'un mateix ministeri, l'administració central pot emetre resolucions que es contradiuen amb aquelles que emeten les administracions perifèriques de l'estat que d'ella depenen.

Tot plegat guarda relació amb els expedients que afectaven a dues barques de la llista tercera, l'elusió del desballestament de les quals fou sol·licitada per l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca gairebé de forma simultània (novembre de 2005). Vos estic parlant del llagut Kiko, en base al Port de Sóller (baixa per nova construcció), i del llagut Port Blau, en base al Port de Pollença (baixa definitiva de l'activitat pesquera).

Per tal de concretar la seva baixa de la llista tercera i comptant en tot moment amb el vist-i-plau dels respectius armadors, - als que haurem d'agrair la seva paciència i decidida col·laboració, clarament manifestada en els contractes de donació que prèviament signaren -, sol·licitàrem la seva inscripció a la llista sisena. Abans de prosseguir matisaré que el Reial Decret 1048/2003 sobre l'ordenació del sector pesquer i ajudes estructurals, en aquells supòsits que plantegen l'elusió del desballestament prohibeix la posterior matriculació del vaixell a les llistes setena, tercera o quarta de forma taxativa, mentre que no es pronuncia en relació a la resta d'opcions.

Molt bé, doncs resulta que els expedients de les embarcacions de pesca que presenten una eslora inferior als set metres són tramitats per les administracions autonòmiques i perifèriques, mentre que els de les barques d'eslores superiors són tramitats per l'administració central, és a dir, que són visats a Madrid.

Fins aquí tot resulta correcte i comprensible perquè l'estat té el dret i el deure de fiscalitzar els ajuts que atorga i d'establir-ne les pautes, però el greuge comparatiu del que fórem objecte no s'ajusta a la norma i no és en absolut coherent, ans al contrari, fou bastant injust i inoportú.

Per tal de no martiritzar-vos amb l'exposició de detalls tècnics no per això menys rellevants, us diré que el Servei d'Ordenació Pesquera del Govern de les Illes Balears i la Capitania Marítima de Palma, depenent del Ministeri de Foment, emeteren una resolució unànime i favorable pel que fa a l'expedient del llagut Kiko, que de llavors ençà roman inscrit en el Registre Marítim Espanyol a nom de l'AAMMM i a la llista sisena (6-PM-1-87-06). Estem parlant del mes maig de 2006.

Estàvem eufòrics per aquella merescuda victòria i ens felicitàvem pel fet d'haver trobat una petita escletxa dins el context d'aquesta normativa tan draconiana.

És evident que els juristes que la redactaren pretenien oferir un únic recurs o sortida, la llista vuitena, perquè d'aquesta manera la barca roman tutelada per les institucions públiques. Tanta sort que, arribada l'hora, disposàrem de l'amparament dels Consells Insulars i d'alguns ajuntaments, gràcies a la intervenció dels quals s'han protegit bastiments clàssics com les barques de bou Bartolomé (Consell d'Eivissa i Formentera), Balear i Nuevo Tomàs (Consell de Mallorca), i els llaguts Agustina (Ajuntament d'Alcúdia), Besitos (Consell de Menorca), Polar (Ajuntament de Pollença) i Port Blau (Consell de Mallorca, encara en fase de tramitació).

Tant de bo fossin més els consistoris costaners que s'involucressin en la dinamització del patrimoni flotant. Joan Sol ho exposa encertadament, destacant en els seus comentaris els avantatges d'una correcta projecció d'aquestes barques de cara a la indústria turística i a la diversificació de l'oferta cultural. No obstant això, comencen a observar-se símptomes evidents de saturació i no hem d'oblidar que estem parlant de projectes força costosos, circumstàncies que palesen les limitacions d'aquesta via.

És per això que no acabo d'entendre la innecessària restricció de la llista sisena, perquè precisament tendeix a la descongestió de la tutela administrativa, derivant-la cap a la ciutadania i el sector empresarial. Mentrestant, però, en comptes d'incentivar la seva participació l'Estat Espanyol la penalitza o la restringeix, ... insisteixo, no ho entenc.

Fotografia cedida per l'armador del Kiko, Josep Joan Mayol Albertí. Està una mica desenfocada, però val la pena observar el llagut en surada i en estat pur.

Amb tot, podria dir-se que només foren quatre els centímetres que evitaren que aquest singular llagut del Port de Sóller, construït l'any 1974 pel mestre d'aixa Joan Vives Cerdà, seguís la mateixa sort del Port Blau, l'eslora del qual és de 9,45 metres. De fet, poques setmanes després rebérem la resolució de la Dirección General de Pesca i del Ministerio de Fomento denegant una sol·licitud que tant pel que fa a la forma com pels continguts era calcada i, per tant, idèntica que l'anteriorment explicitada.

El jurista que redactà l'esmentada resolució argumentà la denegació en el fet que, sempre segons el seu parer, una entitat cultural sense ànim de lucre no pot gestionar una barca inscrita a una llista destinada al desenvolupament d'activitats lucratives com és ara la sisena, obviant d'aquesta forma tan gratuïta que són moltíssimes les fundacions i associacions d'aquesta naturalesa que manegen grans pressuposts i que ingressen uns beneficis sense els quals no podrien subsistir. El que passa és que aquests beneficis no es reparteixen, sinó que es reinverteixen en els projectes impulsats.

Compareu els continguts d'aquesta resolució oficial, emesa pel Cap del Registre Central de Vaixells, amb els que figuren a la carta oficiosa que s'adjunta més endavant, signada pel propi Director General de la Marina Mercant, i observeu també les dates. Només havien transcorregut sis mesos, motiu pel qual cal suposar que l'equip tècnic i el personal responsable eren per força els mateixos.

Aquí el més llosco fa rellotges. Perdoneu-me si estic resultant massa aspre, però aquestes actituds irresponsables a més de causar una tremenda indefensió poden provocar també la destrucció o paralització irreversible d'un bé patrimonial, impossibilitant la seva posterior dinamització. No presentàrem cap recurs per tal de no perjudicar els interessos de l'armador, que massa havia suportat fins aleshores, però si ho haguéssim fet estic convençut que la sentència ens hagués donat la raó.

Finalment optàrem per canviar d'estratègia i hores d'ara s'està tramitant la inscripció del Port Blau a la llista vuitena, gràcies a una nova intervenció del Consell de Mallorca que també el declarà Bé d'Interès Cultural. Actualment, l'Escola Taller de Mestres d'Aixa ja ha iniciat la seva restauració integral.

Però encara vos hem de contar la part més inversemblant d'aquest afer, perquè poc temps després tinguérem accés a una carta que el Director General de la Marina Mercant remeté a la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, mitjançant la qual reconeixia de forma explícita la legitimitat de la nostra sol·licitud. Llegiu-la atentament perquè no té desperdici.

Per desgràcia, aquesta circular arribava sis mesos tard i no sé si el senyor Felipe Martínez n'era conscient que estava desautoritzant amb rotunditat als seus propis subordinats.
El que cal preguntar-se és perquè no actuà abans?. Com és possible que es cometin aquestes errades?. Pecarem de malpensats si ho atribuím a la manca de sensibilitat del Govern Central?. En qualsevol cas, hem d'agrair a Josep Vázquez, aleshores president de la federació catalana, que ens facilités una còpia del document.

Mentrestant, els armadors que sol·liciten aquestes ajudes estructurals depenen de les subvencions i estan subjectes al compliment d'uns terminis que la mateixa normativa determina. Això és tant com dir que s'ha d'actuar amb agilitat per tal de no interferir en el procés burocràtic, objectiu que només s'assoleix quan són les administracions autonòmiques i perifèriques les responsables de tramitar els expedients. D'altra banda, cal considerar que la barca és l'instrument sense el qual el pescador no pot exercir la seva activitat i totes aquestes interferències i complicacions artificials el dissuadeixen.
És per això que no són pocs els professionals que, temorosos de perdre els privilegis adquirits i a pesar de l'estimació que li han agafat al bastiment, procuren evitar qualsevol demora.

· Conclusions.

Cal demanar-se a què respon aquesta desconfiança de l'estament polític, clarament palesa en els propis enunciats del reial decret, i trobarem la resposta en els múltiples abusos comesos anys enrere. Entrà en vigor a les darreries dels anys vuitanta i certament es descobriren nombroses irregularitats que foren la causa principal del gradual enduriment de les mesures de control. Malgrat tot, no comparteixo aquest criteri en absolut. Això de que hagin de pagar justs per pecadors no és acceptable. Si un o dos alumnes s'han portat malament el professor no pot castigar a la classe sencera.

Finalment, dels fets abans denunciats hom pot concloure que les administracions autonòmiques i perifèriques, que són les que toquen la feina amb les mans a diari, són més efectives, més accessibles, àgils i sensibles, mentre que l'administració central, al manco pel que fa a l'àmbit marítim, és molt més lenta, inassequible, incoherent i insensible, ... i a les proves em remet.

Quan et mires les coses des de tan enlluny, és normal que no puguis percebre aquells detalls que sens dubte variarien la teva percepció de tot plegat.

Antoni Josep Munar Reus

Espectacle depriment.

2009-11-29T22:30:00.007+01:00

Les dues primeres imatges que s'incorporen al present reportatge són tal volta les més impactants. Tota una colònia de fongs que amb el temps ha augmentat considerablement el seu volum, recobreix literalment la paramola del llagut Chubasco. Aquests microorganismes actuen sobretot per damunt de les superfícies desproveïdes de pintura o vernís.

Antecedents de fet.

Abans d'abordar aquest espinós tema vos recomanem la lectura dels següents articles: "Un home que traginava barques", publicat per David Oliver Ramon al seu blog (13/08/09), i "Voluntaris", publicat al blog de l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca (26/08/09).

Dins el context d'ambdues entrades espinzellàrem les particularitats del Projecte La Nau, promogut per la junta rectora de l'AAMMM i que bàsicament consistia en acceptar i formalitzar les donacions d'embarcacions efectuades pels seus propietaris per tal de concentrar-les a un espai adient, a l'espera de restaurar-les i destinar-les a diversos projectes de dinamització, com és ara el cas de l'Alzina o el Port Blau.

Per tal de no redundar en el tema, davant la impossibilitat d'estacionar definitivament les embarcacions fins aleshores recepcionades a un espai que presentés les condicions ambientals òptimes, ens veiérem obligats a acceptar l'espai alternatiu que ens oferí l'Ajuntament de Palma. Els contactes que prèviament havíem establert amb d'altres organismes públics, com és ara la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears o l'Autoritat Portuària, senzillament no prosperaren. Tampoc arribaren a bon port les gestions que endegàrem entre el sector privat, motiu pel qual ens veiérem obligats a triar. O acceptàvem la única opció que ens havien ofert o les barques es quedaven al mig del carrer.

Mostra Recollida de barques en un mapa més gran. Es distingeixen els llocs de procedència i els punts on les estacionàrem (la nau agrícola està ubicada a la carretera que uneix S'Horta i Portocolom).

La majoria d'imatges que s'adjunten es corresponen amb l'interior d'una de les coves de la pedrera exempta d'on s'extragué el marès per a construir el Castell de Bellver i el seu fossat, tot i que els tècnics que gestionen aquest dipòsit municipal comenten que amb el material extret podrien construir-se al manco dos o tres castells més.

Aquesta immensa pedrera fou utilitzada durant la guerra civil com a dipòsit de combustible i polvorí. Conservant i ampliant l'entrada primitiva, els militars dividiren el conjunt en dues meitats desiguals i practicaren una segona entrada, fins que l'any 1967 el Ministeri de Defensa la retornà al Consistori de Ciutat, que el feu servir per a dipositar-hi tota mena d'objectes procedents de desnonaments o embargaments: mobles, maquinària, motos, cotxes, etcètera.

En qualsevol cas, fa ja molts anys que l'Ajuntament de Palma netejà les coves, que de llavors ençà romanen buides. Mentrestant, intentarem explicar als lectors la seva peculiar morfologia.
És com si estéssim parlant d'un formiguer gegant o d'una lloriguera. A través de l'entrada principal s'accedeix a una sala enorme i amb el sostre relativament alt, a la dreta de la qual hi localitzarem la galeria principal, un camí descendent més aviat estret i amb el rost molt aspre que la connecta amb les cavitats que s'obrin a un costat i a l'altre.

La que ens assignaren està situada a uns trenta metres de fondària en relació a la superfície, circumstància que ja ens permet avançar que l'excés d'humitat és exageradíssim. Fa poc més o manco vuit anys que uns enginyers practicaren diversos conductes de ventilació per tal de pal·liar la seva elevada condensació, però a pesar que un dels quals convergeix a la nostra cava és obvi que no han servit de res.

Amb l'anterior panoràmica, vistes des de lluny, dóna la impressió que les embarcacions presenten un bon estat de conservació, però si apropem una mica l'objectiu de la cambra fotogràfica podrem observar clarament la proliferació de vertaderes colònies de fongs i les concrecions que s'acumulen per sobre dels diferents elements estructurals.

Ambues fotografies superiors pertanyen al cap de mort del Vírgen de Fátima, un dels primers llaguts que protegírem, procedent de la llista tercera de pesca professional i que tenia el seu port base a la Colònia de Sant Jordi. Mentrestant, disposem d'altres imatges encara més tel·lúriques, ... i no ho direm mai tan ben dit.

L'autor de les fotografies fou Jaume Rosselló Cuní, que s'esforçà de valent per tal de captar els detalls al·ludits.

Aquesta darrera seqüència ens permet observar la condensació de gotes d'aigua que a segons quins indrets arriben fins i tot a cristalitzar-se.

Hem augmentat el tamany de les imatges per tal que pogueu apreciar com una mena de necrosi s'escampa progressivament per tot el pantoc, en aquest cas puntual del llagut Chubasco, també procedent de la llista tercera i construït pel meu pare l'any 1974. És l'única barca que no pertany a l'AAMMM, essent propietat del Servei d'Ordenació Pesquera del Govern de les Illes Balears. Actualment roman inscrita a la llista setena.

És evident que el microclima d'aquestes coves no és el més adequat. Només ha passat un any i mig d'ençà que les ocupàrem i el grau de deteriorament va en augment, és progressiu. És per això que, considerant aquella màxima que determina que una imatge val més que mil paraules, prescindirem dels comentaris i ens limitarem a il·lustrar aquest depriment panorama, que com ja vaig escriure en certa ocasió és un reflex a escala reduïda d'una situació general encara més preocupant, d'una injustificable actitud passiva manifestada pel sector públic i privat envers la constant destrucció i dispersió del nostre patrimoni marítim.

Motors rovellats i sulfatats. Ens vam passar tot un estiu netejant-los, un Fita, un Cardell, dos Solé-Diesel i un forabord antic de la marca Evinrude. Confeccionàrem unes bancades proveïdes de rodes articulades i les seves corresponents cobertures, protegint abans els motors amb diverses capes de laca antioxidant, però ja veieu els resultats.

Aquests dos gussis, que ensems les pasteres i els bots desproveïts de coberta són les tipologies més amenaçades, són probablement els exemplars més valuosos que conservem, ... o que al manco hem intentat conservar.

El llagut Kiko, que pel fet de romandre a la sala principal presenta un estat de conservació òptim, és a dir, que si contrastem les condicions ambientals d'aquesta zona amb les que predominen a les cavitats inferiors, obtindrem els graus de temperatura i humitat que resulten o no convenients. Per cert, més tard o més d'hora vos haurem de contar la desconcertant història del Kiko i de la seva polèmica inscripció a la llista sisena.

Existeix un cert paral·lelisme entre el cas que ens ocupa i la Pedrera de Robadones (Es Castell, Maó), també exempta, però oberta, en el sentit que bona part de les seves galeries es connecten amb l'exterior, circumstància que possibilita unes condicions higromètriques més o manco estables. Amb tot, els nostres col·legues menorquins també han hagut de superar nombrosos entrebancs, com són ara les deposicions dels coloms que hi nidifiquen, per no parlar de les dificultats implícites o derivades de les precàries condicions d'una pedrera a l'hora d'efectuar tasques de manteniment o de qualsevol altra naturalesa.

Per si això fos poc, als nostres amics també els han instat a abandonar Robadones, motiu pel qual el seu estol també podria canviar d'ubicació. Només espero que tinguin més sort que noltros. Mentrestant, el rerafons és el mateix: la manca d'espais mínimament dignes des d'on podrien consolidar-se els projectes de conservació preventiva fins ara endegats.

Tornant altra vegada a Mallorca, amb els diners gastats en traslladar les barques d'un lloc a l'altre, - i en alguns casos estem parlant de transports molt costosos -, a les administracions públiques els hagués sortit més a compte pagar el lloguer d'una nau industrial, que és tot just el que demanàvem.

Que les coves de Bellver no són el lloc adient ja ho hem comprovat, però a més a més cal considerar que no romanen obertes al públic. Només aquelles persones que sol·liciten autorització prèvia hi poden accedir durant el transcórrer dels matins i de dilluns a divendres.

Mentrestant, si disposéssim d'una nau a qualsevol polígon industrial, - tant si parlem de Palma, Maó. Ciutadella o Eivissa, per citar les ciutats més importants de les illes i sense descartar qualsevol altra zona -, aquelles associacions que es dediquen a preservar el nostre patrimoni flotant hi podrien accedir sense cap dificultat i sense limitacions horàries.

D'altra banda, resultaria més senzill controlar les condicions ambientals de cada indret, així com els nivells higromètrics. En canvi, intentar lluitar contra el microclima de les coves de Bellver és com intentar moure una muntanya, lluitar contra la mare naturalesa que tanmateix segueix el seu curs.

· Conclusions.

Si no rescatem aquestes barques aviat, a curt termini resultarà inviable llur recuperació. Per començar, si finalment es determina un canvi d'ubicació abans s'haurà de procedir a la neteja dels bastiments amb detergents i a la posterior aplicació de productes fungicides fins a la total eliminació dels microorganismes xilòfags que s'hi han instal·lat, un delicat procés que resultarà molt costós i laboriós.

Finalment, si no sorgeix cap iniciativa i la societat mallorquina no reacciona hom podria optar per a oferir l'estol sencer al Museu Marítim de Barcelona. Només es tracta d'una simple conjetura, d'un somni o utopia, el que vosaltres volgueu, però n'estic convençut que, si acceptessin l'oferiment, totes aquestes barquetes rebrien un tracte exquisit, serien objecte d'estudi i probablement algunes tornarien a navegar.

Després dels esforços que férem per tal d'eludir el desballestament del Chubasco, no crec pas que al meu pare li faci molta gràcia veure com es fa malbé. De fet, contemplar aquesta mena de cementiri resulta frustrant i la llastimosa degradació de les barques que hi romanen enterrades és un espectacle depriment.

Jaume Rosselló Cuní

Gabriel Rosselló Torres

Antoni Josep Munar Reus

Mestre Pep.

2009-11-25T11:07:00.004+01:00

Aquesta expressiva imatge captada per Jaume Rosselló, - ensems la resta de les que s'inclouen al reportatge -, d'alguna manera reflecteix la lucidesa de mestre Pep, la força del seu esperit i l'autoritat amb la que ens parlà, producte de la seva dilatada experiència vital.

Josep Pastor Flaquer
Nascut a Capdepera el dia 26 d'abril de 1917

Tot i la seva edat, mestre Pep gaudeix d'una salut de ferro i d'una memòria extraordinària. Recorda totes les experiències viscudes a bord de l'Alzina en una etapa que més valdria oblidar per sempre més. Ho dic sobretot per les austeres i precàries condicions de treball d'un temps. Al manco el seu relat així ho confirma.

Tenia vint-i-vuit anys quan s'embarcà, tot i que ja havia treballat de mariner a d'altres vaixells de pesca. Ho feu tot just després de la fusa de l'Alzina, que fou construït a la drassana de mestre Miquel Rosselló Terrassa, ubicada a l'alçada del número setze de l'antic carrer Miguel Garau. Actualment es diu carrer Llevant i són poc més o manco cent cinquanta els metres que la separaven de la Platja de na Putxa.

No cal que us digui que amb les successives ampliacions que experimentà el moll de Cala Rajada, aquesta platgeta fa ja molts d'anys que deixà d'existir. En qualsevol cas, val la pena que ens deturem un instant a estudiar aquest peculiar i desaparegut topònim que guarda una estreta relació amb el malnom que rebia la família dels primers armadors en la seva forma més arcaica, els putxos ("La forma de plural normal és puigs, però existeix la forma de plural reforçat pujos o putxos", segons el Diccionari Alcover-Moll, tom vuitè, pàg. 968).

Parlant de malnoms, mestre Pep rebé per part de la seva padrina el de Barona, circumstància que curiosament l'entronca amb la meva família, mentre que de part del seu pare rebé el de General. Això és tant com dir que tant a Capdepera com a Cala Rajada és probable que ningú se'n recordi d'en Josep Pastor Flaquer, però si els diem que estem parlant de mestre Pep es General ho relacionaran de seguida.

I encara vos contaré una altra anècdota curiosa, perquè allà cap als anys cinquanta el nostre protagonista es traslladà al Molinar de Llevant, on resideix de llavors ençà. Molt bé, doncs tots els veïns i veïnes el coneixem per un altre malnom: el Tio. Són coses que passen a les nostres illes, on encara ens regim per aquestes classificacions clàniques o totèmiques.

A l'any 1945 feia poc temps que s'havia casat amb Isabel Serapio Reus, tot i que encara no havien "comanat" a la seva filla Leonor, que nasqué un any més tard.
En qualsevol cas, havia de resultar molt dur separar-se de la família durant tant de temps, sense mantenir-hi cap tipus de contacte.
Quan partien cap a Menorca s'hi estaven pescant tota una setmana abans de tornar a Cala Rajada. Arribaven a mitjan matí del dissabte, però el diumenge horabaixa tornaven a sortir per fora després d'estibar els queviures: pa, oli, arròs, cebes, alls i tot allò que podien arreplegar, ... que no era molt.

D'altra banda, mestre Pep ens confirma que eren quatre els que anaven embarcats.

Completaven la tripulació el patró major, Bartomeu Alzina Puig, i els seus dos fills, Bartomeu i Joan Alzina Amorós, amb els que mantingué sempre una relació respectuosa i cordial.
Foren quatre els anys en que pescaren plegats (1945-1948). No obstant això, durant els mesos d'hivern es desembarcava, veient-se obligat a cercar feina en terra. En plena postguerra no en quedava d'altra.

Als dies de mal temps, que per aquell redol de la costa de llevant cobra sempre una especial intensitat, s'hi afegien les escasses captures i el seu baix interès comercial, motiu pel qual només sortia per fora mestre Bartomeu Alzina amb els seus fills, i així fins que el temps s'aclaria i tornava a començar la temporada de la llagosta, la principal activitat a la que es dedicaven.

· Patrimoni intangible.

També definit com patrimoni immaterial, ... o patrimoni oral per tal que tothom ens entengui, una mena de tradició masorètica que ha perviscut fins als nostres dies.
Sé que sóc una mica reiteratiu, però sense el testimoni de la gent gran difícilment podrem interpretar i contextualitzar com cal el patrimoni material que hem aconseguit recuperar, i si no recollím aquest llegat ara es perdrà pel camí una part de la nostra essència.

Fou necessària una segona entrevista amb el nostre informador per a matisar algunes qüestions i per tal de no extendre'm innecessàriament, no abusaré de la prosa i a partir d'ara em limitaré a transcriure les seves respostes.

P.- "Tornàveu a Cala Rajada cada setmana. Quant temps trigàveu en efectuar les travessies?".
R.- "Tres o quatre hores si el temps acompanyava. Arribàvem a Cala Rajada a mitjan matí del dissabte i després de repartir les parts cadascú partia cap a ca seva amb el jornal, però el diumenge a migdia ja havíem de començar a estibar tot el que necessitaríem per a passar la setmana i arribar així a Menorca abans que no es fes fosc".

P.- "Pescàveu la llagosta als envoltants d'Algaiarens i donàveu fons a Ses Fontanelles. On amarràveu?. Hi havia cap mollet? Estàveu realment a redòs?."

R.- "Ja ho crec. És una cala força arrasserada i donàvem fons molt aprop de la platja, però aleshores no hi havia cap mollet, ni escars, ... no hi havia res, llevat d'unes coves".

Mestre Pep segurament s'està referint a Sa Cova de sa Figuera o a Sa Cova de sa Font, entre d'altres. Ho vaig consultar al nostre amic Miquel Huguet Pons, mestre d'aixa de Ciutadella i gran coneixedor de la costa menorquina, que també em feu menció d'un altre indret pròxim, Cala Sulla. En qualsevol cas, l'informador no recorda aquests topònims, ... i no li hem de plànyer després de tants anys.

Ses Fontanelles. Cala situada al nordoest de Menorca.

P.- "Com ho fèieu per a saltar a terra?".

R.- "Gairebé sempre anàvem descalços. Senzillament ens arregussàvem els calçons i saltàvem. Hi havia poc fons i no molt lluny de la platja començava el caminoi que portava cap a Ciutadella".

P.- "En què consistia la vostra dieta?. Cuinàveu a bord?".
R.- "Arròs i fideus de peix, aquest era el nostre menú diari. Només despatxàvem la llagosta viva, tot i que sempre en queia alguna dins l'olla, però bàsicament aprofitàvem el peix que quedava esmallat a les xarxes, que després ens menjàvem trempat amb dues gotes d'oli".

Cal afegir que el relat de mestre Pep, que fou més detallat, coincideix amb les anècdotes que em conta sovint el meu pare i que descriuen el sistema que empraven per a cuinar a bord. Que quedi clar que no estem parlant de cuines convencionals, ni dels funcionals fogons de gas butà o propà als que estem acostumats, perquè aleshores no s'estilaven.
Abans de prosseguir advertiré a tots aquells que pensen que fer foc a bord d'una barca pot resultar imprudent o temerari, que si el bastiment és de fusta llurs elements estructurals, - sobretot aquells que romanen per sota de la línia de surada -, estan tan amarats que dificulten la ràpida propagació d'un foc, al manco sense la presència d'un accelerant. En qualsevol cas, els nostres protagonistes adoptaven mesures de precaució que, insistiré una vegada més, no són aplicables a d'altres bastiments construïts amb materials com el poliester o derivats. Vull dir amb això que no proveu de fer-ho a les vostres barques, ... per si de cas.
Aquest és en definitiva el procés que posaven en pràctica: es proveïen d'arena o balastre a les platges dels envoltants i amb la sàssola l'escampaven per sobre dels pallols. Per a aquells que no ho sàpiguen, una sàssola és una "pala un poc corbada, a manera de cullera grossa, de fusta (o de metall), que els mariners de barques petites empren per a evacuar l'aigua de dins l'embarcació"(o per a d'altres finalitats, tal i com insinua el comentari inclòs a la següent entrada del Diccionari Alcover-Moll. Sassolada: Sàssola plena, contingut d'una sàssola. "Hem fet una sassolada de gamba") .
Algunes vegades també disposaven alga entre l'arena i els pallols per tal d'evitar que aquests es socorressin. Després improvisaven el peu per a sostenir l'olla o la graixonera tallant-li el cul a un bidó de metall al que prèviament practicaven uns quants forats.
Pel que fa al combustible, enviaven als al·lots a cercar fusta, preferiblement arrels de mata, tot i que també agafaven branques de pi, sempre que no portessin pinyes. Aquesta preferència respòn al fet que la fusta de la mata no és tan piròfita com la del pi, perquè és clar, tampoc és qüestió de que comencin a saltar espurnes per tot arreu. La seva combustió és més lenta, és també força aromàtica i tal volta per això el fum no resulta tan molest.
Un cop resolt l'apartat logístic només faltaven els ingredients.

P.- "Què hi havia al rebost de l'Alzina?. Menjàveu carn?".
R.- "Conservàvem l'aigua fresca a l'interior d'un bòtil i al rebost només hi guardàvem la sal, l'oli, una mica de pebre bord, cebes i alls, perquè la verdura o les tomàtigues es feien malbé. Mentrestant, a la carn ni la tastàvem".

P.- "On dormíeu?".
R.- "Dormíem tots a bord, encara que només és un dir (vol significar que només és una manera de parlar, ... ho entendreu de seguida). D'espai n'hi havia abastament i cadascú podia estendre el seu pellet, però mestre Bartomeu roncava molt fort i més de dues vegades els seus fills i jo anàvem a dormir a la platja. Per paga, de poc servia que en Joan li recriminés en pla de broma, tanmateix mestre Bartomeu no hi podia fer res el pobre."

Aprofitaré l'avinentesa per a complementar la informació que vos oferírem al post publicat al blog de l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca amb el títol de "Document inèdit". Una de les partides del llibre de comptabilitat que analitzàrem es corresponia amb unes espelmes, que en el seu moment intuírem que poguessin servir per a il·luminar l'interior del llagut, però mestre Pep ens comentà que feien servir un fanalet alimentat amb petroli. Tot i que no guarda una relació directa, també ens digué que no disposaven de cap llum d'ancoratge i molt menys de navegació.

Escoltant atentament amb el meu pare el discurs de mestre Pep.

P.- "A trenc d'alba posàveu rumb cap als caladors. Quants toms de xarxes calàveu?."
R.- "Vint o trenta toms. Sempre calàvem o cobràvem per popa, per això mateix els llaguts com l'Alzina la tenen tan reforçada. Aleshores les xarxes eren de cotó i pesaven molt. Tant és així que a l'hora de cobrar-les ens hi havíem d'aferrar de valent tots quatre".

Altra vegada aquesta informació contrasta amb la que oferírem al post abans esmentat, dins el context del qual es constata l'ús de nanses per a capturar la llagosta, així com l'adquisició de diferents partides de canyís que vam interpretar que foren destinades a la seva confecció, quan en realitat no estem en disposició d'afirmar-ho. En qualsevol cas, gairebé és una dècada la que separa ambdós registres i, mentrestant, els testimonis que recollírem l'any 2008 a Cala Rajada corroboren les dues versions.

P.- "On despatxàveu la llagosta?."

R.- "Els patrons llogaren una bicicleta amb la que m'enviaven a Ciutadella. Dotze quilòmetres per anar, que són els mateixos que feia per a tornar, i havia de fer el cap viu perquè si les llagostes no eren vives no els et compraven. Un cop venudes no m'enredava gens i partia tot d'una cap a Ses Fontanelles."

El fet que els armadors li confiessin aquesta delicada tasca palesa la confiança que li professaven, així com la seva honestedat. Malgrat tot, mestre Pep cometé en certa ocasió una petita negligència, tot i que l'episodi que em disposo a contar-vos no arriba ni tan sols a la categoria de pecat venial. Fou senzillament un excés d'innocència.

Un bon dia coincidí al Port de Ciutadella amb uns pescadors de Cala Rajada als qui saludà i el convidaren a pujar a bord perquè també es dirigien a Ses Fontenelles. Mestre Pep acceptà la proposta i embarcà la bicicleta, però és clar, circumnavegant la costa el camí és molt més llarg i per si això fos poc, els seus amics calaren abans el seu ormeig.
Mentrestant els armadors passaven pena, acostumats com estaven a la seva puntualitat, fins al punt que mestre Joan, el més jove de la nissaga, es desplaçà a peu fins a Ciutadella on l'informaren que mestre Pep, com de costum, ja els havia lliurat el covo de llagostes. Tornà cap a Ses Fontanelles amb les mans buides i sense resoldre l'enigma que tant els preocupava, fins que el nostre protagonista arribà sa i estalvi, ... i per la mar. L'eixabuc que li foteren fou tremendo i no li quedà més remei que acceptar la responsabilitat i demanar-los disculpes.

Sense atabalar-se per l'allau de preguntes que li formulàrem, mestre Pep les anava responent tranquil·lament i amb autoritat.

P.- "Quants parells de rems portàveu estibats?. Vogàveu sovint?."
R.- "Només duiem un parell de rems i eren més aviat poques les vegades que els fèiem servir. Quan es donava el cas tot just ciàvem o vogàvem amb un sol rem. Eren tan grossos que no et quedava més remei que travar-ne un amb la cama mentre sostenies l'altre amb les dues mans. L'Alzina duia tres escalemeres per banda i les que estaven situades més a popa eren més altes, sobretot la del costat d'estribord, que és on portàvem estibats els pals i les antenes. En qualsevol cas, sempre calàvem les xarxes a motor i per això mateix gairebé no empràvem els rems".

P.- "Quin motor portava instal·lat el llagut?".
R.- "Un SCANDIA (no sé si ho he escrit correctament). Un motor suec de sis cavalls. Una filigrana que no ens donà mai cap problema".

P.- "On carregàveu el combustible?. En portàveu de reserva?".
R.- "Sempre portàvem un parell de bidons de reserva i carregàvem a Ca's Bombo, al mateix Moll de Cala Rajada. Hi havia un assortidor d'aquells tan antics i havies de bombejar el gasoil movent una manuella".

P.- "L'Alzina arborava un pal mestre, un triquet i una mitjana. Navegàveu sovint amb els tres aparells a l'hora?".
R.- "En rumbs oberts i sempre que el vent acompanyés, ... i quan augmentava només navegàvem amb el triquet i la mitjana. També armàvem el floc si convenia".

P.- "Com era l'eixàrcia?".
R.- "Era molt senzilla. El pal major portava una trossa i les estrelleres, però no governàvem el car com ho feu voltros. La paramola no estava tapada i passàvem els davants per una bigota fixada a la roda".

P.- "Desmuntàveu el pal major?. I el triquet o la resta de l'arboradura?".
R.- "Al pal major no el descollàrem mai, però a la resta de l'arboradura sí. Ho desmuntàvem tot i deixàvem el botafora, els pals i les antenes per damunt coberta perquè no portàvem forques, ... ens haguessin fet nosa".

Mestre Pep també ens explicà que acabada la temporada de la llagosta tornaven a Cala Rajada per tal d'armar les llampugueres, amb les que pescaven fins ben entrat el mes d'octubre, fins que arribava l'hivern de ple i el mal temps.

I ens hagués pogut contar moltes altres anècdotes igualment interessants, però fins aquí arriba el seu vincle amb l'Alzina, perquè a l'any 1949 acceptà un contracte de treball a Palma embarcant-se altra vegada de mariner.

Mentrestant, tal i com ja us hem explicat s'instal·là definitivament amb la seva família al Molinar de Llevant, a la barriada del Portitxol, on hi obriren una botigueta d'efectes navals que acabà per convertir-se en un referent en el sector. La venda d'esca viva era un dels principals reclams i hores d'ara són els seus néts els que dirigeixen el negoci: Bazar Las Palmeras.

Començant per l'esquerre, el meu pare, Antoni Munar Colom, gran amic de mestre Pep Pastor Flaquer, que roman al seu costat, i els responsables d'aquest reportatge, Jaume Rosselló Cuní i un servidor.

________________________

Antoni Josep Munar Reus

Jaume Rosselló Cuní

Gabriel Rosselló Torres

Blogosfera.

2009-11-13T19:00:00.008+01:00

Haurem estat els darrers en comentar els continguts de la trobada de bloggers que es celebrà aquest passat diumenge al Saló Nàutic Internacional de Barcelona, dins el context de la quarta edició de l'espai dedicat a la Marina Tradicional. En certa mesura ja ho vaig advertir al públic assistent, ... a les illes tot plegat transcórrer a un altre ritme, ... ens ho agafem amb més calma i això ens ha permès contrastar les impressions aportades pels participants, així com els comentaris que han penjat als seus respectius blogs.

Precisament per això remetrem als nostres lectors a la resta de posts editats pels nostres companys i companyes, entusiastes tots ells de la cultura marítima, i no només ho fem per comoditat, sinó per a solidaritzar-nos amb els continguts dels treballs que hi publiquen. En això consisteix l'esperit que envolta a la blogosfera, una xarxa social que ens permet compartir històries i inquietuds, essent aquest un dels factors que la fan tan atractiva, alhora que accessible i econòmica, un submón en el que hi cap gairebé tot, la navegació, la pesca tradicional, la vela, la literatura, l'etnologia, l'artesania i un llarguíssim etcètera.

Fou el nostre amic Joan Sol qui organitzà l'esdeveniment i si no s'han d'enfadar la resta de bloggers, afegiré que El mar és el camí és sens dubte el blog de referència. De fet, us contaré una anècdota que vindria a resumir el que acabo de comentar.

Durant el transcórrer de la productiva reunió, un senyor d'una certa edat em pregà que li anotés les adreces dels blogs de les persones que fins aleshores havien intervingut, manifestant un notable interès per tot el que havien acabat d'exposar, i en un acte reflex vaig dir-li:
- "Si li sembla bé em limitaré a anotar-li la d'en Joan Sol i així podrà accedir vostè directament a la resta de les altres".
Aquell bon home fou el primer en entendre que tota la informació i les imatges tanmateix procedien d'allà mateix, la qual cosa no resta en absolut interès als altres bloggers, les aportacions dels quals són d'allò més interessants. Comproveu-ho vosaltres mateixos, ... aquesta és la relació d'assistents:

· A high wind in Garraf, de Joan G.
· Bitàcola MMB, de la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona
· El mar és el camí, de Joan Sol
· Escenavegant, de Jordi Salvador
· Far de la banya, d'Eduard Boada
· Naucher, de Javier Moreno i Juan Zamora
· Mar de proa, de Carlos Ramos
· Roses fishing campus, de Xavi i d'altres
· The invisible workshop, de Ben Crawshaw

I també hi participaren els representants d'algunes webs:

· La mar d'amics, de l'Associació per la difusió de la navegació tradicional de Palamós
· Navegar, revista del consell de redacció de la qual en forma part Jordi Salvador.
· Vida marítima, de Vicente Sanahuja

Mentrestant, aprofitarem l'avinentesa per a esmentar a d'altres persones o entitats de les nostres illes que no assistiren a la trobada, però que comparteixen amb tots nosaltres la mateixa sensibilitat:

· Llauts i d'altres barques populars, de David Oliver Ramon, massa ocupat preparant la ponència que impartirà durant el transcórrer de les Jornades Tècniques que es celebraran a partir d'avui mateix al Museu Marítim de Barcelona.
· La goleta mallorquina Miquel Caldentey, de Jaume Rosselló Cuní, fotògraf professional i membre de la tripulació de l'Alzina.
· Navegant amb la Balear. Blog en el que hi participen els joves de la brigada d'obres.
· Associació d'Amics de n'Agustina, pàgina web dels nostres col·legues del Port d'Alcúdia, que també tenen un blog.
· Associació d'Amics de la Mar de Menorca.
· Associació de Vela Llatina de Mallorca
· Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca.

A tots ells els fem arribar la nostra enhorabona pel seu esforç divulgatiu.

Mentrestant, em disposava a contar-vos les anècdotes viscudes, ... però ja està tot dit.

Sé que queda una mica lleig i que dóna la impressió de que em vull desempallegar del tema, però una vegada més vos comminaré a trescar per entre els primers blogs abans esmentats, on hi trobareu informació detallada, sobretot als de Joan Sol, d'Eduard Boada o al de les companyes de la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona, que són els que fins ara he pogut revisar.
També us volia contar que vaig partir de Palma amb en Jaume Amengual Serapio, que s'oferí per a impartir uns tallers de cordam i entalladures a l'estand de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, però altra vegada se'ns ha avançat en Joan Sol.
D'altra banda, el fotògraf de pa amb fonteta al que confiàrem el reportatge gràfic que vos hagués permès constatar les entretingudes activitats portades a terme pel nostre patró Jaume, no fou capaç de captar una sola imatge mínimament presentable. Tanta sort dels nostres col·legues de Tarragona i Barcelona, gràcies als quals podreu gaudir d'informació de primera mà.

Tot plegat demostra que el nostre blog és molt tendre, en el sentit que encara ha de passar per un procés de maduració, ... i precisament per això mateix resulten tan enriquidores aquestes trobades.

En qualsevol cas, el cap de setmana ens passà volant perquè coincidírem amb alguns amics nostres que feia molt de temps de no vèiem. Per defecte professional i vocacional començaré per esmentar a Miquel Huguet Pons, Francesc Despuig i Salvador Sala, - mestres d'aixa de Ciutadella, Cadaqués i L'Escala, respectivament -, però també vaig poder saludar a Miquel Martí Llambrich, director del Museu de la Pesca de Palamós, a Josep Vázquez, president de la federació catalana, als nostres col·legues de les federacions gallega i andalusa, a Vicente García Delgado, a Jordi Salvador, que ens regalà un parell d'exemplars del seu llibre titulat "Paraules de mar", i al nostre estimat amic Joan Santolaria Sarabia, un dels patrons de la barca de bou Rafael, gran expert en arqueologia subaquàtica amb qui vaig parlar dels treballs que efectuà en el dragat de Portocolom (2005-06), - perquè tenim un amic comú que codirigí la intervenció -, i que em mostrà les imatges que captaren durant la darrera prospecció que efectuaren en aigües de Ciutadella. Tot un privilegi.
Per cert, si vos interessa aquest tema vos recomano la lectura del llibre:

"Arqueologia i Història a Portocolom"
Govern de les Illes Balears. Ports.
Edicions Documenta Balear (2007)
A més de les aportacions d'altres col·laboradors, Joan Santolaria intervingué en la redacció dels capítols quart (pp.19-23), sisè (pp.29-34) i setè (pp. 35-38). Tant de bo es llegeixi el que acabo d'escriure i així es decideixi a compartir amb nosaltres les seves experiències, ... perquè és clar, el fons de la mar amaga grans tresors i ell és dels pocs que, a diferència de nosaltres, també hi sol trescar.
________________

Dit això, tot just em manca per destacar la calidesa amb la que ens acolliren els amfitrions, amb els que hem acordat que quan vinguin a Mallorca ho celebrarem sortint a navegar plegats amb l'Alzina, amb el Brando i amb totes les barques que s'hi apuntin, ... i amb un arròs de peix.

Escola Taller de Mestres d'Aixa.

2009-11-09T20:49:00.010+01:00

Pel que fa al capítol d'agraïments, hem parlat en nombroses ocasions de la intervenció efectuada pel Departament de Medi Ambient i Natura del Consell de Mallorca a través de l'Escola Taller de Mestres d'Aixa, que possibilità la restauració integral de l'Alzina i el posterior muntatge del motor i els complements que actualment porta instal·lats a bord.

Instal·lacions de l'Escola de Vela del Club Nàutic S'Arenal. Dividits en grups de cinc, abans de saltar a bord impartírem als alumnes una senzilla classe teòrica sobre les particularitats de l'aparell clàssic de l'Alzina.

· Intercanvis productius.

Amb iniciatives com aquesta en surt beneficiat tothom.

L'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca disposa d'una barca en perfecte estat d'ús i amb l'avantatge d'haver signat un conveni de col·laboració mitjançant el qual l'Escola Taller de Mestres d'Aixa se'n farà càrrec en un futur de totes quantes intervencions precisi el bastiment, sempre que siguin degudament argumentades. D'aquesta manera es garanteix la integritat i genuïnitat d'una barca que no hem d'oblidar que fou declarada Bé d'Interès Cultural.

D'altra banda, la seva restauració contribuí a generar la càrrega de treball necessària per a justificar la continuïtat d'aquests cursos específics de formació professional, omplint-los de continguts. En aquest sentit, els alumnes disposaren d'un extraordinari banc de proves que els permeté assimilar i posar en pràctica els coneixements teòrics adquirits, ... perquè és clar, no és el mateix construir que restaurar.
En un projecte de nova construcció gairebé tot està previst. Hom suposa que prèviament s'ha procedit a la confecció dels plànols i dels corresponents gàlibs, al disseny de les línies d'aigua i de la taula de quadernes, motiu pel qual només haurem d'acoblar les peces d'un trencaclosques prèviament concebut, mentre que si es tracta d'una restauració tot plegat resulta més imprevisible. Comences a desballestar els elements estructurals deteriorats i et resulta més difícil esbrinar l'abast de la teva intervenció. Per tal de no deformar l'harmonia del conjunt et veus forçat a actuar amb seny de bístia vella, com sol dir-se en llenguatge vulgar. Això és tant com dir que hauràs d'aguditzar els teus sentits, posant a prova la teva capacitat resolutiva.

Cal també destacar que per primera vegada el sector privat s'ha involucrat en el desenvolupament del projecte. De fet, la seva participació resulta del tot indispensable per a perpetuar aquestes iniciatives, que tanmateix a curt termini reverteixen en benefici de l'economia, de la diversitat i de l'oferta complementària.

Finalment també hi surt guanyant la ciutadania, que pot participar de les activitats socioculturals que es vertebren a través de l'Alzina i que ens permeten difondre els valors històrics, artístics i etnològics del nostre patrimoni marítim.

Dit això, us contarem que són deu els alumnes inscrits al darrer curs impartit per l'Escola Taller, que prossegueix amb la seva tasca de formar als futurs mossets que de mica en mica reforcen les plantilles de les drassanes encara operatives a les nostres illes. Una tasca encomiable sens dubte.
De totes les fornades d'alumnes que han rebut formació en aquest centre, no són pocs els que han trobat feina en el sector o que s'han posat a treballar pel seu compte.
A pesar de la seva curta experiència, estan aportant la saba indispensable per a garantir el forçós relleu generacional que més tard o més d'hora s'haurà de produir.

Amb tot, tenen sort d'haver rebut una formació de primeríssima qualitat, gràcies sobretot a la figura del gran gurú, en Jaume Cifre Bermejo, mestre d'aixa felanitxer amb molts anys d'ofici i que precisament per això gaudeix del respecte que li professen els propis alumnes. I si en Jaume és el mestre d'obres és ben just que facem menció dels arquitectes o enginyers, Aina Maria del Ojo Gómez, directora de l'Escola Taller, i Joan Manel Pons Valens, tècnic de patrimoni marítim, que són els que treballen a diari per a fer possible la continuïtat d'aquesta profitosa empresa.
És per això que ens sentírem en l'obligació moral de convidar-los a tots a una sortida testimonial a bord del llagut per tal de celebrar l'assoliment dels nostres objectius.

9 i 10 de setembre de 2009.

Dividits en dos grups de cinc i abans de saltar a bord, primerament els explicàrem les particularitats de l'aparell de l'Alzina, fent servir els pràctics esquemes i dibuixos que figuren a l'obra titulada "Introducció a la pràctica de la vela llatina", editada pels nostres col·legues de l'Associació d'Amics de la Mar de Menorca. No deixeu de consultar la seva web, des d'on podreu adquirir-la (http://www.amicsdelamar.com/).

Tots els alumnes se'n poden sentir força orgullosos d'aprendre un ofici mil·lenari i de contribuir a la preservació del nostre patrimoni flotant. Al capdavall, són els principals protagonistes d'aquesta història:

Albert Gualda Ripoll
Arnau Hita Ribas
Daniel Bonet Hempel
Gabriel Bover Guardiola
Luís Martínez López
Marc Fuentes Aguiló
Marc Terrassa González

Misael Tucent Ciprian

Salvador Serra Segura

Sebastià Roig Aguiló

Parlant de protagonistes, no ens hem d'oblidar dels joves que treballen a la brigada d'obres del Departament de Medi Ambient i Natura:

Álvaro García-Delgado Agra, Josep Florit Antich, Julià Bejarano García i Martí Simó Deamicis.

També s'embarcaren amb nosaltres Aina Maria i Joan Manel. Com de costum, Biel Rosselló Torres, el nostre patró major, dirigí totes les maniobres en el govern de les quals també s'implicaren tots els mariners embarcats, tal i com haureu pogut observar a les imatges anteriors.
Gaudírem de bon temps i després de navegar plegats un parell d'hores fins i tot disposàrem de temps per a un capfico, ... ja hi tormen a ser amb la parauleta del dimoni bufarell.

No hauria d'emprar aquest llenguatge tan arcaic i m'hauria de servir d'altres locucions més fines, com és ara: "... disposàrem de temps per a nedar una estona ...".

Mentrestant, sabeu el que més em satisfà?, ... doncs el fet que la directora em comentés l'altra dia de pagès que els mateixos alumnes li havien dit que els agradaria repetir l'experiència, ... i ja ho crec que ho farem, ... i de molt bon grat.

Aquesta vegada els explicarem les tècniques que empraven els pescadors per a situar-se enmig del mar i localitzar així les pesqueres, així com la relació que mantenien amb la costa, estudiant alguns topònims rellevants situats als envoltants del Club Nàutic S'Arenal.

Diada de Mallorca.

2009-10-23T19:20:00.027+02:00

Divendres dia quatre de setembre.

A les nou del vespre s'inaugurà al Club Nàutic S'Arenal la tretzena edició del trofeu de vela llatina emmarcat en els actes commemoratius de la Diada de Mallorca.

Els armadors i tripulants de les embarcacions inscrites estaven convidats a una sardinada, però abans David Oliver Ramon ens oferí una conferència sobre els orígens dels aparells llatins, poc més o manco la mateixa que impartí a Cala Rajada durant el transcórrer de les festes de la Mare de Déu del Carme, tot i que aquesta vegada incorporà més ressenyes històriques i etnològiques acompanyades d'imatges que en el seu constant afany de documentar-se, havia recollit de llavors ençà.

A pesar de l'ambient festiu la revetlla no s'allargà gaire perquè l'endemà ens esperava una jornada complicada, sobretot a causa de les previsions meteorològiques. Amb tot, aprofitàrem l'avinentesa per a abordar un dilema força important. Els membres del nucli dur de la tripulació de l'Alzina tenim les nostres pròpies embarcacions que enguany, per tal d'impulsar i consolidar el projecte de dinamització del llagut, la majoria dels dies s'han quedat amarrades a port. Sigui el que sigui, és normal que quan es convoquen esdeveniments culturals o esportius d'aquesta naturalesa hi volguem participar amb les nostres barques, que reclamen d'altra banda la nostra assistència. De fet, David Oliver ho feu amb el Nueva Catalina i en Biel Rosselló amb el Nicator, a bord del qual hi anem embarcats de proers n'Albert Gualda Ripoll i un servidor.

Malgrat tot, una vegada més en Jaume Amengual Serapio ens ajudà a resoldre el problema. Ell també havia inscrit el seu llagut, però el comparteix amb un altre armador, Cèsar Barberà, que s'oferí per a sortir pel seu compte amb el Brandó per tal que en Jaume pogués patronejar l'Alzina.

El comentari que us acabo de fer no és gratuït ni del tot casual, sinó que em serveix d'excusa per a plantejar una qüestió que afecta a la immensa majoria d'armadors de la nostra flota: la mancança de tripulants o, si més no, la dificultat de cohesionar tripulacions mínimament experimentades.
Que estem al davant d'un problema de disponibilitat no cal dubtar-ho i entre tots plegats hauríem de cercar fórmules que engresquin al públic en general, però sobretot a la gent jove, que estimulin la seva participació i de retruc, que els poguem ensenyar així a valorar i estimar el nostre patrimoni marítim. De fet, a la web de l'Associació de Vela Llatina de Mallorca hi ha un apartat reservat exclusivament a la captació de voluntaris, però dissortadament no ha tingut massa transcendència (http://www.associaciovelallatinamallorca.cat/).

Un major esforç divulgatiu tal volta ens ajudaria a pal·liar aquestes mancances i l'organització de tallers de marina tradicional, - efectuant sortides guiades amb determinats vaixells per tal que aquelles persones que s'hi embarquin puguin assimilar els conceptes bàsics que els permetrien assolir el grau d'experiència necessari -, contribuiria a solventar l'aspecte formatiu. Una mica de saba nova no ens aniria gens malament.

Dit això i reprenent el relat on l'havíem deixat, vos confessaré que escollírem el pitjor dia per a improvisar canvis.

Totes les imatges incloses al present article foren captades per Bartomeu Bibiloni. A la web de l'Associació de Vela Llatina de Mallorca hi trobareu un ample reportatge gràfic, així com la classificació general.

Dissabte dia 5.

A causa del fort vent, entre divuit i vint nusos de component nordest, el comitè de regates es veiè obligat a anunciar un aplaçament. Eren les dotze del migdia i una hora més tard el vent només havia mancat una mica, però així i tot la flota sortí per fora.

Les ratxes eren molt fortes i el recorregut del camp de regata era llarg i complicat, motiu pel qual en Jaume Amengual decidí arriar de pla a l'alçada del Carnatge. Per un moment especulà amb la possibilitat d'arrissar, però en Jaume Rosselló era l'únic tripulant experimentat a bord de l'Alzina, mentre que la resta dels convidats no havien navegat mai amb un aparell com el nostre. Amb molt bon criteri plegaren la major, engegaren el motor i feren un seguiment de la regata que la resta d'embarcacions finalment completaren, ... no sense conseqüències, al manco pel que fa al Nicator, perquè a causa de la tensió suportada per l'eixàrcia cedí el cadenot que subjecta la burda de babord i a pesar que poguérem traspassar la línia d'arribada, l'endemà ja no ens presentàrem a la segona convocatòria.

Un cop amarrada la flota ens esperava un dinar multitudinari exquisidament organitzat pel Club Nàutic S'Arenal gràcies al patrocini del Consell de Mallorca, i així poguérem comentar les múltiples anècdotes viscudes a bord.

Diumenge dia 6.

Un cop més el comitè de regates decidí aplaçar la sortida, però aquesta vegada per manca de vent.

Capricis de la mare naturalesa. Lluïa un sol tremendo i a l'espera que entrés l'embat no fórem pocs els que aprofitàrem l'avinentesa per a pegar-nos un capfico. Guaita, ... quina paraula més guapa ens acaba de comparèixer. Sempre m'ha caigut simpàtica i m'heu de permetre que faci un incís per tal de comentar-la breument. No cal que us digui que la font consultada és el Diccionari Alcover-Moll, ... i afegiré que és una vertadera llàstima que la Gran Enciclopèdia Catalana no reculli aquesta singular accepció.

- Capfico o capficó: Acte de capficar dins l'aigua (Mallorca); en castellà, zambullida, chapuzón.

Etimologia: derivat postverbal de capficar.

També sol dir-se capxifo, sobretot a la zona de Palma i Campos.

(...Ja ho sé. Teniu raó. M'hauria de fer mirar aquesta dèria persecutòria).

(...)

Per paga, si el dissabte anàvem escassos de mariners, ... amb la inesperada baixa del Nicator ara en sobraven. N'Albert Gualda Ripoll decidí embarcar-se amb els seus amics de l'escola de mestres d'aixa a bord de la Balear, mentre que un servidor es reincorporà a la tripulació de l'Alzina. En qualsevol cas, espero que el nostre estimat amic Jaume Rosselló no s'enfadi amb mi, perquè a continuació afusellaré un dels darrers comentaris que penjàrem a la seva web (recordau, http://miquelcaldentey.balearweb.net/)

La tripulació més jove.

Si voleu obtenir més informació sobre el desenvolupament de la regata vos recomano la lectura de l'esmentat article, dins el context del qual s'especifica el nombre i la identitat dels tripulants, però no se'n fa menció de la seva edat:

-"Érem a bord en Jaume (Amengual Serapio), na Sara, n'Aitana i na Caterina (Borràs Barberà), en Sebastià i na Mariona (Amengual Obrador), en Toni Pep, en Toni Puig, - nova incorporació-, i un servidor", - és a dir, en Jaume Rosselló Cuní.

Més endavant també escriu, -"S'han produït estampes d'una estètica fantàstica"-, ... referint-se sens dubte a la presència de canalla a bord.

És per això que em vaig veure obligat a afegir: "Els lectors haurien de saber que en Tià només té dotze anys, que na Mariona en té nou, que n'Aitana en té tres i que na Caterina tot just té un anyet i mig. Haurieu d'haver vist a les més menudones, que quan s'han cansat de jugar amb l'aigua que entrava pels embornals han dormit plàcidament a l'interior de la cossia. Han estat en tot moment pendents d'elles la seva mare, Sara Borràs Camarassa, i na Mariona, amb la qual cosa han estat més entretingudes que la resta de mariners, que ens limitàvem a complir les ordres del patró major.

Mentrestant, de tots els tripulants que han passat per l'Alzina probablement en Tià Amengual és dels més avantatjats, ... i no estic exagerant. Es coneix que els seus pares l'han alliçonat prou bé i si del que es tracta és de posar nota, més aviat li atorgaria un 10.

Pel que fa al nostre amic Antoni Puig, conec la seva faceta d'arqueòleg expert i estic acostumat a veure'l treballar a l'àmbit que domina, però desconeixia la seva habilitat a bord d'una barca. Nota: un vuit i mig, però si ens facilita algunes de les imatges que captà amb la seva cambra li donarem mig punt més."

És tot un goix que els infants s'involucrin en el govern de les maniobres a tan curta edat i el mateix podem dir de la tripulació de la Balear, la mitjana de la qual és també molt baixa. I és que es tracta precisament d'això, d'engrescar a la gent jove, ... ja ho hem espinzellat abans.

Cloenda.

Finalment i després de servir-nos a tots els participants una fideuà que tomava d'esquena, es lliuraren els trofeus als tres primers classificats de cada categoria, finalitzant així la tretzena edició d'un trofeu que enguany aconseguí reunir a més de vint unitats de la nostra flota.

Na Mariona i en Tià recollint un trofeu de mans d'en Biel Rosselló.

Nova singladura.

2009-10-15T09:41:00.007+02:00

Obrim aquest nou blog no només amb la intenció de difondre les activitats que portem a terme a bord de l'Alzina, també pretenem que es converteixi en un espai obert d'intercanvi en el que poguem compartir inquietuds, motiu pel qual esteu tots convidats a participar-hi.

Dins el context de les properes entrades vos contarem detalls interessants sobre les sortides que efectuàrem els mesos d'agost i setembre, però el que resulta més interessant encara és la informació que ens aportarà un pescador jubilat que té noranta i busques d'anys i que anà embarcat amb l'Alzina. Mestre Pep és gabellí, però viu des de fa molts anys al Molinar de Llevant, barri mariner com el que més, i gaudeix d'una memòria privilegiada. Estem ansiosos per recollir el seu testimoni, que sens dubte ens ajudarà a documentar una etapa més de la història d'aquest singular llagut.

Ha arribat l'hora de salpar.